Molí d'Alfarràs

Em va agradar molt aquest racó: un antic molí, i el curs de l'aigua que s'havia desviat, es tornava a ajuntar amb el curs més o menys natural. Aquests diferents corrents d'aigua, prou tranquils,  en ajuntar-se formaven una mena de petit estany que donava alegria en aquell carrer una mic ensopit i fins i tot a tot el poble. Per mala sort, la vegetació tapava gairebé totalment  les voltes de la sortida de l'aigua de l'edifici.  

Hauria volgut dibuixar aquest racó o pintar-lo, però de cap manera  em va sortir la sensació de l'espai tal com era, de la fondària des d'on sortien els recs i vaig gargotejar el dibuix, per inutilitzar-lo. De vegades tinc massa tendència a aprofitar-ho tot, a publicar-ho tot al blog, quedi com  quedi. Així ple de gargots, i a la paperera seria totalment una deixalla. 

Al cap de pocs segons vaig sentir  una veu que sortia de la paperera:

- No m'agrada gens que em tractis així!

- Qui em parla? Ets el meu dibuix?

- No, no soc el teu dibuix, ell està mès enfadat que jo i no té esma ni de queixar-se…

- I doncs, qui ets?

- Soc el gargot. A mi m'hauries d'utilitzar de maneres més creatives i positives, mai, mai per anul·lar un dibuix germà, només pel fet que no t'agrada.

- Em sap greu, gargot, no sabia que els dibuixos i els gargots teníeu sentiments, ni que poguéssiu parlar.

- No te'n recordes dels traços o gargots tan bonics que fas, de vegades, quan parles per telèfono  o quan penses en les teves coses? Doncs jo volia ser un gargot d'aquells.

Vaig recuperar el full, vaig pintar el dibuix amb colors molt vius per sobre del gargot i després vaig repassar el gargot amb un traç més gruixut. No és pas que a mi m'encantés el resultat, però aquest no era pas l'objectiu.

- Com estàs, ara, gargot?

- Molt millor…

- Ho deixem així, doncs…

Nena i gat

Balcó a Algerri (La Noguera)

Després de tants anys de vida,  La Isabel,  encara pensava que no havia pogut recuperar mai la saviesa perduda de la seva infància.  Ara, després d'haver-se hagut d'acostumar a les presses i a les obligacions i responsabilitats de l'edat adulta,  li semblava que pel camí havia perdut alguna cosa molt valuosa.

On havia anat a parar el seu tarannà contemplatiu,  la seva concentració absoluta, la seva calma,  els seus silencis.

Disposada a recuperar-ho,  mai no és tard per a les coses positives,  va recordar les estones al balcó,  les estones mirant les muntanyes,  les estones llegint, les estones pensant, imaginant històries inventades o futurs somiats.  I va decidir encarregar una silueta d'ella mateixa a l'edat de 7 anys,  i se la va posar al balcó.  El gat,  no era pas de la seva infantesa,  el gat era un altre savi que havia conegut anys més tard pel seu barri.  Dos savis per inspirar-la  en el seu camí de retrobament.

- Isabeleta,  espera'm que vinc!

La barca quieta

Monument a la vora l'Ebre a Mequinensa

Barca de ferro

a la vora de l'Ebre,

vol fer memòria.

Camí de sirga

amb penes i treballs

remuntant el riu.

...............................................carme

Art rovellat,
navega en el temps
somia l'aigua.

................................................mcabeu

Bancs

Bancs a Riba-roja d'Ebre

Un dia algú va tenir la idea d'encarregar uns bancs de carrer a una artista, concretament a la Sarah Misselbrook, originària del Regne Unit i que viu  des de fa anys a Riba-roja.

No hi ha cap dubte que aquests bancs són especials,  i  que produeixen sensacions diverses a qui se'ls mira o  a qui voldria seure-hi.

Hi ha molta gent que els evita,  li sembla que  ja estan ocupats i de cap manera pensen seure a la falda d'algú,  tan desconegut i tan poc identificable.

N'hi ha d'altres que els sembla que així estan acompanyats i  es permeten  la libertat de parlar sols,  com si parlessin  amb els companys de banc.

N'hi ha que en comptes de seure-hi,  se'ls miren i hi troben semblances  i xafardegen una mica:

- Vols dir que les dues de la dreta no representen les bessones de Cal Terròs?

- Sí que s'assemblen sí... i la que mira cap a elles, vols dir que no és la mateixa Sarah?

- Podria ser.  No seria  mala idea immortalitzar-se  doblement.

- I ell qui deu ser?

- No el reconec.  Per a mi que no és del poble.

- Deu ser algun amant secret.

- Anem cap a l'altre banc, a veure si reconeixem els altres quatre.... 

Però l'altre banc estava ple i ben ocupat.  Potser podrien xafardejar el doble, amb les persones i amb les siluetes.  N'hi ha que ho aprofiten tot.

Sirena

Portal a Riba-roja d'Ebre

La Sirena, (així li havien posat els seus pares i no els ho havia perdonat mai)  havia descobert que podia tenir una doble vida.  No vull  pas dir una doble vida d'aquelles que s'han d'amagar. Vull dir dues vides reals i paralel·les,  entre les quals lliscava, de l'una  a l'altra i  de l'altra a la primera, un altre cop.  No va entendre mai per què li passava això i quina era la manera de controlar-ho.

