Cancell

- Feia molt temps que no passàvem per davant d'aquest que abans era el teu portal. Està canviat, però al mateix temps és ell mateix, inconfusible. Abans no hi havia les falgueres i la finestra es veia sencera rere les seves reixes.  Les cortines eren unes altres, molt més fosques, tot i que no recordo pas de quin color eren. I les portes, tant la de dins com la de fora, estaven pintades de color marró, força fosc també. Les rajoles de terra són l'únic element que no ha canviat gens.

Recordo que hi havia dues cadiretes de boga no pas gaire grans, i que aquell dia hi vam seure perquè m'havies de dir una cosa i havia de ser abans d'entrar a dins i trobar tota la teva família. Era una mala notícia. Em vas dir que en una simple revisió  i sense haver tingut cap símptoma t'havien trobat un tumor maligne. Encara no en sabies l'abast, ni si seria fàcil o difícil, encara no sabíem res. Era angoixant, però volíem estar tranquils, serens.  No n'estàvem pas del tot, esclar. Però ho vam fer tan bé com vam saber. Érem joves, ens podíem trobar només per les vacances i sabíem que no podríem estar gaire junts en aquest mal moment. Recordes el que et vaig dir?

- No gaire, recordo molt més el que vas fer.

-  Et vaig dir, que t'estimava molt i que malgrat la impotència que em feia sentir aquesta situació, que jo estaria sempre al teu costat. Físicament tant com pogués, mentalment sempre.

- I em vas donar un punt de libre que tu havies fet, amb un dibuix teu i un poema teu.

- I tu no l'has fet servir mai com a punt de llibre...

-No, perquè el vaig plegar en quatre, per dur-lo sempre a sobre a la butxaca o a la cartera. Diu: 

No hi ha distància,

vindré a trobar-te. Tinc 

l'ànima alada. 

Sempre et vaig sentir molt a prop.  I el teu punt, doncs... ja saps prou bé que encara el porto.

- Fa 18 anys, tu encara portes el punt i jo encara vinc a trobar-te tant com puc. 

- I ara ja no estic malalt, ja fa molts anys que torno a ser una persona sana. 

- I encara t'estimo més que aquell dia, per tantes coses viscudes!

Els darrers llibres llegits

El dia 29 de setembre vaig anar a la llibreria Ona a la presentació del llibre de Joan Lluís Lluís, Junil a la terra dels bàrbars. La presentació va ser molt interessant i molt divertida  i en Joan Lluís Lluís molt simpàtic, molt planer i molt natural i molt ell mateix.  Va ser un plaer conèixer-lo en persona, encara que no vaig parlar amb ell directament.

Vaig sortir-ne amb aquesta collita de llibres, s'ha d'aprofitar el dia que vaig a la capital i a una llibreria de debó. 

He de dir que "Salives"  (el de poesia de Joan Lluís Lluís), és el que menys m'ha entusiasmat, però que també m'ha agradat i els altres m'han agradat, tots moltíssim.

Salvem els mots, pels que ens interessa la llengua catalana, és un imprescidible. Recuperar paraules que fa ben poc es deien de manera natural i ara estan desapareixent em sembla molt important. El llibre m'ha agradat, però encara és molt més impressionant la feina de divulgació que fa en Jordi Badia a les xarxes. En un format o en un altre no us el perdeu. Trobar paraules que cauen en desús, per a mi va ser com tornar a casa. Tornar a sentir parlar els meus pares, les tietes, els avis...

El batec del bosc  és una segona part d'un altre llibre del mateix autor que es diu La vida secreta dels arbres, que es fa interessant, encara que penso que  aquest autor és un científic tan entusiasta de la feina que fa que no sé si tot el que diu es pot prendre al peu de la lletra. 

Les gratituds és un llibre bonic, parla de la vellesa, de la pèrdua de facultats, de l'acompanyament, de l'agraïment. És una història que es llegeix molt de pressa i encara que jo la vaig trobar una mica trista, és una bona història, amb molt de sentiment i hi surten persones molt boniques.

Junil a les terres dels Bàrbars del Joan Lluís Lluís és una novel·la molt interessant, molt entretinguda, que fa venir ganes de llegir i llegir, d'aventures, de convivència, d'ideals, de cultura.  Ha estat un gran plaer llegir-lo. Totes les seves novel·les m'han agradat molt.

Primera persona del singular és un llibre de contes, que també m'ha agradat. Sempre n'hi ha alguns que m'agraden més que els altres, però Murakami, sempre és  Murakami.  Continuo pensant que he de llegir tot el que ha escrit.

Nou illes al nord de la Mònica Batet  és el segon llibre que llegeixo d'ella i m'ha agradat tant com el primer. Trobo que explica unes històries molt ben trobades, molt especials, molt profundes, amb molt de contingut i que es devoren per l'interès que tenen i per com enganxen.  Continuaré llegint Mònica Batet.

