L'intrús

Vaig sentir que trucaven a la porta, a mig matí, en un dia que no esperava ningú, ni tan sols tenia cap paquet per arribar. Algú que demana calers o que  busca enredar la gent, vaig pensar jo. Vaig mirar per la finestra del primer pis, abans de baixar i el vaig veure allà. Després de tants anys, després de tot el que havia passat, ara què coi volia, aquest ximple?  Vaig dubtar intensament si obrir-lo o no, no es mereixia res, ni cap explicació, pero la curiositat de vegades em perd i vaig decidir baixar i obrir. D'on devia haver tret aquesta camioneta? Qui sap si era robada…

- Bon dia!

- Bon dia, què hi fas aquí?

- Vull parlar amb tu.

- Amb mi? A mi no m'has de dir res,  jo no soc persona implicada en els teus afers.

- Ets l'única que em pot ajudar?

- I què et fa pensar que jo et voldria ajudar, després de tot? 

- Sempre he pensat que ets bona persona i que t'agrada ajudar.

- Au, va! Si et penses que amb adulacions  aconseguiràs alguna cosa t'equivoques.

- No et vull fer la pilota, ho penso de veritat. Puc passar? 

- No. Digues què vols i marxa.

- Aquí, al carrer? 

- O aquí o enlloc.

- Vull que em diguis on puc trobar la Mercè.

- Doncs ja pots marxar,  perquè això no t'ho diré pas.

Aleshores,  va canviar l'actitud, se li va endurir la mirada i va començar a treure aquell posat de fatxenda agressiu per intimidar-me. Abans que digués res, no em vaig poser aguantar de dir-li:

 

- Ho veus com no et puc deixar entrar. L'exterior em protegeix a mi, l'interior et protegiria  a tu i  a la teva violència habitual.

Vaig fer un pas més cap al marc de la porta per evitar que ell pogués avançar ni un mica. No va recular.

- He canviat.

- Doncs no m'ho sembla. Deixa la Mercè en pau. Ja li has fet prou mal.

- I ella, que no m'ha fet mal a mi? M'ha apartat del meu fill.

- No ha estat pas ella,  ha estat la justícia que t'ha retirat tots els drets sobre els teus fills, per maltractador. I que ara després de tant de temps tornis és que en portes alguna de cap. La Mercè va marxar, tant bé que estàvem aquí de veïnes, justament perquè no la poguessis trobar mai.

- Jo tenia dret a unes visites amb el meu fill.

- Ho sé, amb vigilància inclosa, però no les vas complir i et van retirar el dret.

- M'agradaria tornar a començar, i poder pagar aquest camioneta i dedicar-me a una feina normal i honesta i tenir una família.

- Ara ho entenc! El teu fill t'importa ben poc, pretens tornar a engatussar la Mercè perquè et pagui la camioneta. Ja pots marxar. S'ha acabat la conversa - vaig dir mentre tancava la porta abans que ell pogués impedir-ho.

Els seus cops de puny i de peu a la porta van durar una bona estona…

Esfilgarses

S'esfilagarsa la tarda d'un dia plàcidament gris.

Entre la roba i la cuina,  els fulls de llibre 

i l'enjogassament de les pantalles i els seus teclats...

no sembla que quedi res que tingui forma, 

tot són esfilagarses

com els núvols tan prims  que es desfilen.

El temps s'aprima si ens dispersem gaire.

Calidesa

Sempre, el caliu era més enllà

I el camí li semblava fred com la pedra.

Malgrat tot, veia la bellesa al seu voltant.

Font

La Font d'Emili Donadeu a Sant Martí Sesgueioles

La Justina no podia evitar,  que cada cop que passava davant de la font pensava en ell. 

El dia que es van començar a parlar,  va ser justament en aquesta plaça i  l'Andreu  li va explicar una llegenda sobre la font.  Li va explicar que quan es va fer construir aquesta font,  per evitar la incomoditat de l'altra font que brollava  tan avall que li dien la font del metro,  l'Emili Donadeu hi va voler deixar un secret sota la panera de fruita. Aquell que el trobés descobriria una cosa important per al poble.  

-  Curiosament ningú ha intentat  mai d'aixecar la panera de pedra,  però és un repte pendent.  Potser jo trobaré la manera d'aixecar-la,  algun dia. 

