Relats Conjunts de setembre: Un dia d'estiu

Un  dia d'estiu de Berthe Morisot  - 1879

- Mira, Ruth,  quina família d'ànecs més bonica,  relaxa't i gaudeix del passeig dona! Que no veus quina cara que fas?

- Saps quan em relaxaria jo?  Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.

- Sí, dona!  A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?

-  I  mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?

- No et queixaràs pas  de tenir diners i bona posició  i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.

- No sé si em queixo d'això,  em queixo simplement de la roba, el barret,  les arracades i aquest rídicul para-sol,  sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.

- No pares de queixar-te, Ruth!  Així no és agradable anar amb tu.

- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món.  I de passada, saps què?  que podries buscar-te altres acompanyants, perquè  jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.

- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa,  les coses s'han d'acabar.

- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.

 

Relats Conjunts de juny: La casa groga (continuació)

Vincent Van Gogh  1888

La Greta ho tenia clar, això s'havia d'aprofitar.  Malgrat l'enrabiada dels seus pares,  ella va començar per dir-ho a les amigues i als amics,  el seu germà va fer exactament el mateix.  I com que ho havien de fer d'amagat dels seus pares,  ho anaven fent a poc a poc.  Un dia venien dues amigues,  un altre dia unes altres. I mentrestant la Greta anava recollint infomació  i pensant com s'ho faria per muntar el seu negoci.

El dia que van venir l'Anki  i la Drika,  tot just en passar la porta  es van veure grans,  com si tinguessin 50 anys.  A la casa no hi vivia ningú  i semblava abandonada.  Les noies van tenir molta por i van voler tornar de seguida.   Per sort  en tornar a passar la porta  tornaven a tenir 18 anys  i   només havien passat 5 minuts.  Cinc minuts per  a elles, esclar,  però a fora, al poble s'havia armat un bon emblic.  Tres noies desaparegudes  durant dos dies.  Els pares Van der Berg,  ja sabien què estava passant,  però no volien dir res, no volien que se sapigués.  Van deixar que la policia busqués les tres noies, tot i saber que no les trobarien pas.  També val a dir que aquesta policia d'aquest poble,  ja tenia una mica la mosca al nas,  de l'altra vegada que van aparèixer els dos germans sense cap explicació satisfactòria.  O sigui no s'ho van prendre gaire seriosament.  Els pares de les noies,  sí que estaven ben amoïnats.  Al final, com que van tornar en dos  dies, tot va passar  sense que s'haguéssin de donar gaires explicacions.

En canvi, el dia que van venir en Ruud i en Vandor, tot va anar molt diferent.  Van passar la porta i tot just van anar a parar uns quatre o cinc anys més enllà.  Ho podien veure pel seu aspecte.  Això va fer que els nois agafessin confiança i  volguessin revisar tota la casa  i  tot el poble. Estaven ben engrescats  buscant, com serà d'aquí 5 anys tal edifici,  o tal altre o el  seu local de reunió,  ho volien veure tot i finalment no se'ls va acudir res més que anar a la ciutat.  I, esclar,  les hores anàven passant,  i quatre o cinc hores  equivalien allà a fora a quatre o cinc mesos.  Això va despertar totes les alarmes i la policia va anar a detenir la Greta i també als seus pares,   per còmplices de no sabien ben bé què, que provocava la desaparició  del jovent.

Però abans d'endur-se'ls,  van inspeccionar tota la casa,  la porta prohibida també,  malgrat les queixes i  els avisos del senyor  Van der Berg.  Els policies van passar la porta i  es van trobar tot de sobte vellets i un d'ells es va trobar molt malament. Es van adonar que havien descobert alguna cosa important,  però van recular, sobretot, perquè no estaven en condicions  d'inspeccionar res.  Van tornar,  van tornar a la seva edat,  i van interrogar molt durament a la família per saber com havien pogur  muntar una cosa d'aquest ordre.  Ja podien anar explicant que tot el que ells sabien era  la prohibició ancestral de passar la porta i que la curiositat  dels seus fills l'havia obert sense saber què es trobarien.

Les autoritats locals,  van expropiar la casa,  els nois encara no havien tornat,  la família  Van de Berg va haver-se de buscar un altre lloc on viure  i  ja podien reclamar que per aquells porta,  qualsevol dia tornarien els nois, que ningú els feia cas.  Van clausurar-ho tot,  per a no tenir més desgràcies i el negoci de la Greta se'n va anar en orris.

La policia havia clausurat la casa,  però  no la porta. El dia que els nois van tornar,  van poder passar la porta,  recuperar els seus 16 anys, però  no sabien  com sortir de la casa,  ja que estava tot tancat i barrat.  

