Des de la torre de Llagostera

La tendresa dels arbres despullats amb la seva pell tan blanca.

Els llacs dessecats, que volen treure el cap quan hi ha pluges fortes.

La plana esplèndida que ens eixampla els pulmons i l'esperit.

I al fons, un horitzò confós encara per la distància.

I tot es vida, i tot és història i tot és futur. 

I jo acaronaria les branques, em mullaria els peus i caminaria la plana

i així crec que l'horitzó se'm faria  més abastable.

Molsa

En un espai tan petit

entre ciment i formigó

creix la tendresa

com minúsculs camins de vida.

Bon Nadal

Cada any em costa més fer felicitació de Nadal...  

N'he fet una que no m'agrada gaire o gens, (la veureu igualment més avall), però m'agradaria compartir-ne una altra que he rebut i que sí, que sí, que m'ha emocionat i m'ha agradat molt.

He escrit  (o hauria de dir vaig escriure?)  unes quantes vegades als hostatges que tenim a les presons.  Vaig deixar de fer-ho fa mesos, i ho anava posposant, per manca d'inspiració, perquè realment ja no sabia ni què dir, ni com donar-los més suport.  

I fins i tot així,  després de mesos de silenci absolut per part meva, l'honorable conseller Rull, m'ha enviat una felicitació de Nadal.  Moltes gràcies, Conseller, per la postal i pels la força que transmets.

He rebut aquesta felicitació, precisament el dia 20, dia d'algunes bones notícies, després de més de dos anys de repressió i  garrotades per tot arreu.

Sí, tot plegat és imparable i després d'aquestes bones notícies, nosaltres també hauríem de ser imparables. 

Us desitjo a tots un Nadal en llibertat. Ens en sortirem!

Nadal 2019 a Rubí

Nadal,
com un túnel enlluernant.
Com un temps i un espai,
que no ens deixa veure la realitat que ens envolta.
És Nadal: és efímer i abassegador, 
bell i cruel, tot al mateix temps. 
Us desitjo a tots,
que quan sortim de l'enlluernament
poguem continuar essent feliços.
O potser més i tot: amb senzillesa i autenticitat

Bon Nadal a tothom.

Quan la muntanya s'acosta al mar

Des de l'Escala,  com a teló de fons de les ruïnes d'Empúries, el Canigó nevat.

Cap a la part del Pirineu, 

vora els serrats i arran del mar, 

s'obre una plana riallera: 

és l'Empordà

Joan Maragall

M'agrada la muntanya, a l'estiu amb els seus prats verds i els seus boscos, per caminar i per estirar-s'hi i per sentir una llibertat que no es troba enlloc més. I a l'hivern amb el seu silenci de neu.

M'agrada la mar i aquest horitzó tan llis i aquest infinit suggeridor. I respirar el seu batec i sentir la seva olor. La mar en calma regala molta pau, la mar revoltada sembla transmetre molta força.

A vegades totes dues es donen a mà. 

I els espectadors bocabadats, els faríem reverències. 

L'edifici de l'Hotel Empúries  i el Pirineu al fons

Pati a Sant Pere de Ribes

És tardor, quasi és hivern, encara que els patis ens porten inevitablement olors i tactes del darrer l'estiu que es va allunyant.  
Cauen les fulles de la vinya enfiladissa, i no hi fa res, perquè ja no es necessita cobricel. Ningú les trobarà a faltar.  
En el record, els matins esmorzant a l'ombra fresca i verda es mantenen intactes, perquè el fred de l'hivern no ens arriba fins a la memòria.  
Ara, en la calma i en l'absència de moviments, de paraules, de converses, de persones, és com si el pati agafés forces per a un nou moment.  
El retrobament, entre llums i ombres que dibuixen parets i terra, entre la verdor de les fulles i els colors de les flors, es produirà quan arribi el seu temps.

Atzavara

Escultura viva o guardià de les punxes.

Un dia caminant pels voltants de casa meva, a la vora d'un carrer, a ran de bosc, em vaig fixar que hi havia una atzavara immensa, amb unes formes aleatòriament boniques.  Li vaig dir a la meva companya de caminades "Mira, és com una escultura viva", ella em va contestar, sorpresa  "Et fixes en unes coses!".  No la vaig fotografiar i al cap del temps, un parell o tres d'anys, un dia que hi vaig pensar i que vaig voler veure com estava, ja no en quedava ni rastre. 