No he llegit encara el vincle més fort, perquè  un altre llibre que m'ha deixat el meu fill, li ha passat al davant: Exhalació de Ted Chiang.  Ciència ficció de la bona.  Molt bones idees, fa reflexionar moltes coses sobre el nostre comportament com a persones, sobre el funcionament del nostre cervell, de la memòria i més coses. Només diria en negatiu, que algunes de les històries s'allarguen una mica massa.

Coses de la Joana o ja soc una iaia, iaia, iaia…

Sempre em sap greu no deixar escrites les paraules dels nens que després, se'ns obliden.  Ara, la Joana té dos anys i quasi mig i ja se me n'han perdut moltíssimes. Avui, que ha tornat a casa, després de tres dies a l'hospital (per una bronquitis que la deixava baixa d'oxigen) n'escriuré unes quantes que ara recordo.  Ja faré memòria. 

1.- Un dia, aquest estiu,  dinàvem a casa, nosaltres (els avis)  i ella. I mentre jo tallava la síndria per repartir-la als plats, el meu home em diu, fent broma. "Vigila que en quedi per  la Joana, eh!" jo vaig riure una mica, però no vaig contestar. Ella ens va mirar a tots dos, i mirant al seu avi i li va preguntar amb cara de preocupació:  "Però, t'ha dit d'acord?"

2.- Fa pocs dies que tenia febre, i després que li posessin el termòmetre, ella el posava a la nina. I en preguntar-li si la nina  tenia febre, diu. "Sí, té trenta-mig i mig". 

3.- Aquest matí, quan jo anava a fer el llit (encara no pot anar a escola, fins que estigui bé del tot)  s'ha posat a l'altra banda i em diu: Jo t'ajudo!  Quina sort tenir una noieta tan ben disposada!

Joana i àvia 22/11/2021

4.- Aquest dibuix d'aquí a sobre, l'ha començat a fer ella, dibuixant l'espiral que veieu al mig.  Jo li he preguntat si dibuixava un cargol i m'ha dit que no, que era una balena.  Li he dit que jo m'havia equivocat, perquè els cargols tenen una closca que s'assembla bastant a la seva balena.  Em diu: On veus el cargol?  I jo li he dibuixat amb el dit sense guixar, primer, veus d'aquí de la closca surt el cap i per l'altre costat la cua.  Aleshores ha volgut que ho dibuixés amb retolador, ho he fet i ha quedat molt sorpresa que una balena s'hagués transformat en un cargol.  Ha dit "Síííííííí! Ara és un cargol!

5.- I aquest dibuix és un peix molt gros.  Primer no tenia cap rodoneta a dins i li he preguntat on tenia l'ull.  "Aquest peix no té ulls"  m'ha dit convençuda. S'ho ha pensat una mica el convenciment ha fet figa i li ha dibuixat les dues rodones de la dreta i la boca a la punta,  Després ha continuat dibuixant les rodones de més a l'esquerra i quan li he preguntat si tenia quatre ulls, aquest peix, m'ha mirat amb cara de "quina paciència s'ha de tenir"  i amb to condescendent em diu "Que no, àvia, que això són les orelles". 

6.- Des de fa uns quants mesos, tenim un problema d'invasions animals a casa meva. Quan hi ha la Joana, sempre tenim a sota la taula del menjador tota mena de bèsties:  un dia són grills  (i estem contents perquè pot ser molt pitjor), un altre dia va ser un gos, un altre dia tres o quatre cocodrils i un cop fins i tot hi vam tenir elefants... no ens deixen dinar tranquils, de cap manera... el seu avi li segueix les fantasies i ja ho tenim ben embolicat.

Relats conjunts de Novembre

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

 - No feu més cua, ni espereu més el vostre torn!  Que sembleu xais que van cap a l'escorxador! Que no us veieu?

Ningú respon al jove baladrer que els increpa i els crida d'un tros lluny. 

- Marxeu, desgraciats! Només volen robar-vos els diners!

La parella que porta el nen petit, se'l mira i  la dona li diu:

- Escolta noi, deixa'ns tranquils, tenim la il·lusió de fer-nos rics, no ho pots entendre?

- Il·lusió dius?  Que no us heu vist la cara que feu?  On la veus la il·lusió? Com xais, sou com xais a l'escorxador, i feu la seva mateixa cara: aquesta es la vostra expressió.

La dona mira les cares de tots i comença a preguntar:

- Vosté té la il·lusió de fer-se ric?

- No, no em tocarà pas, però bé s'ha de provar...

- I vosté?

- No, no, no m'ha tocat mai res! Ja seria ben estrany que em toqués ara.