Un cop descobert tot aquest embolic, els pares Van der Berg  van anar a parlar i a sincerar-se amb els pares dels nens despareguts,  els van explicar tota la veritat  del poc que sabien sobre el  comportament d'aquella escletxa del temps.  Van decidir que cada dia algú aniria fins a la casa clausurada  per veure si hi havien els nois.  I  sí, just  al cap de cinc mesos que havien desaparegut, un dia van sentir molts sorolls i molts cops,  que feien els nois, mentre intentaven sortir d'allà.  El jove Van der Berg molt afectat perquè  casa seva estava buida i els altres espantats, també. 

Van avisar la policia que aquella casa s'havia d'obrir que hi havien els nens,  allà dins.  Va venir una altra parella de policia,  que assegurava que si tot estava tancat,  com que quan ho van tancar la casa era buida,   allà a dins no hi podia haver ningú.  Però es van haver de rendir a l'evidència  dels pics i cops que se sentien.  Van fer obrir la porta i van voler entrar a dins a mirar què  pasava.  La família Van der Berg,  enfadats i per una vegada tots d'acord,  pares i fills,  van  guiar als policies fins a la porta prohibida i  la van tancar i  la van clausurar amb una paret ben gruixuda.  D'aquells policies no se'n va saber res més,  però  tot va anar de tal manera que ningú els va buscar allà a dins.

Al cap dels anys, un dia pel carrer,  un parell d'homes grans  gairebé  es  tiren a sobre dels pares Van der Berg que també eren molt grans,  encara més.  Els  homes enfadats els acusaven d'haver-los robat la joventut.  

- Senyors,  teníem  30 anys i de cop vam passar a tenir-ne 60. No ens vau deixar tornar. Però  hi ha una cosa que no entenem.  Nosaltres tot just fa uns 15 dies que som aquí  i per a vostès han passat molts anys,  ja són molt vellets. 

- Ara ja no cal  que intenteu tornar,  el temps que ha passat aquí  és tant que ja no podeu recuperar la vostra joventut.   

Ens hem trobat, els de dins i els de fora.  Qui sap si l'escletxa de temps,  ja s'ha tancat. 

Relats conjunts de juny: La casa groga

Vincent Van Gogh  1888

La casa groga va ser tan famosa a la seva ciutat,  que totes les cases del voltant es van pintar de groc per participar una mica de la seva fama.  No fos cas que fos el color  el que li havia proporcionat  aquell misteri.

La família Van den Berg vivia des de feia 5 generacions en aquesta casa groga,  sempre l'havien mantingut del mateix color i  de pares a fills s'havien anat transmetent i mantenint dues prohibicions:  la primera era canviar el color de la casa,  sempre havia de ser groga i la segona era la prohibició d'obrir una de les portes de la planta baixa,  que pensaven,  però ningú ho sabia del cert,  que anava cap a algun soterrani.  La família Van den  Berg havien estat, tots, molt  respectuosos i obedients  amb aquesta prohibició  i ningú mai s'havia atrevit a obrir la famosa porta.  Però els temps canvien i les persones del segle XXI,  fins i tot els d'aquesta família, eren més atrevits,  més curiosos  i menys  crèduls amb segons quines coses.  Quin perill hi pot haver en obrir una porta  de casa seva? 

En aquell moment, a la casa hi vivia un matrimoni amb  un fill  de 16 anys i una filla de 18,  aquests dos joves,  volien tant sí com no  obrir la porta.  El pare Van den Berg,  s'hi oposava i la mare  deia que ella no tenia res a dir-hi,  ja que eren coses de la família del seu  home.  

Els dos germans,  van pactar que una nit,  es llevarien mentre els pares dormien i obririen la porta,  si podien.  I així  ho van fer, un dissabte a la nit van agafar els mòbils per si necessitaven la llanterna  i van decidir obrir la porta.Va costar una mica,  però se'n van sortir.

En obrir la porta,  i passar a l'altre cantó,  van veure la seva pròpia casa,  que  era igual  i diferent a la vegada.  La casa era la mateixa, però  amb algunes coses canviades i sobretot més vella.  I quan es van mirar l'un a l'altre,  se'ls van posar els pèls de punta.

- Però què t'ha passat?

- No ho sé... i a tu?

- A mi res.

- Com que res? Sembla que tinguis 25 o30 anys...

- Doncs tu també,  què ens està passant?

La curiositat va ser més forta que la por i van voltar per tota la casa i per totes les habitacions.  Van poder veure els seus pares vellets i  les seves habitacions  amb  una decoració i uns objectes en diferents dels que tenien ara. S'anaven entretenint  i  els minuts  anaven passant i no gosaven a tornar per la por de quedar-se en aquesta edat que no tenien encara.  Mentre no passaven la porta,  tenien l'esperança que  en tornar a l'altre costat, tot tornaria a la normalitat,  però...  I si no?

