Que tingueu un Bon Any

Bon any 2019!!!

La primera bona notícia i la primera il·lusió de l'any és el pilonet de llibres que tinc preparat. I la vostra?

Si algú vol veure les meves lectures del 2018 són aquí

Desconegut jardí

Desconegut jardí, on no puc reposar, 
la bellesa s'esquitlla per les escletxes
i el veig de lluny, tot i tenir-lo a tocar.
Jardí tancat, berenador d'heures, 
pins centenaris, buguenvíl·lees lliurement escabellades.
Tasto els colors, les olors i la pau,
ploro en silenci la font que no raja.
Sobre l'herba fresca, jo hi caminaria descalça.

Glorieta vora el mar (Salou)

És hivern i els dies són curts.
Però al jardí vora el mar
tot sembla cridar el bon temps.
Heures i plantes ens conviden a pensar
en els bons esmorzars a mig matí
gaudint de cada gest, de cada mot,
de cada gust, de cada llaminadura, de cada olor.

Avui, em sembla com si  sempre fos hivern 
i com si cada dia fos més curt que el dia abans.
El temps vola i a mi ja m'agrada que voli.

Grèvol

Revoltat, el grèvol,  ha fet les seves boles de color groc amb solidaritat amb els nostres estimats ostatges de l'estat espanyol.

Que no ens manqui mai, ni els hi manqui mai, la pau interior, la serenor i el convenciment en la feina feta.

Us desitjo que la pau del Nadal arribi fins al fons de tots els cors: els seus, els nostres, i fins els cors mes durs...

Que passeu, tots,  Molt Bon Nadal i molt Bones festes!

Voldria...
Un Nadal permanent
que ens canviés aquest món.
Que fes omplir de pau
cada llar i tots els cors.
Del silenci de la nit
en podem aprendre molt.
Encara que ens sembli fosca
hi ha lluna, estels i amor

Herbes

La sorra fina, 
un fruit marró violeta.
Tacte i mirada.

A prop de  tu,

la meva pell tan blanca.

Les mans i els ulls.

Caseta a Ordis

A moments, m'amagaria
entre les branques i les flors,
tan suaus com són, el pètals,
tan oloroses, les flors.

Com si així, desapareixent,
el meu temps se m'aturés
i aquest instant que gaudeixo
de l'acaronament del sol
i dels dibuixos d'ombra 
que saben commoure l'ànima
l'instant...
aquest instant...
el meu instant... 
durés per sempre.

La mirada

Els meus ulls enlluernats pel capvespre, no obliden pas els colors de la terra, suavitzats per la manca de llum, sense perdre la pau i l'equilibri que transmeten.

Però uns altres ulls, un altre ull, per ser més exacte, el minuscul objectiu de la meva tablet no ho veu així. Esborra amb una nit postissa gairebé tota la terra, així llueix més el cel. Ens discutim una mica, ella i jo, perquè no hi ha manera que accepti d'obrir el seu ull en la mesura justa que es pugui veure tot. 

Finalment, quan accepta de mirar la terra com jo la veig, el cel perd molta part dels seus preciosos colors.

I m'adono que mai dues mirades no poden ser iguals. Tots veiem allò que veiem i a vegades no podem veure tantes coses a la vegada, com si fóssim un petit objectiu de mòbil o de tablet, només veiem una part de la realitat, l'altra la deformem al nostre gust, l'obviem o ens l'inventem directament.

La meva mirada, ho volia tot, la seva només era capaç de veure el paisatge d'una manera molt parcial. Però jo continuo volent-ho sempre tot, encara que tota la meva vida m'hagin dit que tot no es pot tenir. 

Dunes en consolidació

Com un desert de joguina,
on no s'hi passa ni gana ni set,
ni dolor ni fred,
i les herbes són massa resseques
i el vent hi fa rodolar boles de buidor.
Com un desert menut
on només em cal passar una tanca
per retrobar la vida, el mar i el riu.
I tornar a fluir en la plenitud
del meu "ja ho tinc tot"
que cada cop se'm fa present.
Ja ho tinc tot com una certesa.
Ja ho tinc tot com una pregària.
Ja ho tinc tot, ja ho tinc tot, com un agraïment infinit.

Vermell encès

Si fos la fulla d'aquesta branca
desplegaria naturalment el meu vermell encès.
Ella ocupa un espai sense mesurar-lo
i es pren el seu temps
sense comptar-lo.
Si jo pogués fer-ho...
aleshores, sí, 
lluiria al sol, com ella,
aquest vermell de foc.

Flors i fulles seques

Delicadament, s'assequen les fulles del petit desert de dunes, fent dibuixos com randes, entre les seves petites punxes i les seves grans fragilitats. La bellesa d'una lenta desaparició. Un instant d'un equilibri efímer i inestable.

