La Immaculada estava a punt de complir-ne 85, i a mi m'agradava molt anar-la a veure. Em portava uns quants anys, però compartíem la mateixa etapa de la vida: la darrera. I la seva manera de veure les coses sempre m'aportava molta joia i molta serenitat. M'explicava que tot, a la seva vida, havia entrat ja en un temps de descompte, el seu temps era com una propina de la qual molta gent no arriba a gaudir. Per molt temps que li quedés de vida, que no sabem mai quant serà, no seria res comparat amb els 85 que estava a punt de fer. O sigui poc temps. Havia hagut d'anar deixant enrere moltes coses que li agradaven, però se n'inventava d'altres. Vivia sola, tenia tota la casa plena amb les eines de les seves aficions. La taula del despatx plena de papers amb els dades que necessitavaper escriure la història de la seva família. Les parets plenes de quadres de punt de creu que li agradava fer. L'habitació del seu piano, que tocava cada dia. I a la taula del menjador, es dedicava a dibuixar les fotogafies que havia acumulat durant els seus anys d'anar a voltar.
Què voleu més? pintar, cosir, escriure, tocar el piano... jo veia una vida, encara que ella en digués propina de vida, molt plena.