Se'la va acudir de sortir al carrer  des d'aquesta casa i el carrer també era diferent.  Moltes coses havien canviat.  La fruiteria ja no hi era,  i  un supermercat enorme ocupava el seu espai,  més el del taller mecànic, més el del  bar de la cantonada.  Tot era diferent.

- Hem viatjat al futur,  te n'adones?

- Podrem tornar?

- No ho sé  però almenys ho hem d'intentar.

Van tornar a passar per la porta prohibida en sentit contrari  i es van adonar que era de dia,  i no ho entenien,  perquè  tot just havia passat mitja hora o tres quarts o com a molt  una hora,  haurien de ser les dues o les tres de la matinada  i, en canvi,  era migdia.

Van veure els seus pares  asseguts  a  la taula,  menjant amb molta parsimònia i una tristesa profunda marcada als seus rostres.

Quan els van veure,  van alegrar l'expressió, però  al mateix temps,  van  començar a fer preguntes i alguns retrets també...

- Però  on heu estat tot un mes fora de casa?  Sense avisar,  sense donar-nos notícies d'on ereu...  no sabíem què pensar. La policia us ha buscat per tot arreu. I nosaltres  ja pensàvem que no us trobaríem  mai més.  Pensàvem el pitjor,  potser segrestats o potser morts...

-  Un mes? Però si hem estat només una estona fora... com que un mes?   Hem passat la porta prohibida  i ara ja sabem perquè és prohibida.  No és una porta és una escletxa de temps.  Hem anat al futur  tot just una estona i per vosaltres ha passat un mes.  

- No tornareu a passar la porta,  ens portareu la desgràcia!

La Greta,  va dir  tota il·lusionada: però... si tenim  un tresor,  l'hem d'aprofitar...  ni prohibicions ni romanços,  hem de vendre  a qui vulgui venir,  viatges al futur.

Relats conjunts de Maig: Al camp de blat de moro

«Entre o milharal» (Manuel Henrique Pinto – 1907)

Al camp de blat de moro, m'hi perdia.

Al camp de blat de moro, jugàvem a amagar.

Ara m'he fet gran i ja no em cobreixen les tiges.

Qui pogués jugar com abans

quan tot el que jo volia era trobar-la a ella

i que em somrigués, en haver-la atrapat.

Jugarem, amor, com si fóssim nens.

I encara que, ara, estem per la feina,

també sé que si m'amago  de nou,

en treure el cap, el tornaré a admirar.

Aquell somriure tan net i tan trapella

de qui sap que, sempre, ens tornem a trobar. 

Relats Conjunts: El vestidor dels Jockeys

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)

En James ja estava a punt per la gran competició.  No tenia cap pressa,  perquè només li quedava esperar que fos l'hora,  però els nervis se'l menjaven i no parava d'anar d'un costat a l'altre

En Lionel,  ben al contrari, havia estat massa estona  a taula, amb les postres tan bones que li preparava la seva cuinera  i s'havia d'afanyar per a no fer tard i  perquè no se li oblidés cap detall important i indispensable.

En Harold que era un assistent que voltava per allà per audar als jockeys, també anava de bòlit amunt i avall del vestidor.

La Selene era l'única que amb la seva elegància i  calma natural,  estava a punt, amb la seva roba de jockei, d'un ben inhabitual color blanc,  tot mirant a les pistes amb concentració.

De sobte, un crit esgarrifós  va espantar gaire bé a tothom.  Oh!  Caram!  era el pintor.

-  Senyors,  si no us esteu una mica quiets,  no hi ha manera de fer l'apunt que necessito per al vostre quadre!

El seu crit va tenir un efecte totalment contrari al desitjat,  i per a treure's l'espant de sobre  encara en bellugaven amb més rapidesa.

- Us farà el quadre, la vostra tia!!!!

PD: tan enfadat que estava,  però finalment el va fer.

Relats conjunts de març: Picaporta de la Casa de l'Ardiaca o de com s'expliquen les coses…

- No vindré més a casa teva,  tu creus que és manera de rebre els amics?  El teu drac m'ha mossegat! Mira!  - va dir en Miquel,  ensenyant un dit que gotejava sang.

- Passa, passa que et curaré,  Miquel,  però com t'ho has fet, això?

- Que no t'ho dic?  El teu drac, que m'ha mossegat!

- No facis bromes,  que el drac és de ferro colat i no ha mossegat mai ningú,  no pot fer-ho.

- I tant que pot!  Ho ha fet!  Mira,  que no ho vols veure?  