Fa poc temps, vaig veure aquesta altra ran de la tanca d'una casa.  Potser no arriba a la mida d'aquella primera, però s'hi assembla.  Aquesta sembla un guardià dels límits del jardí.  Que quedi constància de com és, perquè  veurem com evoluciona.  Em continuo fixant en unes coses!!! I em fixaré també en com pot desaparèixer i quedar en no res en un parell d'anys... (o no).

Arbres a la ribera de la Muga

La Muga a la vora de Pont de Molins

Els arbres s'aboquen, s'emmirallen a l'aigua

i el reflex de la muntanya els distreu.

Escabellades, branques i fulles s'uneixen 

per sentir-se un sol ésser

i vèncer, així, el vertigen de no reconèixer-se.

Teixint

Com tots els niporetes de Relas en català,  aquest fil ve de l'Helena Bonals

Com una aranya
vull pescar immensitats
amb fils minúsculs.
Teixidora de mots
per on la llum s'escapa.

Balcó i rellotge de sol a Sant Pere de Ribes

Aprofitant una avinentesa de jocs, de sopa de lletres i de Pere Calders a can McAbeu, al Xarel-10, em va sortir un conte curt:

Conte inicial: Trobar el déu veritable, no va ser gens difícil, tots es deien igual i  tots estaven a la mateixa sopa de lletres.

Reaprofitant l'ambient, he continuat escrivint contes curts, per aquestes fotos i per aquesta entrada.



Conte  1: El rellotge marcava les 12. No hi havia cap dubte de si eren les 12 del migdia o les 12 de la nit. Era un rellotge  de sol

Conte 2: Van tancar el forat de ventilació de les golfes perquè no s'hi fiquessin els coloms , ni les cotorres, ni les rates ni els ratolins. No es van recordar de mirar, però, quants n'hi havien a dins en el moment de tancar-lo.  Al cap d'uns dies, en lloc de tenir unes golfes tenien un cementiri d'animals.

Conte 3: Gràcies al reforç de les baranes afegides que l'ombra dibuixava sobre la paret, aquell balcó malmès no va caure cap dia de sol. Va caure estrepitosament en un dia rúfol i fosc.

Aportacions noves:

Conte 4: "Els nouvinguts al poble, queixant-se que el soroll del rellotge no els deixava dormir, van exigir que el traguessin. Quan els van dir que el rellotge era de sol i no feia cap soroll, aleshores van exigir que exterminessin tots els grills que cantaven de nit."
..................................................................................................McAbeu


Conte 5: 
- Aquest rellotge endarrereix!!
- És impossible!
Ningú s’adonà que, el gnòmon, s’havia desplaçat perquè, a determinades hores del dia, la seva ombra acaronés una de les brèndoles, especialment estilitzada, per la que semblava no passar el temps.

................................................................................................Barbollaire

Conte 6:
El rellotge de sol de la plaça marcava les dotze, però no sabíem quina hora era, ja que duia uns quants dies aturat.
................................................................................................JPMerch

Conte 7:

Quina sorpresa em vaig endur en fixar-me, després de molts anys, que sobre la porta del balcó hi havia un rellotge de sol. Sempre havia endevinat l'hora mirant l'ombra de la barana a la paret!
..................................................................................................XeXu

Barques

‘No haver-te conegut seria terrible. Però terrible, terrible. 
I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.’

Enric Casasses

No ho sabria.

Però sabria del buit infinit,
d'una absència desconeguda,

de la claror inabastable,

més enllà dels meus ulls.

Sabria d'una recerca infructuosa,

d'uns anhels sense horitzó.

I creuria, amb desencís...

sí, ho creuria, de veritat,

com tanta gent ho creu:

que no existeixes enlloc.

Ni tu, 
ni aquest tresor compartit.

Elixirs de llum

Buscava un elixir, no el volia pas d'eterna joventut, ni d'immortalitat, ni d'amor. Tot això ja li estava bé com estava.  Buscava un elixir de l'ara i aquí, del temps present, de l'espai lliure, d'un fluir sense mesura, d'una plenitud que retroba i se li escapa un cop i un altre, sense poder-ho evitar.

Quan va veure els elixirs de llum que havien preparat  per encàrrec  d'ella,  va triar: 

La claror groga que feia desaparèixer reixes i  límits i condicionants de tota mena. La claror blava que feia efectius els seus conjurs màgics i la claror més blanca la que deixava tatuatges tan inesborrables com invisibles sobre la pell del seu cos. 

