Lletres i fils de tardor: Les cartes

L'Aida tenia 10 anys i  tenia molts projectes i moltes il·lusions.  Volia ser metgessa  i investigar moltes coses sobre l'envelliment,  la pèrdua de facultats i la falta d'agilitat i de memòria.  Convivia amb el seu avi i li feia molta pena veure com envellia  cada any una mica més.  L'hauria volgut alliberar d'aquest envelliment i va pensar que quan seria gran es dedicaria a això.

-  Ui!  d'aquí que siguis gran pots canviar moltes vegades d'opinió - li deien a casa seva.

I va ser per això  que va decidir escriure's una carta a ella matexa,  a l'Aida de 20 anys,  per a recordar-li que havia de ser metgessa.  Va ser una carta molt curta,  només deia:  no t'oblidis dels nostres somnis i de ser metgessa de gent gran  i la va voler escriure a màquina perquè s'entengués  molt bé la lletra. I perquè  li sembava molt més divertit que escriure a mà. El problema era on deixar-la perquè l'Aida de 20 anys  la pogués trobar...  Primer va deixar-la al primer calaix,  de la calaixera de la seva habitació.  Però  al cap d'uns dies la va posar al prestatge de l'armari,  a sota dels jerseis...  cap lloc li semblava bé. I si als 20 anys ja no visc aquí?  Al final  com si fos un retorn a l'inici, li va semblar que el calaix era el millor lloc.  I quan anava a deixar la carta,  va veure que hi havia un altre sobre que no l'havia pas deixat ella.  El va obrir  i va llegir:

Aida petita,  soc l'Aida de 20 anys,  he trobat la carta al calaix allà on la vam deixar.  Vull dir-te que no només no he oblidat el teu somni,  sinó que ja he aconseguit entrar a la facultat de Medicina  i que estic estudiant molt per a poder treballar en allò que sempre hem volgut,  tant tu com jo.  Confia sempre en nosaltres.  Ho farem molt bé.

Va anar corrents a ensenyar-li al seu avi,  ell que va pensar que s'ho inventava tot i no hi va haver manera de convèncer-lo.

Una osca a la muralla

Montfalcó Murallat

Molt temps per construir la muralla

Molts més anys fins que es va ensorrar.

Una ferida que dura i que es fa mirar.

Molts anys fins a reparar-la.

Sembla que la reconstrucció ha començat.

Algun dia la tornarem a veure sencera...

però no igual.

Res no es igual del tot, després d'haver estat ferit.

Racons

Des del camí

un racó em roba el cor.

Com si fos meu.

Com memòria oblidada

de fets que no han existit.

(Potser en una altra vida, 

vam ser aquí,

trescant pels camins, 

reposant entre les pedres, 

treballant prop de la terra...  o no...)

La reu de l'Andreu

A Pujalt,  una arada antiga amb aquesta inscripció:  EN RECORD I HOMENATGE DEL PAGÈS D'AQUESTA TERRA QUE DE SOL A SOL LLAURAVA AMB UNA REU COM AQUESTA DE L'ANDREU DE CAL LEANDRE.

Primer vaig pensar que posaria la fotografia,  com a homenatge també i sobretot estimació als pagesos d'aquesta terra...  finalment he decidit inventar una història. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.  Jo no sé res d'aquest poble ni dels noms dels llocs,  tots inventats. 

*   *   *   *   *   *   *   *   *   *    *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *   *

L'Andreu,  tornant de llaurar els seus camps amb el tractor i les seves arades eficients i mecàniques,  va veure que d'un sot  tot emmatollat,  en sortia  una tija de ferro vella i rovellada.  Li agradaven les andròmines antigues i no es va saber estar de baixar i buscar a veure què era.  La va desenterrar i se la va endur.  Quan va ser a casa,  la va netejar tant bé com va saber i la va guardar a l'entrada.  Tenia una entrada d'aquelles antigues amb molt d'espai,  plena de plantes  i algunes eines  antigues com a decoració. L'arada,  la reu, en deia ell,  el feia rumiar com devia ser encara més dura la feina dels pagesos d'abans.

Un dia va arribar el seu amic, en Sebastià  que treballava a l'ajuntament i li  va dir:

- Tu això no ho tenies abans, oi?

- No,  ho vaig trobar fa uns dies  al camp.

-  Que me la donaries per a mi?

- No, per què  te l'hauria de donar?

- Per què  m'agrada i tu ja tens moltes eines antigues i jo la posaria a casa meva.

- Quines penques que tens, Tianet!  A mi també m'agrada i la vaig trobar jo.

- I si féssim un pacte,  ni tu ni jo...  la posem al carrer  com a homenatge als pagesos.

- Fet! Tu t'encarregues de la feina des de l'ajuntament i jo ofereixo la meva arada.

Quan l'arada va estar penjada,  tota la gent del poble l'anava a veure  i discutien de tot. Que ...què  hi ha de fer aquest ferro vell aquí penjat,  que si doncs jo ho trobo molt bé,  que si "DE L'Andreu"  està mal escrit  i l'altre deia que no era "UNA REU"  sinó  UN ARREU".   Però finalment tot s'acabava amb una frase plena de raó:  aquí ho diem així,  noi.

