S'asseia a la petita entradeta a badar i a mirar el moviment de la plaça. Era un poble tranquil i els moviments eren bastant limitats. Però li agradava veure passar la gent i fins i tot escoltar els bocins de conversa que caçava al vol.
Escoltant a la gent, no només des d'allà, sinó a tot arreu on anava, tot adonant-se dels tics culturals que tenim, dels prejudicis, dels papers adjudicats a uns i altres, als homes, a les dones, va entendre d'on li sortia, de sobte, aquella mena de por, tan difosa, tan poc urgent, tan suau fins i tot, però tant potent com per bloquejar algunes decisions importants.
Pensava que no havia tingut mai gaires pors que no fossin perills reals. Una vegada la va mossegar un gos i sí, en veure l'atac real va tenir por, esclar. Però si no hi havia un motiu real, ella no tenia gaires pors. També li feien por les serps, però per sort no hi havia de conviure gaire amb aquests animalons. Però aquesta por era una altra, era una por de ser, de fer, de dir o de no ser o de no fer o de no dir, una por apresa des d'abans de nèixer. Des que la divisió cel·lular de l'embrió, la va fer femella. Vigila què fas, vigila què dius!
Tot just estava a la meitat de la seva vida, però va veure que això havia de canviar. I com més aviat millor, que tenia pressa.
