L'altre punt de vista

L'altre punt de vista del post de la gateta

Aquell humà passava cada dia.  Al començament passava de llarg.  Com s'entén que no sigui capaç d'aixecar el cap,  pensava jo.  I sempre me'l mirava molt atentament per veure  quin dia s'adonaria que jo era allà,  com una reina mirant els seus súbdits.

I aquest dia va arribar,  em va veure, em va parlar,  em va fotografiar,   i jo  ja vaig veure les coses d'una altra manera.  Això era més  normal.  Com havia pogut ignorar-me així, un humà miserable. Me'l mirava amb una mica de condescendència,  ell volia ser amable,  però jo no li acabava de perdonar la seva indiferència d'abans.

I encara menys,  quan després d'haver semblat que volia ser amic meu, algun dia passava de pressa, de pressa  i tornava a ignorar-me.  Jo miolava molt disgustada i aleshores  ell es dignava a aixecar el cap, a mirar-me i a dir-me "bon dia, gateta".

Però  aquell dia, que ni amb els meus miols planyívols i enrabiats no va aixecar el cap,  vaig perdre els estreps.  Ara veurà si em farà cas o no, aquest coi d'humà!  Vaig fer un bot i el vaig atacar amb totes les meves forces. Quan en vaig tenir prou,  d'un parell de bots més, vaig tornar al meu balcó.  

No el vaig tornar a veure mai més. No sé si el vaig matar o és que ara passa per un altre carrer.  A mi tant me fa una cosa com una altra.  Aquests humans no sé qui es pensen que són.

Parc

Hi havia una vegada,  un nen de 5 anys,  que ara ja és un avi,  que va venir  aquí  en aquesta ciutat de la Garrotxa per a visitar uns parents, menjar una bona xocolata i passejar per aquest parc que aleshores ja existia. 

Li van explicar que, allà , a Olot,  que tenien la mà trencada fent imatges de tota mena,  estaven fent la imatge més grossa que havien fet mai.  La imatge del Sagrat Cor que s'havia de posar a sobre del temple del Tibidabo de Barcelona, per subsitutir la que s'havia destruit durant la Guerra Civil.  Com que aquell nen vivia a Barcelona i sabia perfectament on era el Tibidabo, es va interessar pel tema i va fer unes quantes preguntes.

-  I com ha de ser de grossa, aquesta estàtua? - va dir el vailet.

- Ui!  Molt i molt,  en total farà 7 metres i mig  d'alçada - i li van ensenyar  més o menys quan eren aquests metres,  amb les cases de la plaça,  com ara tres pisos,  més o menys.

-  I on la poden guardar, tant alta? - encara es va interessar, ell.

-  La guarden a trossos,  vols  veure-li el cap?

-  Sí! - va contestar de seguida, sense fer-se pregar.

I el van portar fins a un edifici que tenia una mena d'aparador molt gran amb un cap monumental. Un cap de més d'un metre d'alçada és força impressionant.

- Vols tocar-li el nas?  Així quan ja sigui a dalt de tot del temple,  podràs dir.  "Jo li vaig tocar el nas"

I sí, només tenia 5 anys,  però se n'ha recordat tota la vida i ho ha explicat moltes vegades, "Jo li vaig tocar el nas."

Relats Conjunts de setembre: Un dia d'estiu

Un  dia d'estiu de Berthe Morisot  - 1879

- Mira, Ruth,  quina família d'ànecs més bonica,  relaxa't i gaudeix del passeig dona! Que no veus quina cara que fas?

- Saps quan em relaxaria jo?  Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.

- Sí, dona!  A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?

-  I  mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?

- No et queixaràs pas  de tenir diners i bona posició  i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.

- No sé si em queixo d'això,  em queixo simplement de la roba, el barret,  les arracades i aquest rídicul para-sol,  sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.

- No pares de queixar-te, Ruth!  Així no és agradable anar amb tu.

- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món.  I de passada, saps què?  que podries buscar-te altres acompanyants, perquè  jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.

- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa,  les coses s'han d'acabar.

- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.