- Ja veig que t'has fet mal, però no sé com.

- Doncs m'ha clavat les dents,  d'això no se'n diu mossegar?

- Cert que té les dents bastant punxegudes,  si hi poses els dits,  se't poden clavar.

- Doncs això és el que ha passat.

- I per què hi has posat els dits?

- Coi, per picar!

- Nen, ets un carallot, que hi ha l'argolla, per picar!

- Casumdena! No, no, ja ho veig… si a sobre,  la culpa serà meva!

Relats conjunts de febrer: Dona espigada amb gat

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

Violeta era una dona molt especial. (No és cert, soc una dona com totes les altres)

De vegades sentia les coses que anaven a dir les persones abans que els diguessin.  (Això és ben normal i ens passa a totes i si no ho sentiu és perquè no escolteu)

A ella li agradava fer experiments d'aquesta mena,  provar si podia controlar d'una manera o altra la seva facultat telepàtica.  (Coi, és que la tinc, perè ve i va quan vol ella, no quan vull jo)

Un dia va voler fer un experiment amb els seus amics de l'ànima,  la seva millor amiga i els seus dos millors amics.  (A veure si jo els rebo a ells i ells a mi.)

Al punt de la mitja nit,  s'havien de trobar en la distància i veure si podien comunicar-se. (A les 12 en punt, penseu en mi,  i escolteu bé i a veure si endevineu on soc i què faig)

Va sortir a fora,  vora el llac  a mirar les estrelles  i el gat la va seguir  (Després,  al cap d'un quart,  seré jo que pensaré en vosaltres a veure si endevino on sou i què feu)

Va passar el primer quart i el segon quart i després va fer una video trucada compartida per aclarir com havia anat.  (Trobo que no ha anat malament, però no han filat gaire prim)

En Manel li va dir:  t'estàs banyant al llac (coi d'home,  que no sap que a aquestes hores i amb aquest fred, jo no faria mai una cosa així?  Manel,  sapastre, només has endevinat un concepte,  llac, perquè hi soc a la vora)

L'Albert va dir:  estàs pentinant el gat (però què vols dir, que no tinc feina jo, o què?  Que faig moltes coses  al cap del dia!  Res,  ets un dropo,  només has endevinat gat, també el tinc a prop)

I la Georgina va dir,  jugant amb avantatge,  esclar!  Ets a vora el llac,  amb el gat als teus peus i mirant els estrelles,  per cert, que el gat també les mira.  (Ara,  per fi!  Perfecte, Georgina!) 

(Ara vaig jo: 

En Manel s'esta banyant a la banyera de casa seva, estirat amb els ulls tancants, mentre intentava connectar amb nosaltres. L'Albert està mirant les mussaranyes i no té ni feina ni pentina cap gat.

I la Georgina,  ha vingut fins aquí  mateix i  m'està mirant des del poble i per això ho ha endevinat tot a  la primera.)

Els dos homes van cridar a la vegada:  tramposes!

Relats conjunts de gener: La mort i la criatura

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

Em tapo les orelles,

ja no vull sentir res més.

Tantes llàgrimes, tantes penes,

tants plors i tantes queixes.

Ja no vull sentir res més.

Ella dorm,

deixeu-la en pau.

Demà es despertarà

altra vegada i tot serà com sempre

O bé...

Em tapo les orelles.

No em digueu més mentides.

Ja he entès que ella no tornarà.

Que 

mai més res no serà com abans.

I que aquesta soledat d'avui

durarà per sempre.

Relats conjunts: Nena tibetana

Liu Yun Sheng - Nena tibetana

Quan la Tenzin va veure tots aquells quadres, de retrats hiperrealistes de nens tibetans, en aquell museu, no s'ho podia creure. Se'ls mirava un a un i de tots, va reconèixer dos nens del seu poble, una companya seva de quan anaven a l'escola i també a ella mateixa! "Aquesta nena soc jo, quan era petita". Es va posar a plorar davant del quadre, veient com era ella en el passat.

La Tenzin havia viscut amb la seva família en un petit poble tibetà lluny de ciutat i malgrat que casa seva quedava allunyada del poble i de l'escola, els seus pares li van posar aquest nom,  que significa "saviesa" perquè volien que tingués una educació.  No era fàcil, no tenien gaires mitjans, però ella s'hi va esforçar molt, tant amb les caminades d'anada i tornada com en els estudis. Li agradava.  Era una nena seriosa i treballadora i quan va tenir quinze anys, va voler anar a la ciutat a veure si podia tenir una vida diferent i millor que la seva familia. I allà, com que hi havia molts turistes i molta feina disponible dedicada a ells,  va trobar feina i va continuar estudiant per a ser guia turística.

