Font

La Font d'Emili Donadeu a Sant Martí Sesgueioles

La Justina no podia evitar,  que cada cop que passava davant de la font pensava en ell. 

El dia que es van començar a parlar,  va ser justament en aquesta plaça i  l'Andreu  li va explicar una llegenda sobre la font.  Li va explicar que quan es va fer construir aquesta font,  per evitar la incomoditat de l'altra font que brollava  tan avall que li dien la font del metro,  l'Emili Donadeu hi va voler deixar un secret sota la panera de fruita. Aquell que el trobés descobriria una cosa important per al poble.  

-  Curiosament ningú ha intentat  mai d'aixecar la panera de pedra,  però és un repte pendent.  Potser jo trobaré la manera d'aixecar-la,  algun dia. 

- Soc d'aquest poble de tota la vida i no havia sentit a dir mai aquesta llegenda.  Vols dir que no te la inventes?

- Esclar que me la invento,  però si no, com hauria pogut fer que m'escoltessis més de dos segons?

Al cap del temps,  després d'haver-se perdut de vista  durant molt anys, en una visita de l'Andreu al poble,  s'hi van trobar per casualitat.

- Hola, Justina! Com estàs?  

- Hola Andreu!  Quan temps sense veure'ns.  I quina casualitat  trobar-nos precisament aquí...

- Podria ser que això tingués algun significat o algun missatge especial...

- No tornis a començar amb llegendes inventades.  Has aixecat mai la panera?  - va dir la Justina rient.

- No,  no tinc cap mena de traça per aquestes coses. 

- Per quines coses?  

- Per aixecar paneres,  per inventar llegendes creïbles,  per trobar significats especials a la casualitat.

- No cal que parlem de totes les coses per les quals no tenim traça...  la llista seria massa llarga.

- Sí  millor que no parlem del passat.

Es va fer un silenci llarg, ni l'un ni l'altra van deixar de somriure,  com si estiguessin plenament d'acord. La Justina li va acariciar la galta,  en un gest que per a ells tenia molt de significat,  després va aixecar les mans  en un gest d'impotència, com per expressar que no hi havia res a fer i tot seguit va preguntar-li per la seva vida actual i pels seus projectes.

L'Andreu va explicar amb la seva calma que vivia a Dublin i que tenia dues filles i que havia passat molts anys sense tornar al poble i la Justina  va explicar que ella hi havia viscut sempre,  tot i que havia treballat en diversos llocs  com ara Manresa  o  Cervera, mai no s'havia mogut de casa seva.  I que estava separada i tenia una nova parella de feia ben poc.  

Van seure als bancs de la plaça i van parlar tranquil·lament del present i del futur. 

Tant l'un com l'altra, tot sovint desviaven la mirada, un cop i un altre, cap a la panera, com si ella ja els ho expliqués tot.

Flors de tardor

Primavera d'hivern

a les branques i a l'horitzó.

La pluja que repara i destrossa

aquí i allà, segons els llocs.

El temps m'empenta 

sense contemplacions.

I la vida continua 

més confusa i caòtica que mai.

Per moltes nits...

Submergida  dins de la boira del temps,

sovint la nit em sembla més clara.

La mateixa lluna 

i tants ulls diferents 

que la mirem.

La mateixa fosca 

i tants ulls que es tanquen alhora.

Com si fos l'eclipsi de matinada

la contemplació en solitud

i la proximitat amagada 

de mirades que s'hi troben.

Per moltes nits,  acompanyats, damunt la lluna.

Llegir i escriure

L'Agnès mirava la posta de sol en un capvespre de finals d'estiu lent i lluminós. Estava ella sola, només acompanyada dels seus pensaments, de les seves il·lusions  i dels seus records. De vegades se li barrejava tot plegat i li semblava que tot: present, passat i futur se li fonien en un sol instant.

Quan el sol ja va ser amagat darrere la petita carena més propera, encara va contemplar uns moments més el canvi de llums i colors del cel, quan de sobte va sentir “allò". Aquella vibració interior al pit vora l'estómac, aquella emoció espontània, que semblava que no corresponia a cap fet que acabés de succeir. Però ella ja s'havia adonat altres vegades que una certa telepatia, no pas de mots ni d'idees, sinó d'emocions circulava entre ella i alguns dels seus amics i amigues.

Va mirar ràpidament el correu i sí, acabava de rebre una carta esperada amb il·lusió. Una carta tendra i preciosa. L'Agnès es va sentir feliç d'haver-ho endevinat un altre cop.

Va contestar de pressa, només una frase de complicitat: t'he sentit arribar… i mentre estava com embadalida llegint i rellegint la carta, el somriure se li va eixamplar més i més, en rebre una altra frase encara més curteta: jo també!

PD: Aquest ja és l'últim repte dels 30 i no m'ha semblat possible ni factible escriure el text que m'agradaria llegir. A mi em sembla que precisament m'agrada llegir els textos que jo no sabria escriure. Per tant he escrit un text ( a seques) i ja està. M'ho he passat bé amb els reptes i ara els dono per acabats.