 

Tallarol de casquet o un indret fantàstic

Vaig anar-hi una vegada,  a passar un cap de setmana.  Era un lloc que encomanava pau i llibertat.

Hi havia una vella masia convertida en casa de colònies on hi feien un curset de Psicologia, era una formació de tècniques per atendre persones que havien patit accidents greus, traumes, emergècies.  No coneixia ningú i segurament això augmentava la sensació de llibertat. A dins de la casa treballàvem, però a fora era una mena de paradís:  muntanya,  un gran prat,   un bosc que l'envoltava, un paisatge net, silenci, calma, i  a unes determinades hores els cants dels ocells.  Jo no ho sabia, però algú va dir que eren tallarols.

Aquest lloc va quedar gravat a la meva memòria  i quan necessitava relaxar-me,  la meva ment se n'anava allà i m'estirava mentalment en aquell prat i la calma tornava en pocs minuts.   Tenia ganes d'ensenyar-li aquest lloc  i no trobàvem mai el moment d'anar-hi.  Van passar uns anys,  potser 10 potser 15,  no ho sabria dir.  I al final l'hi vaig portar.

Quan hi vam arribar,  em va costar molt de reconèixer el lloc.  De tot allò no en quedava res.  Una tanca alta i barruera protegia aquell espai i jo no s'hi podia entrar.  Unes quantes edificacions més ocupaven bona part del prat i  una mica del bosc.   Però era capvespre,  encara era clar,  però els ocells ja anaven a jóc. Em va reconfortar tornar a sentir els tallarols.  

PD:  Malgrat els tallarols,  aquell lloc ja em va fugir de la ment.  Ara en tinc un altre, quan em vull escapar cap a la pau, cap a la calma i cap a la llibertat: Un altre lloc meravellós on van trobar en Xirinacs quan va morir a la muntanya:  El pla de Can Pegot.

Hi ha promeses que no es poden complir

En aquell carrer hi havia una escala força costeruda i per això hi havien posat una barana. Els veïns d'aquella casa, no només van estar d'acord a penjar la barana de la seva paret, sinó que hi van penjar un reguitzell de torratxes amb diverses plantes que alegraven el carreró.

Quan en Leo i la Cinta es van conèixer,  i començaven a sortir i a passejar, passaven per aquell carreró per sortir del poble i passejar pels camps. La Cinta que hi vivia més a prop, sempre li deia: t'espero al capdavall del carreró. 

Aquell dia, però, de bon matí quan anava a treballar, un camió es va endur el seu cotxe, amb ella a dins per davant i ni aquell dia ni cap altre va poder esperar que vingués en Leo al capdavall de l'escala.

El lloc perfecte

La Llúcia era una enamorada de la natura, de la muntanya,  del camp i quan se n'hi anava a passejar o de cap de  setmana sempre trobava llocs perfectes per a viure-hi.  No li importava tant la casa, aquest terreny que ara mateix estava fotografiant, tenia una casa immensa. Massa gran per a ella que vivia sola. Però aquest racó,  amb el desmai i la barraqueta d'eines li agradava molt.  Però  no era pas aquest lloc concret, eren molts llocs que a ella li semblaven perfectes per a viure.  I  de tant en tant,  ella s'imaginava, ja,  fent el canvi, buscant seriosament un lloc per viure i traslladar-s'hi.  

A ciutat però tenia els seus fills i nets i  sabia que encara la necessitaven.  Està clar que l'única conciliació entre  feina i familia que funciona de veritat són els avis. Les feines exigeixen molt i moltes hores i les escoles no cobreixen en absolut ni les hores, ni els dies,  ni les setmanes ni les vacances.  

Com que no tenia el conflicte resolt va decidir esperar una mica més...

No vull oblidar

No voldria oblidar mai qui soc.

Ni qui són les persones que estimo

I voldria que sempre em vinguessin al cap

tots aquells moments bonics

que de vegades queden amagats 

en circumvolucions enrevessades.

Un dia recordar un  instant, 

un altre dia una època,

un altre dia, les persones que ja no hi són

i així reviure,  

per sempre i aleatòriament

tanta i tanta vida viscuda.