Quan va trobar-se en aquella pintura, va buscar  la manera de trobar el pintor. No sabia  gaire per a qué el volia trobar, però per a ella, que no tenia imatges ni fotografies de la seva infantesa, va ser com un miracle poder- se veure. Va buscar a la botiga del museu una reproducció, la va  trobar, encara que era més petita de l'original.  Se la va voler emportar a casa. 

I quan va poder localitzar el pintor,  s'hi va presentar,  amb la reproducció a la mà. El pintor li va dir que conservava els mateixos ulls preciosos i la  mateixa mirada profunda i seriosa. 

 -Senyor Liu Yun, que té més pintures d'aquella època?

- Sí que en tinc, de persones i també del teu  poble.

- M'agradaria molt tenir imatges d'aquella època.

- Vols dir pintures? 

- Què, si no?

- Fotografies, te'n puc fer copies, si vols.

- Oh! M'encantaria!

- D'acord  les buscaré i te'n faré copies per a tu. Amb una condició…

- Quina? Ja les pagaré!

- No, no vull pas  que les  paguis, vull una altra cosa: et puc tornar a pintar? 

- I tant que sí!  Vosté m'ha retornat la infantesa...

Dia 20: Relats conjunts de gener: El correu secret i les deu cançons

 

François Boucher, 1767, Le courrier secret

L’Adelaida anava cada dia, d’amagat i quan podia, fins al lloc que havien acordat que es deixarien els missatges. Li era difícil sortir sola, a vegades no hi podia anar, altres vegades hi anava i no trobava res. Ella persistia, perquè l’estimava molt. Els missatges que trobava eren bonics, però sovint semblava com si no sabés com explicar-se.

Aquest dia, va trobar que el missatge era molt llarg i en va estar contenta i atabalada a l’hora... Tindria temps de llegir-lo sense interrupcions?

Estimada Adelaida,

M’agradaria dir-te moltes coses i sovint em falten les paraules, però em penso que avui sí, que les he trobades:

De colors són els meus somnis
Tot i que ja m'he llevat
I la son no ve a veure'm
Quan la lluna s'ha aixecat
Salto i salto sobre els núvols
Sembla que pugui volar
El meu cor fa pampallugues
I no deixa de ballar. (1)

Estic tan content d’estimar-te, tan content que tu m’estimis, i que sigui possible enviar-nos missatges i veure’ns encara que sigui de manera escadussera que:

No ho puc amagar

Sí, has aconseguit alguna cosa.
Crec que ho entendràs
Quan sento tantes coses
Vull agafar-te la mà (2)

I quan recordo totes les estones que hem passat junts i tot el que hem viscut i compartit, m’adono que:

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. (3)

I potser em vaig precipitar amb aquell primer petó, però a hores d’ara tu ja saps prou bé que era veritat allò que ens vam dir:

Sé que només és un petó
Però no és només un petó

Per a mi. (4)

I el que sento i he sentit sempre és alguna cosa com això:

Sento el so d'una paraula suau
Sobre el vent que aixeca el teu perfum per l'aire
Estic agafant bones vibracions (5)

No voldria mai que et sentissis massa lligada, que et pensessis que et vull només per a mi, sinó al contrari, soc tan feliç de tenir-te que et vull lliure com el vent:

Podràs tornar a marxar allà al fons del teu núvol
I podràs tornar a somriure a molts altres rostres.
Donar al teu voltant una mica de la teva tendresa

Quan algú et vulgui amagar la seva tristesa. (6)

I...

Volar amb el vent i les noves llavors
Qui sap on el vent em portarà
A dins el cor d'una terra antiga (7)

I també sé que un dia ens trobarem i tindrem un temps que serà nostre. I on jo sigui serà casa teva.

Dins del meu cor, ets el meu amor

I a la meva porta sempre ets benvinguda (8)

I no t’amoinis estimada, que tot arribarà i trobarem el nostre lloc i també sabrem els camins que ens hi han de portar:

Camins del meu país, porteu-me a casa

al lloc on jo pertanyo.(9)

T’hi esperaré, però si no arribes, et cercaré on sigui:

Com si fos una au malferida
volaria, encara, volaria.
Sota el cel blau, amunt enllà,
Llum als ulls i força al braç!
I dins les venes, el mar. (10)

Perdona’m per haver-te parlat amb cançons, però pots estar ben segura que m’han sortit del cor.