- Soc d'aquest poble de tota la vida i no havia sentit a dir mai aquesta llegenda.  Vols dir que no te la inventes?

- Esclar que me la invento,  però si no, com hauria pogut fer que m'escoltessis més de dos segons?

Al cap del temps,  després d'haver-se perdut de vista  durant molt anys, en una visita de l'Andreu al poble,  s'hi van trobar per casualitat.

- Hola, Justina! Com estàs?  

- Hola Andreu!  Quan temps sense veure'ns.  I quina casualitat  trobar-nos precisament aquí...

- Podria ser que això tingués algun significat o algun missatge especial...

- No tornis a començar amb llegendes inventades.  Has aixecat mai la panera?  - va dir la Justina rient.

- No,  no tinc cap mena de traça per aquestes coses. 

- Per quines coses?  

- Per aixecar paneres,  per inventar llegendes creïbles,  per trobar significats especials a la casualitat.

- No cal que parlem de totes les coses per les quals no tenim traça...  la llista seria massa llarga.

- Sí  millor que no parlem del passat.

Es va fer un silenci llarg, ni l'un ni l'altra van deixar de somriure,  com si estiguessin plenament d'acord. La Justina li va acariciar la galta,  en un gest que per a ells tenia molt de significat,  després va aixecar les mans  en un gest d'impotència, com per expressar que no hi havia res a fer i tot seguit va preguntar-li per la seva vida actual i pels seus projectes.

L'Andreu va explicar amb la seva calma que vivia a Dublin i que tenia dues filles i que havia passat molts anys sense tornar al poble i la Justina  va explicar que ella hi havia viscut sempre,  tot i que havia treballat en diversos llocs  com ara Manresa  o  Cervera, mai no s'havia mogut de casa seva.  I que estava separada i tenia una nova parella de feia ben poc.  

Van seure als bancs de la plaça i van parlar tranquil·lament del present i del futur. 

Tant l'un com l'altra, tot sovint desviaven la mirada, un cop i un altre, cap a la panera, com si ella ja els ho expliqués tot.

Flors de tardor

Primavera d'hivern

a les branques i a l'horitzó.

La pluja que repara i destrossa

aquí i allà, segons els llocs.

El temps m'empenta 

sense contemplacions.

I la vida continua 

més confusa i caòtica que mai.

Per moltes nits...

Submergida  dins de la boira del temps,

sovint la nit em sembla més clara.

La mateixa lluna 

i tants ulls diferents 

que la mirem.

La mateixa fosca 

i tants ulls que es tanquen alhora.

Com si fos l'eclipsi de matinada

la contemplació en solitud

i la proximitat amagada 

de mirades que s'hi troben.

Per moltes nits,  acompanyats, damunt la lluna.

Llegir i escriure

L'Agnès mirava la posta de sol en un capvespre de finals d'estiu lent i lluminós. Estava ella sola, només acompanyada dels seus pensaments, de les seves il·lusions  i dels seus records. De vegades se li barrejava tot plegat i li semblava que tot: present, passat i futur se li fonien en un sol instant.

Quan el sol ja va ser amagat darrere la petita carena més propera, encara va contemplar uns moments més el canvi de llums i colors del cel, quan de sobte va sentir “allò". Aquella vibració interior al pit vora l'estómac, aquella emoció espontània, que semblava que no corresponia a cap fet que acabés de succeir. Però ella ja s'havia adonat altres vegades que una certa telepatia, no pas de mots ni d'idees, sinó d'emocions circulava entre ella i alguns dels seus amics i amigues.

Va mirar ràpidament el correu i sí, acabava de rebre una carta esperada amb il·lusió. Una carta tendra i preciosa. L'Agnès es va sentir feliç d'haver-ho endevinat un altre cop.

Va contestar de pressa, només una frase de complicitat: t'he sentit arribar… i mentre estava com embadalida llegint i rellegint la carta, el somriure se li va eixamplar més i més, en rebre una altra frase encara més curteta: jo també!

PD: Aquest ja és l'últim repte dels 30 i no m'ha semblat possible ni factible escriure el text que m'agradaria llegir. A mi em sembla que precisament m'agrada llegir els textos que jo no sabria escriure. Per tant he escrit un text ( a seques) i ja està. M'ho he passat bé amb els reptes i ara els dono per acabats.