La ginesta a la tardor

Com una cançó infantil 

La ginesta està enyorada

del seu color groc lluent.

Caça al vol les fulles seques

que li porta un cop de vent.

Qui vol boles de colors

com els avets de Nadal...

si puc tenir fulles lliures

que ni penjar-les no cal.

De cinc puntes, com l'estrella

del mès càlids dels colors.

Els torrats foscos i pàlids

s'han ensenyorit del bosc.

Mireu-me bé caminants, 

presumeixo flors d'hivern

mentre espero primaveres

i el meu color groc lluent.

En Xavier Pujol, que en el seu comentari ja va apuntar maneres i bones intencions,  m'ha fet el regal de posar-li una música, a aquest poema. Jo ho he muntat en un vídeo, la poca traça de les imatges és només meva.  Però malgrat la poca traça, no me n'he pogut estar de compartir-ho i de muntar-ho d'alguna manera.  Moltes gràcies Xavier!

Ah!  La veu també és d'en Xavier Pujol  (que el vídeo no ho posa, catxis!)

Plaça a Ordis

L'acolliment, 
la calidesa
l'abraçada de la plaça
que ens rep silenciosa i nua.
M'assec en un raconet
i m'hi quedo, 
mirant i sentint la pau 
respirant-la a fons.

Tardor damunt de l'aigua

Encara sura la tardor, en les seves fulles caigudes de colors. El groc és un punt de llum i els torrats volen donar-nos calidesa. Les ombres de les branques de fulla perenne volen dansar unides, aquest final de la tardor damunt de l'aigua. El rellotge del temps és l'esdevenir de cada cosa.  Sabrem que va ser tardor pel record que ens en podrem quedar i quan totes les fulles ja seran al fons, és que haurà arribat l'hivern sense més treva.

Ens romandrà escrit a la memòria algun fragment d'allò que hem viscut, cada vegada més difuminat. A cada dia que passa el passat serà més inventat. Però continuarà essent per a nosaltres el més cert i més real. Quan ja sigui un hivern massa fred, ens caldrà inventar, aleshores, records futurs de primavera.

Torre de guaita

Dalt del turó dels meus somnis

hi tinc una torre de guaita,

per veure fins on arriben

els horitzons que buscava.

Res no es veu a ran de terra.

Puc volar o pujar escales

si vull veure aquest futur

que cada dia s'escapa.

Roba estesa

Missatges secrets, 

de la roba estesa.

si no hi ha vermell 

la nit ha estat freda.

Si hi poso molts blaus

escric la tendresa.

I si em surt el groc

el balcó protesta.

La font de les papallones

De les papallones blaves

n'hem fet record i somni.

Escolta...  Les sents?

D'un blau cel tan clar

que netegen l'aire.

Relats Conjunts: el malson

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare

- He tingut un malson terrible...

- Què has somiat, estimada?

- Que tenia uns monstre assegut a sobre meu i no podia fer res per a treure-me'l de sobre. No era ni home ni bèstia, monstruós i realment horrorós. Em desmaiava de por i també del seu pes inaguantable, semblava de plom, que no em deixava ni respirar com cal.

- I què feia? 

- Res, més aviat semblava distret, mirant cap a una altra banda, com si tant li fes ser a sobre meu com en qualsevol altre lloc.

- Doncs així no devia fer tanta por, oi?

- Me'n feia, me'n feia, tenia molta por que a qualsevol moment m'ataqués.

- I no hi havia ningú més? ni passava res més en aquest somni?

- Sí, hi havia un ruc, o un cavall, no t'ho sabria dir, o un cap de ruc amb orelles de cavall, però només ens mirava mig amagat, no inspirava confiança, tampoc.

- Doncs sort que t'has despertat aviat, segurament que t'has sentit ben alleugerida de poder deixar enrere el malson.
- No, no gaire, perquè hi ha un malson encara pitjor que persisteix quan em desperto: la pèrdua de les llibertats, dels drets civils, els empresonaments, la injustícia permanentment manipulada i l'encallament de la república i dels nostres partits polítics.  Empenyem la república o què? Per cert, estimat, tu ja t'has inscrit al Consell de la República?
- No, encara no...
- Ho veus?  això sí que és un malson, vivim encallats! 



Pd: us heu fixat que no es treu el llacet groc ni per dormir? 

Plaça

Per despertar-nos, per obrir-nos els ulls,

per sortir sota el sol o sota un cel cobert,

triem espais desconeguts, 

que encara no sabem què custodien.

Una plaça plena de llum,

una arcada d'ombra, 

els carrers més estrets

o els balcons més florits.

Com un regal sense adreça ni remitent.

Un present obert,

d'un déu ignorat.

Un poble, una terra.

Papallones

Les papallones desperten mentre llegeixo i escric.