Va aprende a fer funcionar els conjurs, la vida era més bonica amb ells.

Vinya

Ha marxat el verd tendre de les vinyes.
La tardor, a mossegades desiguals,
enfosqueix cada cep i cada pàmpol
de vermells, morats, marrons i negres.
Les ravenisses, aprofiten la calma
de la verema enllestida
per omplir de llum blanca el passadís
i es fan estora escabellada
perquè la vinya hi reposi els seus peus,
i els seus pàmpols en el seu despullament d'hivern.

Façana a Canyelles

Tot pot ser u, la finestra tancada, guardant secrets rere els finestrons. El petit xiprer ben arrelat a terra, però que vol ser forn o vol ser casa de tant que s'hi acosta. L'enfiladissa que juga amb la reixa com si fos una part d'ella o uns barrots més.  

Tot és u, perquè  hi hauria una enyorança infinita en tota la placeta si un element manqués de sobte. Tot és casa, tot és llar, tot és acolliment perfecte.

Relats conjunts de novembre: Ars moriendi

M'estava morint, lluny de tot i de tothom, i al meu voltant només hi havia personatges estranys que jo no volia veure. Sants i dimonis. Què n'he de fer jo, a l'hora de la mort d'uns sants, en els quals no he cregut mai? I d'uns diables estrafets, oferint-me corones? Corones?  Però què s'han cregut! Que jo sóc republicana i les corones reials sempre m'han semblat poca-soltes.  Marxeu, marxeu, deixeu-me morir en pau!

Tancava els ulls i ni així deixava de veure'ls. Obria els ulls i continuaven allà.  No seria pas un mal son?  Quines ironies té la vida, morir en mig d'un mal son, és com una broma de mal gust.  Però aquest últim repte de la meva vida, jo l'havia de guanyar. Alliberar-me del mal son i dels personatges inexistents.

Vaig buscar el mòbil, vaig fer unes quantes fotografies dels personatges i a la pantalla del mòbil sortia  el llit, la calaixera, la finesta, la tauleta de nit,  els dos llumets que hi feia servir per llegir... etc... ni rastre dels personatges.  La tecnologia venia al meu rescat. Si no surten a les fotos és que no hi són. Buf!!!  quin descans! Fora mals sons.

Vaig buscar a través del Telegram, les persones que més estimava, per acomiadar-me d'elles. Soc lluny de vosaltres, us trobo a faltar, m'estic morint, us estimo.  Vaig rebre immediatament tot de cors, de petons d'abraçades virtuals, que van ser suficients per a poder sentir que encara formava part de la meva tribu particular i per foragitar tots els mals pensaments.  Quan no tens res més que t'acompanyi, un mòbil pot ser tot un món de proximitat i d'afecte.

Riera seca

Niporepte dels Relats en català

El meu haikú ve de seguir el de l'Helena

Trepitjo un núvol
amb els dos peus descalços.
I soc reflex.

Runes i flors

No buscava cap casa. No en necessitava cap més, ja en tenia prou amb una, la seva. Però és va fixar que en aquests ampits amples i sobrers que van ser fets per acollir jardineres i flors, avui només hi havia runes.

Tampoc tenia diners per comprar-la ni que fos una casa atrotinada. Per això, va decidir que (encara que no fos seva ni tan sols fos habitable) retornaria les flors a aquells prestatges exteriors.   Va netejar la runa, va comprar jardineres i uns poms rodons de crisantems grocs que enamoraven. Cada setmana s'enfilava fins al primer pis per regal-los i bé, la casa no era seva, però semblava que li somreia, o potser eren les flors? En qualsevol cas, ella sempre els retornava un somriure satisfet.

Sota del llimoner

Sota del llimoner, entre les arrels i unes pedres, hi vivia un llangardaix. La seva mida ens impressionava, les seves actituds també. Sortia com un dinosaure gegant  i es posava molt dret, coll amunt, i obria la boca com si volgués fer un bram espaordidor.  No vaig sentir mai cap so, però ell, molt digne, com si ja tingués la feina feta, es posava  a prendre el sol, ben quiet.

Jo també m'hi posava, agafava una gandula i aprofitava el sol d'hivern. 

Un dia, va caure una llimona ben a la vora del seu cau.  Com m'agradaria saber què va passar... què donaria per  haver vist com queia la llimona i l'efecte que li feia! 