Fins que algú li pregunta a ella.

- I vostè. que pregunta tant?  Vostè què hi fa aquí?  En té, vostè, d'il·lusió?

- Jo em pensava que sí que la tenia, però ara me n'adono que no. Anem Manel, no ens deixem robar més diners dels que ja ens roben.  Anem-nos- en tots, bona gent.

Però ningú es va moure del lloc, només ella i en Manel i el seu petit, van tornar cap a casa, sense haver llençat els diners. 

Posta de sol

Posta de sol a la Morera de Montsant

Ferida oberta. 

La dolçor del capvespre.

Brolla la llum.

Pessic al cor.

En un pau immensa.

Dolor i amor.

LLetres i fils #9

Un dia em van explicar que "qui cultiva un hort, és feliç tota la vida".  No us ho puc ni confirmar ni desmentir. Desgràciadament, les coses són com són i jo no he cultivat mai cap hort. 

Rumiant-ho bé, això de la felicitat és molt llaminer,  ja ho sabeu  i vaig pensar que potser mai no és tard per a començar i així m'asseguro la felicitat del que em resta de vida. Com que jo no tenia ni la més remota idea de com començar ni de com posar-m'hi, vaig buscar on podia informar-me i vaig trobar l'Associació "L'hort de la vostra vida".  Em vaig adonar que era justament el que jo necessitava. El que jo volia fer, era precisament fer l'hort de la meva vida, de la resta de la meva vida. I de seguida em vaig comprar una d'aquelles taules, que serveixen per fer un hort a la terrassa i em vaig fer sòcia de "L'Hort de la vostra vida".

I jo que soc impacient de mena i m'agraden molt els tomàquets i les pastanagues,  ja els hauria volgut plantar de seguida. Però resulta que aquells iaios tan simpàtics que vaig trobar a l'associació, i que en sabien un niu de cultivar horts, em van dir que res de res, que en aquell hortet urbà tan esquifit no podia pas plantar tomaqueres, que millor  que plantés raves i enciams.  I que també havia d'esperar que fos l'època de l'any adequada per a cada cosa.  I que els tomàquets són d'estiu i ara a la tardor no era qüestió de plantar-los. Ells hi posaven molt bona voluntat en explicar-m'ho, però jo ja estava delerosa d'arribar a casa. I quan vaig arribar-hi, vaig  baixar la meva taula d'hort urbà nou de trinca, al carrer amb un rètol: "Si algú el vol, ja el pot agafar, jo ja buscaré la felicitat per una altra banda.  Deixem que cultivin els que en saben."

Vaig pujar a casa,  vaig fer un bon foquet a la llar de foc i vaig agafar un llibre de Murakami i un trosset de xocolata... voleu més felicitat que aquesta?

L'endemà a les 7 del matí,  ja no hi era. Algú se l'havia emportat. I els que parlaven de la felicitat que donen els horts, es veu que tenien molta raó perquè

vet aquí, com un sol hort, que encara no s'havia cultivat mai, va fer feliç a dues persones en un mateix dia. 

Llegir l'hora a les roques

M'hi hauria quedat tot el dia, si hagués fet sol, esclar. M'hi hauria quedat tot el dia a comprovar com el Montsant fa de rellotge de sol per al poble de la Morera.

Com que al rètol hi havia l'explicació, només em caldria anar comprovant a cadascuna de les hores de referència,  com es veia la roca  concreta que l'assenyalava.

La vida moderna, no permet aquestes coses, fins i tot quan estem de cap de setmana o de mini vacancetes, no ens permetem quedar-nos tot un dia per veure una cosa tan interessant com aquesta. Vaig marxar amb recança. 

La Morera de Montsant és on poble on t'hi quedaries i no pas només pel seu rellotge de sol, sinó per tot, per la situació, pel paisatge, per la calma, per la claror, per la posta de sol, per l'albada, pels cingles, pels camins, pel silenci, per la gent...  per tot.

Paisatge inventat

Uns camps fructífers i oberts.

Una claror que enlluerni.

Horts on et creixin les verdures que prefereixis.

Uns horitzons ben llunyans.

Boscos que amaguin misteris.

Una penombra que, si cal, ens refresqui.

Refugis on aixoplugar-nos i

des d'on veure la pluja i el fred.

Una cambra on estimar.

Uns infants per alegrar-te.

Una amics que t'acompanyin

Tants camins per caminar, 

tants camins per inventar.

L'aparcament de Bruixes de La Vilella Baixa

Vaig arribar il·lusionada!  Com a mínim trobaria quatre bruixes al poble, o potser més,  podria ser que alguna de les escombres en portés dues a sobre.  Només em calia voltar i voltar pels carrers, places i escales fins a trobar-les.  Feia temps que em sentia molt sola, sense ningú amb qui parlar d'algunes coses importants.  El contacte amb les bruixes m'estava fent molta falta.