Començaré explicant el tema del nom. Tothom se'n reia d'ella perquè es deia Sirena i quan era petita va preferir el diminutiu que li va posar la seva amiga Gemma: Siri. Molts més anys després aquest nom que l'havia salvat durant la infantesa es va tornar, de cop una tortura.  No podia pas comptar les vegades que li havien fet la pregunta típica: Siri? Com la Siri de…. Quina ràbia, els hauria escanyat! No, com ella no, jo  ja m'ho deia abans, contestava sempre.

Tal com us  deia la Sirena tenia dues vides. En una vivia a ciutat i tenia la casa del poble tancada. I va passar una cosa molt estranya. Un dia li van demanar permís per pintar i decorar la seva porta, per a una trobada artística que feien al seu poble. Els artistes eren de fora, pintors, escultors i ella va dir que sí i quan li van enviar la foto va veure que hi havien pintat una sirena… una pintora que no la coneixia de res…. Quines coses oi? 

A l'altra vida, vivia al poble i tenia la casa  oberta i en marxa i la porta era de fusta envernissada, neta, polida i sense dibuixos.

De tant en tant,  tant podia passar en pocs dies, com en setmanes, com en mesos o fins i tot en anys, un dia es despertava i es trobava a l'altra vida.  Ho notava per tantes diferències, esclar, però la memòria de l'altra vida en la qual no es trobava, li fallava sovint i no  podia acabar d'entendre les situacions.

Però hi havia coses que sabia segur:  el dia que va decidir anar al poble per a veure la seva porta pintada amb la sirena,  va trobar dues coses contràries per al seu estat d'ànim, primer  que li agradava molt que la sirena mirés la lluna,  ja que ella s'hi passava moltes estones badant i mirant la lluna  i en segon lloc que es va enfadar perquè li havien posat tots  aquells potets amb plantes esquifides, que no la deixaven ni passar.  Però va entrar, es va quedar a dormir a la seva casa tancada i en despertar-se,  tot havia canviat.    Casa seva, ja no era una casa habitualment tancada  i  oberta només esporàdicament, sino una casa habitada amb tot el que això comporta,  i la porta estava lliure d'obres d'art i també dels potets.

Quan va arribar la veïna del poble que l'havia  trucat per a demanar-li  permís per a pintar la porta,  li va dir.

- Sirena, per què estaves tan enfadada ahir, i em vas demanar que vingués avui sens falta?

- No sé si ho he somiat o què,  però  ahir tenia la porta pìntada amb un mural i tot de testets  davant d'ella. 

- I jo que hi tenia a veure amb tot això.

- Vas ser tu que me'n vas parlar.

- Jo?

-  No ho sé, em sembla que estic una mica confosa.

La  Sirena es va quedar uns quants dies a casa seva i  just el dia que volia marxar cap a ciutat per a fer-hi una escapada, i quan  es va llevar,  casa seva tornava a ser una casa tancada,  a mínims de comoditat,  i la sirena tornava a presidir la porta...  i sí,  sí,  altre cop els testets.

-  Perdona Sirena,  si et molesten els testets,  els treurem...  això no t'ho vam preguntar,  però jo els vaig donar permís per a fer-ho.  Els trec?

- Doncs sí millor,  gràcies,  testets fora,  encara que no sé  pas quan tornaré. Estava convençuda que no depenia gaire d'ella, però estava ben ficada a la feina d'investigar-ho.

Meandre de Flix

Fer de cada passa una vivència

Xavier Pujol

Davant la magnificència

d'aquest meandre,  

indescriptible amb paraules

fem  (sense cap  esforç):

de cada passa una vivència

(el vam admirar des de dins, des de fora...)

de cada mirada una experiència nova,

(i provant de no quedar-nos sense alè)

a cada alenada més i més presència.

Embadalits i subjugats per l'Ebre. 

Viure l'instant.

Relats conjunt d'octubre:

La petita Teresina i la seva mare,  estaven fent una passejada de diumenge al matí,  quan es van ensopegar amb la gent que sortia de missa.  La Teresina, va veure en  Miquel,  un noiet del barri més gran que ella però que li tenia el cor robat, perquè sempre feia figures de paper,  en sabia un munt de papiroflèxia  i, a més a més, cantava sempre mentre les seves mans treballaven el paper.

La seva mare l'estirava,  no volia pas que es fessin amics.  Ells amb aquella família no volien tenir-hi  cap contacte.  No és pas que hagués passat res de greu, però resulta que eren del poble del costat  i ja se sap els del poble del costat no són mai gaire de fiar.  Fins i tot hi havia una dita que deia "És de Vilafreda, per dir-ho tot". I ells ja s'entenien.   I a més a més aquest nen era molt gran per jugar amb la Teresina.

La Teresina va haver de seguir la mare, esclar.  I anava darrere sa mare,  somrient d'amagat.  No pas perque estigués contenta de no haver pogut saludar en Miquel,  sinó perquè  estava contenta de no haver-li explicat el que, a partir d'ara,   seria el seu secret,  a la mare.  I mira que n'havia estat ben a punt,  sobretot perquè  ella no creia pas que havia de ser un secret,  però ara s'adonava que havia tingut molta sort.

Després de dinar, mentre els pares estaven enfeinats o fent la migdiada,  ella se n'anava a la cambra petita,  aquella que havia de ser pel seu germanet que no va arribar a nèixer  i obria el balcó  i  veia en Miquel,  a casa seva, fent animalets de paper i cantant cançons.  Quan en tenia uns quants de fets,  n'hi llançava un de balcó a balcó.  Si  per mala sort queia a terra,  ella  l'anava a buscar silenciosament  al carrer...  (ui!  això també  li hauria d'amagar a la mare).  Quina sort de no haver explicat res sobre els animalets de paper...  per cert...  els hauria d'amagar.