Però no, no vaig veure res. I no l'he vist més. En lloc del llangardaix, hi havia la llimona. 

És insòlit prendre el sol al costat d'una llimona. La vida és estranya.

Gavina d'ales lligades

Amb les ales esteses, 
amb les ales lligades.
Com la gavina, sempre volo.
Volo, volo i no em moc de lloc.

Em creixen lletres

Em creixen lletres, a les mans i als dits.
I jo miro que siguin entenedores,
mentre que per terra i damunt de les parets
hi creixen signes amb uns missatges xifrats
tan secrets que no goso desxifrar.

Pantalla 3D

Pantalla 3D  trobada en una finestra de Mollet de Peralada

Si us canseu de la tele convencional, munteu-vos una pantalla en 3D.

No necessita electricitat, tot just una mica d'aigua.

Podeu canviar el programa amb una torratxa nova, algun esqueix i sense comandament a distància. 

Contemplació i meditació. Calma i serenor. 

A vegades necessitem tant i altres vegades tan poc.

La porta del gessamí

Els pètals tapen esquerdes
i perfumen els racons,

La tendresa ens cobreix les arrugues de la pell
i l'alegria ens fa oblidar que ...
el temps ja ens pesa una mica. 

Niporepte de relats en català

Aquest tanka ve de Ca l'Helena 


Llum de tardor.
Als nostres peus, les fulles.
De tot l'amor,
de les millors paraules,
en fem caliu.

Finestra a Garriguella

M'han crescut als cabells espígols i geranis.
I a les galtes el vermell dels bons moments.
No vull pintar-me els ulls per adornar-los.
M'agrada més que els ulls mirin endins.

I a sota, el mar...

I a sota, sempre hi ha el mar.
Sota les flors més tendres, 
sota les flors ja seques.
Sota les punxes, sota les figues.
Més enllà de les pedres i de les herbes,
més enllà de si fa sol o núvol.
Més enllà dels petons i les absències.
Sempre ben endins, m'hi batega el mar.

Camí de Ronda

Camí de ronda de Port de la Selva a Llançà

Si tens por, estima-ho tot.

Nina da Lua 

Estima la terra i el mar,

i les petites coves on s'endinsen

l'un en l'altre i es barregen.

Estima allò que t'entrebanca

perquè t'ensenya a saltar.

Estima també les barreres 

per aprendre a volar.

Estima la por, que ens traeix

la dels altres i la teva

per fer-la sempre còmplice 

i sovint la millor aliada.

Estima't, a tu,  en la teva força

Estima't... en la teva fragilitat.

Estima-ho tot, per guanyar-te.

Per guanyar-nos.

Mossèn Cinto a l'Empordà

Una placa a la plaça de l'església de Garriguella

Encara ens enamora aquesta plana,
i ens afanyem a mirar i caminar
cada camp, cada riu, cada cabana
per arribar més plens davant la mar.

I recollim l'amor cap a la terra
que el poeta ens ha volgut encomanar.
Cada poble, cada vers, cada serra
pas a pas, ens conviden a estimar.

Boadella i Les Escaules

Érem en un lloc preciós, on el nostre riu fluia lentament i s'eixamplava.  I tot fent-se un mirall ple de placidesa acollia i acollia: les oques presumides, els petits patinadors, els peixos aquí i allà. Tot era calma i la bellesa em provocava una intensitat que em feia sentir-la, com sempre, inaccessible.

Hi havia molts espais on no s'hi podia arribar.  Barreres, sovint boniques, ens impedien el pas. No se'ns acudiria mai apartar-les.  No, no pujarem l'escala ni obrirem la porta que ja sabem on duu.  Sabem que vindrà el moment de fer-ho i ara mateix, dibuixar la porta amb els dits, és ja obrir-la una mica.

Ombres de vent

El vent escampa

ombres a contraona.

Un mar de plom.

Cadires de boga

Unes cadires de boga ben curioses, per apalancar-s'hi bé... d'un cancell d'una casa de Piera.

No trauré mai la cadira del meu costat. 
Encara que sovint hi segui sola i la vegi buida. 
No la trauré, no la trauré pas.
Fins i tot buida em fa companyia.
Perquè ella sap mirar-me amb els teus ulls,
i fins i tot sap quines paraules s'han de dir per ser refugi.
Per ser refugi i força i privilegi i regal.