Sabia que havia d'observar bé.  No m'imaginava pas que anirien disfressades com la Bruixa Avorrida, ni que tindrien un nas horrorós, de ganxo i ple de berrugues.  Però per més que vaig observar tothom amb qui em vaig creuar, per més que vaig inicia algunes  converses com a pista complementària, per més que vaig tenir paciència, jo, a les bruixes, no les vaig pas trobar. 

Vaig seure a les escales de la placeta, per veure si, per casualitat, elles em trobaven a mi. Però no hi va haver manera que ningú em dirigís la paraula. 

Quan vaig tornar cap a l'esplanada que feia de parquing de cotxes, ja feia hores que era fosc (a vegades soc impacient, però a vegades tinc una paciència inesgotable) només quedaven quatre cotxassos i el meu, molt més modest, al seu costat. 

Quan ja anava a engegar en cotxe, vaig sentir com si algú em cridés, però no hi havia ningú, vaig tornar a sortir i sentia que una força estranya em tenia clavada al lloc i no podia marxar.

Tot de cop les vaig veure: eren multitud, ben bé 10 o 12 i em cridaven, a mi!  Quina emoció!  Quan van ser al meu costat, em van donar, sense gaires explicacions ni gaire cordialitat,  una tarja  amb una adreça i un número de telèfon. 

- Si vols contactar amb nosaltres, primer has de fer els cursos de la nostra escola i aprendre una mica més. No estàs ni a les  beceroles,  nena! Les bruixes d'avui en dia, ja no ens deixem cremar, ni viatgem amb escombra. Es va molt més bé amb un Audi, ho veus?  Et queda molt per aprendre.  Però nosaltres t'ho podem ensenyar,  amb quatre cursos a deu mil euros cada curs, seràs una bruixa com cal.

Em vaig quedar sense paraules.  Ni que tingués els deu mil euros, no voldria ser una bruixa com elles. Apa, a pastar fang!  Ja m'espavilaré ben sola com fins ara, amb les meves màgies petites, d'estar per casa o tan grans que a vegades em fan sentir una plenitud que potser elles no coneixeran mai. 

Lletres i fils #9: Associacions

- A veure… que baixes de l'hort, tu o què? 

- Per què ho dius, perquè no sabia res de l'Associació?

- Esclar que sí! Tothom sap que vivim a l'època de més associacions, en defensa de quasi tot, de tota la història. I d'aquesta se n'ha parlat molt.

- Home, però és que això ja passa de mida.

- Es així, què vols fer-hi?

- I jo com resolc el meu problema? Digues!

- Doncs mira  una vegada vaig llegir una novel·la "Sabates Italianes"  de H. Mankell, on el protagonista havia mantingut un formiguer gegant  al menjador de casa seva. I vivia tan tranquil.

- A mi això no em serveix, en primer lloc, això és inventat i en segon lloc la novel·la no explica com s'ho fa per no trobar formigues a tot arreu i per no menjar formigues tant si vol com si no.

- És que no feia res… simplement vivia amb el  formiguer.

- I l'associació no diu res sobre menjar formigues, encara que sigui inadvertidament?

- Segur que quan se n'adonin també s'hi posaran malament, i es defensaran com podran.

- Així els únics que no ens podem defensar som els humans?

- Ara com ara és així. Però podem muntar una Associació en defensa de les víctimes de les associacions.

- La veritat, és que una Associació de formigues per defensar el seu dret de ficar-se fins allà on vulguin, no me l'esperava. I menys que posessin multes astronòmiques si els tires insecticida.  Els posaré trampes, doncs.

- Aprofita, que encara no estan regulades… a veure si les elimines abans que les prohibeixin. 

- Ara mateix m'hi poso. No hi ha temps a perdre.

Dies de passejada amb núvols

Hi ha núvols bells

i la pluja no arriba.

Branques eixutes.

Tantes gotes perdudes

al cim de cada somni.

Cova de Santa Llúcia

Busco uns versos que n'expliquin la bellesa:

L'aixopluc de les pedres o

la natura que ens ofereix meravelles.

I també uns versos que n'expliquin la tristesa:

quants morts i quants ferits durant la guerra

quin trist consol que fou aquesta balma.

La caminem d'un cap a l'altre

el cor en precari equilibri

admirat i corprès

amoïnat i rebel.

Paller i llenyera

Dibuix fet d'una foto de la Marta Pàramo Rosanas

Tenim la palla eixuta i guardada, 

tenim la llenya per passar l'hivern.

I el blau que ens il·lumina tantes hores

i la mirada que  esborra les foscors.