Paisatge plujós

Mentre que a molts llocs la pluja negava carrers i cases, a nosaltres ens regalava tardes fresquetes amb uns vels de boira suaus, que calmaven l'esperit.

Com un regal: L’aixopluc, el so de la pluja, el silenci, els colors suaus…

Un altre relat de juliol

 

Feia al menys tres o quatre anys que no es veien i es van trobar aquí, en aquesta sala lluminosa del refugi. Cadascú amb el seu grup i també cadascú amb la seva parella. Es van saludar educadament. Van compartir una estona tots junts, un grup i l'altre, fins que després de sopar, l'Ariadna es va adonar que en Feliu no hi era. Va tenir un impuls sobtat, va pensar que potser havia anat a fora a veure la nit i sense pensar-s'ho, va sortir ella també, a veure si el veia. Va baixar fins al llac a la llum de la lluna plena i sí, allà el va veure assegut en una pedra, vora de l'aigua:

 - Hola Feliu! Quan he vist que no hi eres, ja he pensat que et trobaria a fora.

- No pensava que sortissis, tot i que  em venia de gust parlar amb tu.

- De què? Del que va passar o del que no va passar mai?

- No,  de res, només per saber com estàs.

- Esti bé, tinc parella, ja el coneixes, però encara penso en tu, ben sovint. I tu?

- Ara bé, ben recuperat. També he trobat una noia que m'agrada i que ens entenem prou bé. No entenia pas què t'havia passat, per deixar-ho sense dir- me res.

- Sense dir res?  Jo sí que et vaig dir que t'estimava. Jo crec que vas ser tu el que no em va dir res. Escoltant el teu silenci com a resposta,  vaig pensar que tu no.

- Tenia 15 anys, era molt, insegur i no m'ho podia creure. No podia ser que una noia bonica com tu, m'estimés, em vaig bloquejar. No em sortien les paraules, però vaig pensar que continuaríem junts.

- Uff!  Doncs quin malentès!

- Un malentès que ens ha canviat la vida… qui sap si a millor o a pitjor…

- No ho sabrem mai. Et puc fer un petó?

- Sí, el primer i l'últim. M'he alegrat de veure't i sobretot que estiguis bé. Em sap greu haver estat tan sapastre.

- Sapastres tots dos…

Roure

Soc un record

No puc ser primavera

Ni roure encès

El verd i el groc

i la claror de l'ànima.

Un tacte tendre.

 

Continuació…

 

L'Eduard es trobava exactament al mateix lloc, al mateix refugi, però els seus companys no hi eren. No eren enlloc, ni les seves coses tampoc. Sí que hi havia tres persones més, dos nois i una noia.  En veure'ls tot i que no els coneixia, va tenir un pressentiment o millor dit una mena de certesa estranya. Va pensar, de seguida, que aquests eren els “desapareguts”. Els va preguntar com es deien i efectivament en Serafí Campaner, la Berta Claravall i en Rémy. Ells també li van preguntar el seu nom. I es van explicar la història repetida per a cadascun d'ells, que durant la nit, tot havia canviat i s'havien trobat sense els seus companys d'excursió i sense ningú que coneguessin. 

En Serafí Campaner va explicar, encara molt afectat, com durant tot un any, havia estat allà sol, sense  poder compartir ni parlar amb ningú d'aquest fet tan estrany.  Per a ell era la desaparició de tots els companys i treballadors dels refugi. Ell creia fermament que tots havien desaparegut.  Explicava que s'havia hagut d'espavilar per a trobar menjar a la muntanya, alguna truita del llac, algun conill, les ortigues,  les xicoies, els gerds, els aranyons.  Quan va voler tornar a la vall i al poble, cosa que va fer mort de por, també els va trobar buits de gent, va mirar de robar menjar i una motxilla i va tornar cap al refugi, perquè li semblava que allà, on havia començat el problema era on havia de trobar la solució. Estava sol en un món que semblava el mateix d'abans, però no ho era.

Em Rémy explicava que li va costar molt de creure-s'ho, tot plegat, però que al llarg del temps va veure que era ben bé veritat, que en Serafí tenia raó i estaven en una dimensió diferent, on tot semblava igual, però res no ho era.

Van recórrer tot el refugi de dalt a baix, ells no veien ningú i ningú no els veia a ells. I tots  buscaven i buscaven el camí de tornar a la dimensió d'abans, la que havien perdut.

A l'Eduard se li va acudir de preguntar on dormien aquella nit, quan cadascun d'ells va desaparèixer. I sí,  va resultar que tots dormien al mateix lloc (en anys diferents, per descomptat).  De sobte, se'ls va acudir que allà, precisament al lloc del mig d'aquella llitera, hi havia d’haver la porta o l’escletxa on es passava d'una dimensió a l'altra.

