No pesava tant, el càntir, pensa ella mentre veu la seva figura captada per l'escultor.
Vaig exagerar el gest com si em pesés jo mateixa, com si carregués mil cops el pes del meu braç, de l'espatlla, del maluc. A l'escultor li va agradar, i em va demanar d'aturar-me en aquesta posició mentre ell feia un esboç ràpid en un paper, per a poder fer, més tard, l'escultura.
I ara, trobo que el meu pas sembla lleuger i les cames àgils i fortes, malgrat el pes que m'aclapara, i fins i tot tinc una expressió plàcida, però no és cert. No sé que va ser, però des d'aquell moment que estic clavada a terra sense saber com moure'm. Proclamo als quatre vents que necessito reposar, que necessito quedar-me quieta on sóc, que em deixin tranquil·la, però no me n'acabo de sortir. Peso massa i ningú no s'ho vol creure...
