Relats conjunts de març: Noia amb ranuncles

Theo van Doesburg, 1914, Meisje met ranonkels

A la Joana li cridava molt l'atenció aquest quadre penjat a la paret del passadís de casa seva. Encara no parlava, però quan passava per allà davant, a coll de la mare o del pare o d'algun avi o àvia que s'hagués deixat caure per allà; ella, inevitablement, estirava el bracet i amb el seu dit assenyalava amb insistència aquella cara tan especial i divertida. I feia uns sons d'alegria, una mena de parloteig que era com si cantés.  Una cantarella que es va anar quedant gravada a la ment de tots els adults de casa seva. I seguint la seva música incipient, la mare es va anar inventant una lletra.

No ens facis llengotes

nina de paper.

Tens galtes de poma

per mossegar bé.

Uns ulls que esbiaixen

lluents d'il·lusió.

Un ram de ranuncles

que fa bona olor.

Sempre que passem 

et diem "Bon dia".

La Joana  voldria

que fossis amiga.

Al cap de dies o setmanes de repetir incansablement, aquesta rutina, i cantar la cançó  dotzenes de vegades, les primeres paraules de la Joana no van ser ni papa, ni mama, sinó que en passar davant del quadre li va dir: "On  ia!

PD: un petit conte dedicat a la meva primera neta, que encara no ha arribat, però ja hi pensem.