Entre la gent va venir un padri de vora 90 anys, en Tomàs de cal Xic  i va preguntar d'on l'havien tret,  i no es conformava amb una resposta imprecisa.

- L'he trobada al camp coberta d'herbes i esbarzers.

- Però a quin lloc,  a quin camp?  Insistia.

- Doncs cap allà a mig camí entre la torre del Guix i el turó de la Palma

- Doncs,  a mi  ja m'està molt bé que l'hagueu penjat aquí,  però vull que poseu que aquesta reu era meva,  bé meva,  del meu pare.

- Com ho saps?

- Perquè un dia que jo encara era vailet,  tornàvem de llaurar els camps amb el pare i els bous que estiraven l'arada i en arribar a casa,  vam veure que s'havia perdut una de les dues arades que arrossegàvem. Vam tornar,  la vam buscar per tot el camí  i  no hi va haver manera de trobar-la.  I ara apareix  tot de cop justament  en un lloc d'aquell nostre recorregut. 

Haureu de canviar la placa,  aquesta arada és meva, vull que posi del l'Antoni (el pare) i del Tomàs de cal Xic.

Li van dir que sí,  però  no van tenir mai cap pressa a fer-ho. 

Un bon dia la reu ja no hi era.  En net del Tomàs  la va despenjar per a posar-la damunt del fèretre del seu avi.  Ningú no va gosar de tornar-la a prendre.

L'intrús

               Pujalt, a l'Anoia. Un poble poc conegut i preciós.

Vaig sentir que trucaven a la porta, a mig matí, en un dia que no esperava ningú, ni tan sols tenia cap paquet per arribar. Algú que demana calers o que  busca enredar la gent, vaig pensar jo. Vaig mirar per la finestra del primer pis, abans de baixar i el vaig veure allà. Després de tants anys, després de tot el que havia passat, ara què coi volia, aquest ximple?  Vaig dubtar intensament si obrir-lo o no, no es mereixia res, ni cap explicació, pero la curiositat de vegades em perd i vaig decidir baixar i obrir. D'on devia haver tret aquesta camioneta? Qui sap si era robada…

- Bon dia!

- Bon dia, què hi fas aquí?

- Vull parlar amb tu.

- Amb mi? A mi no m'has de dir res,  jo no soc persona implicada en els teus afers.

- Ets l'única que em pot ajudar…

- I què et fa pensar que jo et voldria ajudar, després de tot? 

- Sempre he pensat que ets bona persona i que t'agrada ajudar.

- Au, va! Si et penses que amb adulacions  aconseguiràs alguna cosa t'equivoques.

- No et vull fer la pilota, ho penso de veritat. Puc passar? 

- No. Digues què vols i marxa.

- Aquí, al carrer? 

- O aquí o enlloc.

- Vull que em diguis on puc trobar la Mercè.

- Doncs ja pots marxar,  perquè això no t'ho diré pas.

Aleshores,  va canviar l'actitud, se li va endurir la mirada i va començar a treure aquell posat de fatxenda agressiu per intimidar-me. Abans que digués res, no em vaig poder aguantar de dir-li:

 

- Ho veus com no et puc deixar entrar. L'exterior em protegeix a mi, l'interior et protegiria  a tu i  a la teva violència habitual.

Vaig fer un pas més cap al marc de la porta per evitar que ell pogués avançar ni un mica. No va recular.

- He canviat.

- Doncs no m'ho sembla. Deixa la Mercè en pau. Ja li has fet prou mal.

- I ella, que no m'ha fet mal a mi? M'ha apartat del meu fill.

- No ha estat pas ella,  ha estat la justícia que t'ha retirat tots els drets sobre els teus fills, per maltractador. I que ara, després de tant de temps, tornis és que en portes alguna de cap. La Mercè va marxar, tant bé que estàvem aquí de veïnes, justament perquè no la poguessis trobar mai.

- Jo tenia dret a unes visites amb el meu fill.

- Ho sé, amb vigilància inclosa, però no les vas complir i et van retirar el dret.

- M'agradaria tornar a començar, i poder pagar aquest camioneta i dedicar-me a una feina normal i honesta i tenir una família.

- Ara ho entenc! El teu fill t'importa ben poc, pretens tornar a engatussar la Mercè perquè et pagui la camioneta. Ja pots marxar. S'ha acabat la conversa - vaig dir mentre tancava la porta abans que ell pogués impedir-ho.

Els seus cops de puny i de peu a la porta van durar una bona estona…

Esfilgarses

S'esfilagarsa la tarda d'un dia plàcidament gris.

Entre la roba i la cuina,  els fulls de llibre 

i l'enjogassament de les pantalles i els seus teclats...

no sembla que quedi res que tingui forma, 

tot són esfilagarses

com els núvols tan prims  que es desfilen.

El temps s'aprima si ens dispersem gaire.

Calidesa

Sempre, el caliu era més enllà

I el camí li semblava fred com la pedra.

Malgrat tot, veia la bellesa al seu voltant.