A Pujalt, una arada antiga amb aquesta inscripció: EN RECORD I HOMENATGE DEL PAGÈS D'AQUESTA TERRA QUE DE SOL A SOL LLAURAVA AMB UNA REU COM AQUESTA DE L'ANDREU DE CAL LEANDRE.
Primer vaig pensar que posaria la fotografia, com a homenatge també i sobretot estimació als pagesos d'aquesta terra... finalment he decidit inventar una història. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Jo no sé res d'aquest poble ni dels noms dels llocs, tots inventats.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
L'Andreu, tornant de llaurar els seus camps amb el tractor i les seves arades eficients i mecàniques, va veure que d'un sot tot emmatollat, en sortia una tija de ferro vella i rovellada. Li agradaven les andròmines antigues i no es va saber estar de baixar i buscar a veure què era. La va desenterrar i se la va endur. Quan va ser a casa, la va netejar tant bé com va saber i la va guardar a l'entrada. Tenia una entrada d'aquelles antigues amb molt d'espai, plena de plantes i algunes eines antigues com a decoració. L'arada, la reu, en deia ell, el feia rumiar com devia ser encara més dura la feina dels pagesos d'abans.
Un dia va arribar el seu amic, en Sebastià que treballava a l'ajuntament i li va dir:
- Tu això no ho tenies abans, oi?
- No, ho vaig trobar fa uns dies al camp.
- Que me la donaries per a mi?
- No, per què te l'hauria de donar?
- Per què m'agrada i tu ja tens moltes eines antigues i jo la posaria a casa meva.
- Quines penques que tens, Tianet! A mi també m'agrada i la vaig trobar jo.
- I si féssim un pacte, ni tu ni jo... la posem al carrer com a homenatge als pagesos.
- Fet! Tu t'encarregues de la feina des de l'ajuntament i jo ofereixo la meva arada.
Quan l'arada va estar penjada, tota la gent del poble l'anava a veure i discutien de tot. Que ...què hi ha de fer aquest ferro vell aquí penjat, que si doncs jo ho trobo molt bé, que si "DE L'Andreu" està mal escrit i l'altre deia que no era "UNA REU" sinó UN ARREU". Però finalment tot s'acabava amb una frase plena de raó: aquí ho diem així, noi.
Entre la gent va venir un padri de vora 90 anys, en Tomàs de cal Xic i va preguntar d'on l'havien tret, i no es conformava amb una resposta imprecisa.
- L'he trobada al camp coberta d'herbes i esbarzers.
- Però a quin lloc, a quin camp? Insistia.
- Doncs cap allà a mig camí entre la torre del Guix i el turó de la Palma
- Doncs, a mi ja m'està molt bé que l'hagueu penjat aquí, però vull que poseu que aquesta reu era meva, bé meva, del meu pare.
- Com ho saps?
- Perquè un dia que jo encara era nen, tornàvem de llaurar els camps amb el pare i els bous que estiraven l'arada i en arribar a casa, vam veure que s'havia perdut una de les dues arades que arrossegàvem. Vam tornar, la vam buscar per tot el camí i no hi va haver manera de trobar-la. I ara apareix tot de cop justament en un lloc d'aquell nostre recorregut.
Haureu de canviar la placa, aquesta arada és meva, vull que posi del l'Antoni (el pare) i del Tomàs de cal Xic.
Li van dir que sí, però no van tenir mai cap pressa a fer-ho.
Un bon dia la reu ja no hi era. En net del Tomàs la va despenjar per a posar-la damunt del fèretre del seu avi. Ningú no va gosar de tornar-la a prendre.