L'altre punt de vista

L'altre punt de vista del post de la gateta

Aquell humà passava cada dia.  Al començament passava de llarg.  Com s'entén que no sigui capaç d'aixecar el cap,  pensava jo.  I sempre me'l mirava molt atentament per veure  quin dia s'adonaria que jo era allà,  com una reina mirant els seus súbdits.

I aquest dia va arribar,  em va veure, em va parlar,  em va fotografiar,   i jo  ja vaig veure les coses d'una altra manera.  Això era més  normal.  Com havia pogut ignorar-me així, un humà miserable. Me'l mirava amb una mica de condescendència,  ell volia ser amable,  però jo no li acabava de perdonar la seva indiferència d'abans.

I encara menys,  quan després d'haver semblat que volia ser amic meu, algun dia passava de pressa, de pressa  i tornava a ignorar-me.  Jo miolava molt disgustada i aleshores  ell es dignava a aixecar el cap, a mirar-me i a dir-me "bon dia, gateta".

Però  aquell dia, que ni amb els meus miols planyívols i enrabiats no va aixecar el cap,  vaig perdre els estreps.  Ara veurà si em farà cas o no, aquest coi d'humà!  Vaig fer un bot i el vaig atacar amb totes les meves forces. Quan en vaig tenir prou,  d'un parell de bots més, vaig tornar al meu balcó.  

No el vaig tornar a veure mai més. No sé si el vaig matar o és que ara passa per un altre carrer.  A mi tant me fa una cosa com una altra.  Aquests humans no sé qui es pensen que són.

Parc

Hi havia una vegada,  un nen de 5 anys,  que ara ja és un avi,  que va venir  aquí  en aquesta ciutat de la Garrotxa per a visitar uns parents, menjar una bona xocolata i passejar per aquest parc que aleshores ja existia. 

Li van explicar que, allà , a Olot,  que tenien la mà trencada fent imatges de tota mena,  estaven fent la imatge més grossa que havien fet mai.  La imatge del Sagrat Cor que s'havia de posar a sobre del temple del Tibidabo de Barcelona, per subsitutir la que s'havia destruit durant la Guerra Civil.  Com que aquell nen vivia a Barcelona i sabia perfectament on era el Tibidabo, es va interessar pel tema i va fer unes quantes preguntes.

-  I com ha de ser de grossa, aquesta estàtua? - va dir el vailet.

- Ui!  Molt i molt,  en total farà 7 metres i mig  d'alçada - i li van ensenyar  més o menys quan eren aquests metres,  amb les cases de la plaça,  com ara tres pisos,  més o menys.

-  I on la poden guardar, tant alta? - encara es va interessar, ell.

-  La guarden a trossos,  vols  veure-li el cap?

-  Sí! - va contestar de seguida, sense fer-se pregar.

I el van portar fins a un edifici que tenia una mena d'aparador molt gran amb un cap monumental. Un cap de més d'un metre d'alçada és força impressionant.

- Vols tocar-li el nas?  Així quan ja sigui a dalt de tot del temple,  podràs dir.  "Jo li vaig tocar el nas"

I sí, només tenia 5 anys,  però se n'ha recordat tota la vida i ho ha explicat moltes vegades, "Jo li vaig tocar el nas."

Relats Conjunts de setembre: Un dia d'estiu

Un  dia d'estiu de Berthe Morisot  - 1879

- Mira, Ruth,  quina família d'ànecs més bonica,  relaxa't i gaudeix del passeig dona! Que no veus quina cara que fas?

- Saps quan em relaxaria jo?  Si pogués córrer i saltar pel bosc, amb roba còmoda, sense aquests vestits i barrets que m'engavanyen.

- Sí, dona!  A veure si una senyoreta com tu, sortirà de casa vestida de qualsevol manera, perquè tothom la prengui per una rodamón?

-  I  mi que m'importa, el que pensin els altres? No seria millor mirar la meva comoditat i les meves preferències i prioritats?

- No et queixaràs pas  de tenir diners i bona posició  i encara molt menys de tenir la possibilitat de fer un passeig amb barca.

- No sé si em queixo d'això,  em queixo simplement de la roba, el barret,  les arracades i aquest rídicul para-sol,  sobretot en un dia com avui, que no fa sol i que ni l'hem hagut ni d'obrir.

- No pares de queixar-te, Ruth!  Així no és agradable anar amb tu.

- Torna'm a casa i seré la persona més amable del món.  I de passada, saps què?  que podries buscar-te altres acompanyants, perquè  jo no penso venir més amb tu a la barca en aquestes condicions.

- Em sap greu, però a mig passeig no tornarem a casa,  les coses s'han d'acabar.

- Doncs gaudeix del teu passeig i calla si et plau i no em diguis més bajanades com que anar amb roba còmoda és semblar una rodamón.