A la lluna li va agradar deixar-se pescar pel pescallunes i escapolir-se-li un cop i un altre, del seu cove. Li va agradar tant, que es va quedar per sempre penjada sobre el riu Brugent.
I ara va fent l'ullet a tothom que passa pel pont per veure si troba un altre pescallunes que li entretingui les nits de solitud, intentant pescar-la amb un cove. La lluna somriu, ella sap que és un joc i també que els nois d'avui en dia no són gaire pescallunes, però continua al peu del canó, per si, en algun moment, algun somiador la torna a desitjar amb la mateixa fal·lera que el primer i únic pescallunes que la va estimar.