Fins molt aviat amor meu

Deu  cançons:

1. T'estimo molt  (Maite zaitut) de Lax'n'Busto 
2. I want to hold your hand de The Beatles
3. Amor particular de Lluís Llach
4. Só um beijo  de Salvador i Luisa Sobral
5. Good vibrations de Beach Boys
6. L'amitié de Françoise Hardy
7. Dansa de la primavera de Maria del Mar Bonet
8. Est Virginia de Joan Baez
9. Take Me Home, Country Roads de   John Denver
10. Dins les venes, el mar de l Companyia Elèctrica Dharma

Dia 19: Mirant les meves mans …

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo…

tanta vida viscuda:

les incomptables hores a la cuina,

la cura dels petitons de la casa,

els llapis, els bolígrafs, els pinzells,

les abraçades,  les moixaines

la roba per plegar i planxar

i

l'amor i la tendresa, donada i rebuda

i

l'amor i la tendresa, per donar i per rebre

i

l'amor i la tendresa de cada dia.

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo

totes les cartes d'amor secretes:

les que van arribar al seu destí,

les que es van esborrar o llençar sense enviar,

les que van tenir resposta i les que no.

Les que, havent-les pensades,  mai no s'han escrit.

Però la que més intensament guardo

és la que encara està per fer.

Relats conjunts de desembre: parets mitgeres

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

Me la miro i no sé perquè m'agrada, no li veig cap atractiu, fins que de sobte me n'adono:  l'he d'estimar per força és la meva germana.  Jo també soc una paret mitgera.  No soc bonica, no tinc res d'interessant, més aviat soc avorrida. Però res no és ben bé el què sembla. Per dins, em passen moltes coses. M'agraden les meves cicatrius perquè em donen força i sé que la meva funció és protectora. Tenir una funció i un propòsit és molt important. És el tot.  No, no els puc protegir de tots els perills, però sí d'algunes coses:  de mirades alienes, del vent i del fred i també del sol. Ella té una escletxa que jo no tinc,  és més atrevida i ensenya una mica la vida que porta dins.  Me la miro encuriosida, amb el seu moviment lent i pausat de les persianes i finestres.  

La meva ombra l'acarona com un comiat.  Diuen que pujaran els pisos d'aquest espai entre mig de les dues.  No hi fa res.  Serem igualment a prop, serem iguament a la mateixa distància. Continuarem la nostra feina protectora...  tenim un propòsit, que no se'ns perdi mai.
 

Relats conjunts d'abril: Entrant a l'Arca de Noè

Jan Brueghel el Vell, 1613, The Entry of the Animals into Noah's Ark

- Vejam, Noè, qui em dius que t'ho ha dit, això? Aquesta bajanada?

- No diguis disbarats, dona, que m'ho ha dit Déu! Déu et castigarà si penses que diu bajanades.

- Doncs que em castigui, però jo, en aquesta arca, amb tantes bèsties pudents, no hi pujo.

- He construït compartiments tancats, també m'ho ha manat el Senyor.  Tu no t'hauràs pas de barrejar amb els animals.

- Només faltaria que hagués de dormir al mateix compartiment que ells! 

- Nosaltres, i els nostres fills i les nostres nores, tindrem uns compartiments a dalt de tot, al tercer pis, amb finestres i obertures per a poder mirar a fora.

- I la pudor que faran tantes bèsties, què?

- Dona, no siguis així, tan amunt potser no la sentirem.

- O ets molt innocent o em vols enganyar. I esclar que la sentirem! I no ens podrem escapar. Serà moooolt  pitjor que un confinament per Covid, això.

- Apa, doncs queda't fora, si et sembla, i ofega't amb la resta de la humanitat. És això el què vols?

- M'estimo més estar ofegada amb aigua neta de pluja, que viva entre la porqueria i la pudor.

- No siguis tan primmirada que això no va de broma. Déu no parla per parlar.

- I si em fessis unes terrassetes per a poder sortir a fora?

- Però.... que no has entès que plourà, que plourà molt, però que no has sentit a parlar mai del Diluvi Universal, o què? Que no saps que quedarà tot inundat? La feina serà evitar que ens entri aigua a dins, no pas fer terrassetes... tu sí que dius bajanades!

- Doncs un balconet, per poder sortir a respirar.

- Tindràs finestres, per respirar.

- No, però si plou molt me les fareu tancar i amb un balcó sempre em podeu tancar a fora.

- Sota la pluja?

- Sí, sota la pluja, al menys a estones.

- No, no et faré un balcó, pesada, prou feina tinc en fer l'arca, tan estanca com sigui possible i només em faltaria la complicació  dels teus balcons.

Naamà se'n va anar bastant emmurriada i  no va dir res més sobre el tema. Estaven tots tan enfeinats que ningú no la va trobar a faltar. Fins que el dia que va començar a ploure i ploure, no la trobaven enlloc. Noè es va pensar que sí, que havia triat ofegar-se  i malgrat la pena que sentia no hi podia fer res. S'havia d'afanyar a fer-ho tot com estava previst. "Que tossuda és la  meva dona, déu meu!"

