No faré cap ressenya acurada com les d'en XeXu, perquè ja la teniu al Llibres i punt. I estic molt d'acord amb el què diu.
Però m'agradaria explicar que aquest senyor té la particularitat de fer-me creure, per més surrealistes que siguin, que les coses que passen en els seus llibres, també m'han passat a mi.
Metafòricament si voleu, però si ja té mèrit que em fes creure que a mi també m'havia desaparegut un elefant sense saber com, encara m'ha semblat més estrany que jo m'identifiqués amb aquest pintor sense nom, força desorientat, i a qui li passen coses ben estranyes que a vegades el fan dubtar de si li passen realment o no.
I no són les coses que passen, ni l'elefant, és com explica que els afecten les coses que passen als seus personatges. Com ho explica, com ho fa sentir.
I també com aproxima tant i tant a la realitat, la seva part de fantasia o de misteri que les barreja del tot, d'una manera molt emocionant. "La quotidianitat es barreja amb l'inexplicable" ens diu la contraportada.
Només al pròleg, ja es troba que ha de pintar un home sense rostre i no sap com fer-ho. No li dona gaire temps, tampoc. La frase final d'aquest pròleg ja em va enganxar molt. Volia saber més sobre aquest tema. (No sobre pintura, sinó sobre el temps)
"Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu."
....
I quan parla de la separació de la seva dona (que ens anuncia que va ser provisional, suposo que al llibre 2 ho veurem):
"No sabria dir si va ser una separció llarga o curta. Quan miro enrere, de vegades em sembla que va ser un període gairebé etern, i de vegades que va passar tan de pressa que a penes me'n vaig adonar. La impressió canvia segons el dia."
...
I quan pensa en algunes coses que li passen:
"Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni."
Decidida cap al segon llibre. Però encara no el tinc, ja trigo...