Vilajuïga

Voltaré tots els racons del meu país
i m'enduré amb mi la seva imatge.

Guardats ben endins, 
a la memòria
per fer-me 
més que mai,  
jo mateixa,
un tros d'aquesta terra.

Entrada d'una casa de Les Piles

Hi ha un calfred sota els colors de l'heura

i un recolliment dins la porta tancada.

I la joia de viure més pura

com la que es viu sota una porxada.

Escriurem els colors més potents

i pintarem totes les paraules.

Sentirem la cançó de cada gest

i ens acaronarem amb la mirada.

No es rendeix

És impressionant que un tros de tronc que no feia més de mig metre de llarg, encara  vulgui ser arbre.

Si la soca tallada per dalt i per baix, posada sobre la pedra dura del paviment, encara no es rendeix i treu un brot verd, per què ens hauríem de rendir nosaltres?

Els pagesos seran sempre nostres - Conesa

A Conesa, a la Conca de Barberà, aquest homenatge escultural als pagesos, també duia llaços grocs. Em va cridar l'atenció que els llaços grocs de Conesa, no només aquests de les escultures, eren llaçades. Llaços de debó, no només nusos. Eren bonics.

Interior a Vilaverd

Acolliment, la cambra, 
i serenor d'absència.
Ram de flors seques, metàfora.
I el teu mirall, la vida.

Creu de terme

Solivella

A les carenes, invisibles gegants del vent.
Al castell, tatuatges de còdols a terra.
I just aquí la creu que assenyala el final.
El final del poble, el començament del territori.
O potser a l'inrevés.
L'entrada del poble, el comiat dels camps.
Perquè cada final és un nou començament.

El ratolí de Can Maginet

Quin ratolí

tan valent i atrevit!

... per la gatera.

Còdols de colors

Mosaics del castell de Solivella

Mosaics de la Plaça de l'església de Montblanc

Ens dibuixarem sobre la pell

formes i signes ancestrals

que ens diuen els missatges més secrets.

Com camins de còdols de colors

de misteriosa bellesa.

Campanes marcianes

Campanes de l'església de Vilaverd

- Tu creus que els terrícoles ens descobriran?
- Ni pensar-ho! Hem quedat com unes campanes perfectes! Podem espiar tranquil·lament!
- Les campanes no tenien aquests ulls tan esverats que tenim nosaltres. Com no han de veure que els mirem?
- Tu has vist que ningú s'hi fixés?  Has vist algú que ens senyalés? Has vist algú que ens mirés fixament?
- De fet, tothom passa de llarg, tenen aquests mitjans de transport, amb què van i venen, com si només els importés on coi els deixaran, i no ho entenc gaire... 
- Un mitja de transport hauria de ser per bellugar-se, però ells passen més estona buscant on aturar-se que canviant de lloc.
- Pobra gent, estan endarrerits! En realitat què volen que espiem? El que hem de fer és anar a la nostra.
- Mira, tu!  Ara hi ha algú que ens ha descobert, ens apunta  amb un aparell estranyament primitiu, sort que som de ferro colat i resistirem el que calgui.
- Ah! ja està? no ha passat res?  Potser no són tan dolents com ens pensàvem, aquests humans...
- Tinc entès que sí, que es maten i es maten per qualsevol cosa.
- Amb nosaltres no, estem escampats per tot arreu, som campanes, som antenes, som pals de bandera, som creus de terme, som teulades i terrats, som qualsevol cosa que s'alci una mica i pugui veure i mai no ens han fet res.
- I què posarem a l'informe?
- Que són uns ignorants, que són molt primitius i que sí que són molt dolents, però envers ells mateixos. Nosaltres podem venir a fer el que vulguem. No correm cap perill.
- De fet només volem prendre el sol, per recarregar la nostra energia. Quan estiguem recarregades, apa adéu i ja us ho fareu, pallussos terrícoles!

Portal de l'església vella

L'Espluga de Francolí  - Església vella

Branques de til·ler gronxen l'aire
i en respirem la dansa subtil.

El portal acull tots els esguards
i es fan recer, només mirar-lo.

Tu i jo recorrem camins i places de llum
amb les mans plenes i l'ànima amarada.

Mirall - Rentador de Vimbodí

Brolla una mirada clara

que sadolla i és mirall.

M'embadaleixo de quietud

i suro dins l'instant

i en la calma de la imatge

que em retorna.

És bell el teu reflex, esguard

que ondeja suaument el temps

i fa bategar la llum.

Abocar

Una finestra del Celler modernista de l'Espluga de Francolí

Aboquem l'heura de l'amor per la mirada,

se'ns enfila per la pell,

se'ns esbulla amb els cabells.

A grans dolls, per abrigar-nos.