Relats conjunts octubre: Les filadores

Diego Velázquez, 1658, La fábula de Aracne

Fileu, fileu
que es necessita fil
per recosir les hores.
Per teixir albades somrients,
amb un roig ple de vida.
Fileu, fileu, 
que el teler no s'aturi. 
Que la llana i el fil
siguin les eines que ens calen
per a refer-nos la vida.

Finestreta oberta

Finestra a Celrà

Quan obrim la finestra, tan petita...
Hi ha espurnes, sagetes i raigs de vida
que ens omplen tot l'espai disponible.
Ens amaren.

Sanefa de tardor

Sobre el til·ler

sanefes de tardor
ens envaeixen.

Sobre la pell

també podem sentir

com ens envolta.

Encara el verd
record de plenituds,
empeny la vida.

De tants moments

viscuts intensament...

n'agafem força.

Entrada a Viladamat

Trobar el moment
arrecerat i ple de vida. 
En la solitud més plena i
en l'acompanyament profund.
Trobar el moment
de compartir ànima i versos.

Cabàs de flors seques

Cabàs de flors.

Darrere les cortines

la teva absència.

Obertura

Dins i fora o ni dins ni fora.
Una mena d'intempèrie de l'ànima,
que no espanta ni desassossega.
Mirar a través de nosaltres mateixos.
Som mirall i som obertura.
Ens veiem en singular i en plural.
Som principi perquè tot és possible
i som final perquè ja ho hem trobat tot.
Mantenim l'instant efímer i etern.

Tàpies

TÀPIES, Antoni Matèria Niporepte 275 El mur

Suggerit per l'Helena

Emmanillats
per textures obscures
jo i els panots.

............................................................carme

Lluny la foscúria
els carrers seran lliures
i també el poble.
.............................................................xavier

Finestra tapiada
amb sentiments, molt negres.
dins, la llibertat.
.....................................................maria roser

Porta

No hi fa res que trobem la porta tancada, si sabem que la podem obrir.

Llum i llibertat

Una fotografia d'en Marc Rovira

La foscor més fosca
s'arrossega i fins camina 
més avall de terra i ens encalça.

Pel carrer, per rius i muntanyes
la gent, pacíficament dempeus
ens anem construint dia a dia 
petits grans fars de llibertat.
Ens fem claror per fer camí.

En front de les mentides 
la pau i la bellesa.

Una fotografia d'en Marc Rovira 

Gràcies, Marc per les teves fotos!

La Tremblade (estuari de la Gironde)

Muntanyes de closques buides
i colors vius a pleret.
L'aigua flueix lenta pels canals 
que van al riu i al mar...
com els meus pensaments 
que hi suren, sense ni tocar-la.

Porta a Riudaura

La vellesa forada portes i estances
l'aire i la pols ens cobreixen de gris
i la quietud, a vegades, ens espanta.
Encara hi ha sanefes d'heura
guarnint-nos el cos i els cabells.

Finestra amb cables

Finestra a Riudaura (La Garrotxa)

La bellesa m'empaita

i sempre em deixo atrapar.

Una finestra tan petita

em connecta fins a ben lluny.

I em creixen les fulles molt tendres a l'ànima

de mirar darrere els vidres

i escoltar tantes cançons.

Una cançó, dues cançons, tres cançons... no us ho perdeu.
És una genialitat musical i una genialitat metafòrica.

Reiners

Recordeu la bellesa del racó de Reiners? Malgrat la sequera mantenia tot el seu encant. 

A vegades, la bellesa: un paisatge, una cançó, un quadre, un poema;  ens fan sentir emocions i són emocions receptives, rebem la bellesa pels ulls, per les orelles, per la pell i ens fa sentir contents o fins i tot feliços. 

Altres vegades la bellesa té un efecte que va una mica més enllà, ens belluga per dins en un intent de barrejar-nos amb ella. L'intent i les emocions de l'intent, van molt més enllà de la capacitat o traça que tinguem de "seguir-la", però l'impuls hi és. 

És com si la bellesa exterior, ens atrapés a dins i ens encomanés la bellesa a nosaltres. Com si ens demanés de participar-hi. El resultat pot ser minso, com aquest dibuix. Potser ens adonem, de seguida, que no sabem arribar més enllà, però ningú no ens pot prendre aquest segon nivell d'impacte de la bellesa en nosaltres, l'intent de fer-la nostra, l'intent de compartir-la, l'intent d'escampar-la.