Quan l'aigua va començar a pujar molt i l'Arca va començar a surar i a navegar a la deriva del mal temps, de lluny van veure una altra arca de petit format.  Era l'arca de la seva dona, Naamà mateixa l'havia construït i hi havia ficat sense preguntar l'opinió de ningú, una bona dotzena de nens i nenes, ja que ella va considerar que les criatures del seu poblat, no mereixien ser castigades perdent la vida. Només va poder salvar els que tenia més a prop, però es va sentir feliç amb la seva arca personal i la seva nova família infantil. Era com si s'hagués avançat a uns nets que els seus fills encara no li havien donat.

PD: agraeixo al Xavier Pujol que m'hagi dut a domicili el nom de la dona de Noè, Naamà, i l'he afegit al meu relat. Gràcies, Xavier!

Relats conjunts de març: L'onada

És quan el sol dibuixa camins tan amples sobre la mar

que ni l'onada d'escuma més alta sap esborrar...

És quan l'horitzó se'm desdibuixa boirós i incert

i la sorra humida es remou sota els meus peus...

És aleshores, quan en silenci 

t'imagino, encara, asseguda al meu costat.

Com si tinguéssim altra vegada tot el temps.

Com si no s'hagués tancat aquella porta per on ens trobàvem.

T'imagino ben a prop, però sempre mirant més enllà.

Cap aquell futur que tu inventaves cada dia,

i que volies nou i diferent, que volies net i feliç.

T'imagino tant, que et sento el riure i el batec.

Tu sempre reies com les onades.

Ara, per a mi, són les onades, les que riuen com tu.

Relats conjunts de febrer: La defenestració

 Václav BROŽÍK, 1890, La Defénestration, 1618

Tant és que anem amb capes i barrets

que portem americana i corbata

o samarretes mig estripades.

Tal li fa que duem vestits llargs i farbalans

o texans o mini faldilles, 

o vestits jaqueta elegants.

Sempre hi haurà persones humanes 

honestes, decents i pacífiques

i d'altres malvades i violentes.

El gènere humà és un espècie en fallida.

Em faré ocell per a poder sobrevolar-nos.

Relats conjunts de gener: la caputxeta i el llop

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood 

(del llibre A child's book of stories)

Doncs sí, ja sé, amics meus, que finalment heu sabut el meu secret. I mira que el tenia ben guardat,  fins ara ningú  (bé, potser molt poquetes persones)  sabien que el llop i jo havíem quedat ben amics  i que el vaig defensar quan li van prendre tot i el vaig protegir.  No volia que això transcendís, per no donar mal exemple.  No és bo ni és gaire sa mentalment protegir a qui ens fa mal.  Però ja que m'han descobert,  em sembla que m'he d'explicar una mica millor.  Aquest llop, en realitat no em feia cap mal... només jugava el seu paper,  i intentava espantar-me, però mai no es va menjar ni la meva àvia, i molt menys a mi. Quan l'àvia sortia al jardí o a passejar, ell es disfressava d'àvia, això sí que és veritat, però simpement era com un joc  i jo li preguntava un cop i un altre les famoses preguntes i al final, quan em deia allò de "Són per menjar-te millor" rèiem tots dos, perquè sabíem de sobres que això no passaria mai. Vull que quedi clar que no soc tan ruc ni tan innocent d'acollir algú que realment m'hagués fet mal o em pogués fer mal.   

I no volia que se sabés, perquè hi ha moltes persones, que no saben reconèixer aquest límit i que sí, que ajuden i protegeixen als mateixos que els fan mal i els destrueixen. Potser perquè no tenen forma de llop.  

Feu molta atenció, amics i amigues, hi ha humans que són molt pitjors que els llops  i a vegades van ben vestits, vestits com uns reis!

 

Relats conjunts de desembre: la dama de Shalott

John William Waterhouse - The Lady of Shalott - Google Art Project edit

 

La Colin havia estat presonera dins del seu palau. Ella era la senyora i la que podia fer i desfer i donar les ordres que vulgués. Però deia una llei escrita des de temps immemorials, que no podia sortir ni marxar mai del Palau. Que hi havia un encanteri antic i que era el seu poder, la seva força i la seva màgia la que ho mantenia tot dempeus... que si la Senyora Colin, de qualsevol generació durant segles i segles, marxava tot s'ensorraria i moriria tothom.