Relats conjunts - Paisatge de tardor

Sesshū Tōyō,1470-90, Shukei-sansui

L'horitzó confós i emboirat, 
ens fa caminar amb els ulls tancats.
Potser cal aturar-se en la tardor
i aprofitar la bellesa de l'entorn.
Les agulles de les coníferes
no canvien el seu verd
ni les roques esquerdades
repinten el seu gris apagat.
Diu que és tardor, però no la puc veure.
La tristor de cada traç 
porta a dins, una pau amagada.

M'oculto, a mi mateixa, una possible fugida, 
però el pal major orfe de vela, 
sobresurt impertinent per cridar-nos.
Veles avall, veler immòbil:
la coneguda covardia de quedar-se.

Segona versió:

Veles avall, veler immòbil:
la sorprenent valentia de quedar-se.

Fletxa

L'horitzó: el cel.

Hi ha un món immens endins.

Volen trobar-se.

Plaça

La plaça o el cor,

el batec i el silenci.

Hi soc i m'hi trobo.

Potser massa bé,

i no en sortiria.

Però l'atzar i el temps

ho remou tot, tot ho canvia.

Hivern

Encara és tardor 

i ja duc una imatge d'hivern en el meu cor.

D'un despullament, 

d'una fragilitat al descobert.

Guardo cada fulla que cau

com un record càlid

que pugui escalfar 

el fred de la neu d'un hivern sense fi.

Alliberat i somrient

A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra?  Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.

Va quedar a terra, desorientat i perdut,  però lliure!  La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer.  Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.  

I  fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.

Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.

Nenúfars

Potser hi ha peixos vermells sota els nenúfars,
però les fulles rodones, s'apleguen i s'acumulen en poc espai
i els peixos es fan quasi invisibles, tot just un reflex, un tremolor de l'aigua.

Les fulles s'adapten a la superfície de l'aigua, com domesticades
per la calma, pel nivell, per complaure, per agradar...
Fins que es volen verdes i lluentes, i s'alcen reivindicant el seu dret a ser diferents: amb volum, amb força, amb alçada.

Quan neixin les flors, enlairaran els seus pètals més amunt del que mai havien somiat.

Parc de les papallones de Castelló d'Empúries

Veure de prop papallones boniques em va agradar. La de la primera foto és immensa.  Potser feia un pam. Les meves fotos de mòbil són bastant desastre...

Explicaven, els rètols del parc, que si en comptes de menjar nèctar, mengen la fruita que els hi posen, les papallones viuen molts més dies.

Estem tancats com en una gàbia com aquesta, tan gran per les papallones, amb il·lusió de llibertat.

De tancats n'estem tots. 
Tenim presons de veritat, de murs i reixes. 
També presons de calúmnies, de mentides, de mala fe. 
Presons de por, presons d'incomprensió i de desacord. 
Tenim tantes presons, que enderrocar tots els murs està costant molt de temps, molt de patiment i molta feina. 
Però continuem picant pedra per enderrocar-los.

Relats conjunts - Resposta al rei

Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King

En Daniel no havia cregut mai, ni en mags, ni en vidents, ni en druides, ni en profetes, a ell li agradava tocar de peus a terra i tot plegat li semblava un invent i un enganya babaus. 

Per això aquell dia, quan un que s'anomenava vident li digué sense conèixer-lo de res: "Vos atraieu els animals"; no se'l va creure pas gens i li va contestar "Au va! si a mi els animals no em diuen res, mai no m'han agradat" I ja marxava tot deixant-lo plantat, mentre ell li contestava. "Jo no he dit que a vos us agradin els animals, he dit que vos agradeu als animals." "Au, va!"  va tornar a dir...

Però ara, tancat en aquesta cel·la, amb aquests set lleons que no feien ni un sol gest per atacar-lo, va maleir els ossos a aquell home, perquè li feia molta ràbia que si sobrevivia començaria a creure en ell.  Abans mort i cruspit que no pas babau!  

I a més a més, ell no tenia cap rei a qui respondre!

Rentador de Castelló d'Empúries el dia de la festa Terra de trobadors

Jo en diria safareig, però vaig sentir que en diuen rentador, doncs respecto el nom autòcton...

Em posaré aquella roba d'altres temps, 
endreçada en llocs molt amagats.
I aleshores, seré jo, més que mai 
i seré una altra que no he sigut mai.
Buscaré l'aigua més clara
per fer bugada de roba blanca, 
de roba fosca i de roba clara.
Retornant els colors a cada peça.
Buscaré un indret bell i tranquil,
vora les branques potents 
d'un plàtan gegant i protector
i amb les meves mans
rentaré, plegaré, planxaré
i endreçaré al seu lloc cadascun
dels meus mots tal com ho faig
amb la roba neta de cada setmana.

Quin rentador més bonic el de Castelló d'Empúries!  El dia de la festa de Terra de Trobadors, el vam veure en actiu.