I així, no coneixia el món, només el podia veure rere les finestres. Era terrible tenir el poder de tot menys de canviar aquesta llei injusta.  Mirava el paisatge suau i verd del seu país i desitjava trepitjar l'herba descalça, remullar-se al riu, i sentir l'escalfor del sol damunt la pell.  I conèixer el vent i la pluja i també conèixer tantes persones: conèixer el forner que feia el pa tan bo, i la teixidora que feia aquelles robes precioses.  I no, això tampoc li estava permès, ningú que no fos servent o familiar podia entar al palau.

Estava resignada a la seva sort, perquè li semblava que no podia posar en risc la vida de tantes persones que vivien a Palau, però mil vegades havia tingut la temptació, ni que fos per breus minuts, d'escapar-se de la seva bellíssima i còmoda presó.  No es creia que ella fos la que mantenia alçat el Palau, però no s'arriscava a comprovar-ho.

 Un dia, va veure una barqueta que s'acostava, amb un noi que amb tot de simples fils penjant dels costats de la barca, anava traient peixos.  Ella no havia vist mai ni el noi, ni les peixos i es va quedar molta estona observant-lo.  El noi la va veure, la va mirar, li va oferir un peix i li va somriure, sabent que no podia pas donar-li, estant tan lluny com estaven i li deia de baixar, la cridava que baixés que li regalaria alguns dels seus peixos per sopar. Però ella no va baixar, es va amagar a la seva cambra lluny de la finestra i va plorar llàgrimes de solitud.

Aquella nit no podia dormir i mirava el riu a la claror de la lluna i es va adonar que si bé el noiet devia fer hores que havia marxar, la barca era allà, aturada i buida. I va tenir por, va tenir por perquè ja va veure que alguna cosa molt potent dintre seu l'empenyia a marxar.  Va sortir d'amagat de tothom,  a trenc d'alba, va pujar a la barca, tement la pitjor desgràcia que havia vist mai.  Sí, tenia molta por, però va separar una mica la barca de la vora, i es va deixar portar pel suau corrent d'aquest riu que travessava la plana.

No gosava mirar, però quan ho va fer, va veure que no havia passat res. Tot sense ella, continuava igual, dempeus amb tota la seva bellesa. Tota una vida d'engany i de presó per a res.

Va marxar, riu avall, sense saber on, però amb la intenció de marxar ben lluny...  alliberada de les cadenes invisibles, però al cap d'unes hores, més que alliberada se sentia furiosa contra tots els que l'havien enganyat des de sempre i va decidir tornar  "Em sentiran"  va dir "I, a partir d'ara, sortiré sempre que em doni la gana. I sortiré a pescar peixos  amb aquell noiet tan eixerit i simpàtic."

Relats conjunts de Novembre

- Però com és que portes aquesta foto a la cartera? Qui coi són aquests?

- Tu no n'has de fer res, deixa'm estar!

- No t'ho prenguis així, només és pura curiositat, són ben estranys aquests homes ... no m'ho negaràs!

- Estranys?  No em facis enfadar que hi ha el meu pare!

- El teu pare?  Només pot ser aquest mes jove de la pipa, els altres no s'hi assemblen gens i desgràciadament ell no es va fer gaire gran i molt menys vell. Jo me'n recordo del teu pare de quan venia a jugar a casa teva. 

- Doncs sí és aquest i és l'única fotografia d'ell que tinc. Totes es van cremar en l'incendi  aquell de casa meva, no ens va quedar res, cap record, ni en paper ni imatge virtual, aquesta foto la vaig trobar el mateix dia de l'incendi, misteriosament al carrer, davant de casa meva.

- I tu saps qui són els altres? i quan era això? i què feien?

- Nnnnno....

- No? aquest no tan poc convincent em sona a que sí.

- Deixa'm estar, vols?

- D'acord, d'acord, però escolta... aquest de més a la dreta no és aquell gallec de la "pulperia"  que era un mafiós  i el van detenir per tràfic d'armes?

- Doncs sí,  veig que l'has reconegut, quan érem petits hi anàvem sovint a la "pulperia" el pitjor error del meu pare.

- No m'estaràs dient que ...

- Doncs sí, no sé pas com el van enganxar, el van reclutar de manera forçada, potser li feien algun xantatge o no sé com es va deixar pescar per anar a buscar els que havien pasat la frontera amb les armes i dur-los a lloc segur.

- I així allò que el teu pare havia mort accidentalment en l'incendi....

- Doncs no, no era veritat, el van pelar ells mateixos quan es va voler escapar de l'organització.  En aquesta foto es veu que l'estaven amenaçant i avisant que no ho fes, que no marxés, que no els deixés...  i la devien fer per allò que la van fer servir, per reivindicar el crim: les amenaces van fer-se realitat.  El van matar primer  i van incendiar casa nostra, després.

-  Com pots mirar aquesta foto sabent tot això...

- No vull oblidar-los, si mai els trobo els vull reconèixer.