Es van proposar dormir tots quatre a la mateixa llitera cada nit, de fet era una llitera de tres o sigui que no hi havia cap problema, una mica més junts i prou. El lloc exacte no el recordaven, per tant van començar dormint tots cap a l'esquerra ocupant només una part de la llitera i cada nit es desplaçarien mig metre fins a trobar l'escletxa. Passaven moltes nits i res no canviava, però va arribar el dia 16 de juliol, tot just quan feia un any que l'Eduard era allà i ell va ser l'afortunat. Al matí es va despertar envoltat d'una gent que no coneixia i aquella gent es van enfadar amb ell per haver-se ficat entremig de la seva llitera sense permís. Per sort que hi havia prou espai per a que ell hagués pogut trobar el forat i tornar.

Pensava que, ara, els tres "companys" de misteri que havia deixat allà, ja sabrien el lloc, per on es tornava.

El dia 16 de juliol del 2027, l'Eduard, amb els seus companys van tornar al refugi. L'Eduard els havia convençut amb penes i treballs, (qui es pot creure aquests fets tan estranys) de com havien anat les coses. I sí, al matí següent havia aparegut en Serafí Campaner. Al mateix lloc, a la mateixa llitera. 

L'Eduard es va prometre de tornar cada 16 de juliol al refugi, en primer lloc per rebre als companys retornats i en segon lloc per evitar més caigudes involuntàries cap a una altra dimensió.

No va durar gaires anys la seva vigilància, ja que un cop retornats els que tothom creia que eren morts, la direcció del refugi, es va creure (finalment) aquesta història  i va decidir agafar aquest forat que anava d'una dimensió a l'altra, com a atracció turística.  “Experiència radical. Vols viure tot un any, ben sol al món?”

Aleshores l'Eduard enfadat amb tanta superficialitat, ja no hi va voler tornar més.

Arrels

 AGUILERA, Rafael Arrels dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Ve de ca l'Helena

Arrelo terra endins
Arrelo terra enllà.
Arrelo en tu i amb tu i de tu…
Arrelo en els mots, 
si són ben nostres.

Era una lluna tan petita

Era una lluna tan petita 

que la podíem fer nostra.

La lluna,

l'instant,

el color del cel,

El pensament

i el mateix gest mirant amunt,

tots dos al mateix temps.

Era un temps tan petit

que només jo,  imaginant,

el podia  fer nostre.

Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Refugi de muntanya

Fotografia de Xavier Pujol

Interior del refugi de l'Illa. A l'estany de l'Illa. Principat d'Andorra. 

Érem els cinc caminadors de la colla els que havíem volgut fer aquella travessa. Per sort, els que no tenien tantes ganes de caminar, ens venien a buscar amb cotxe  al final del nostre recorregut, on hi havia una zona de pícnic i barbacoes. I pensàvem fer un dinar tots junts.

Vam sortir dissabte, i ens feia gràcia dormir al refugi, perquè en tants anys de córrer per aquelles muntanyes, no hi havíem estat, encara,  mai.  Feia 8 anys que s'havia inaugurat.  Quan vam arribar vam voler veure els llibres de registre, ens feia il·lusió veure si trobàvem noms coneguts. Mentre xafardejàvem desordenadament els llibres, l'Eduard es va fixar que en el primer llibre on totes les dates eren del 2017, l'última persona registrada (desconeguda per a tots) portava data d'un altre any 16/7/2022. Ostres, 16 de juliol, com avui.

A cada llibre es repetia el misteri, el darrer inscrit portava una data ben diferent de la resta i totes en 16 de juliol.  El llibre del 2018 els va donar una desagradable sorpresa: Ostres mira, aquest Serafí Campaner, no és aquell noi que el 2023 va patir un accident de muntanya i es va morir? Serafí Campaner, inscrit el dia 16/7/2023.

El llibre del 2019, portava el nom d'una altre desconegut i data de 16/7/2024.  I ja amb presses i neguit  va mirar el llibre del 2020 i van veure que l'últim inscrit era precisament l'Eduard.

- Us puc jurar que jo no havia està mai aquí abans.

- No, Eduard, si aquí no posa que hi hagis estat abans, posa que hi ets avui i és ben cert.

- Sí però jo no m'he inscrit en aquest llibre, sinó que ho hem fet tots, en el d'aquest any.

Em sembla que hi ha algú que deu estar de molta broma. Era cert, tots s'havien inscrit al llibre 2025, tal com tocava i no li va voler donar més importància. 

L'Eduard però volia investigar. Per sort hi havia cobertura i va buscar  els noms de tots els inscrits fora de data i realment en Serafí Campaner, deien totes les notícies que havia mort a la muntanya, sense gaires explicacions,  però els altres dos noms en Rémy Toussaud i la Berta Claravall, no eren casos tan coneguts i només va trobar que tots dos eren morts, sense saber ni com ni quan.

- Nois això no pinta bé, ja podeu vigilar-me perquè tinc molts números per desaparèixer… va dir rient.

- Per sort, el refugi no està ple del tot,  les habitacions d'aquest refugi són de sis persones, i crec que estarem sols.  Et vigilarem…

- Van gaudir del sopar, de sortir a mirar el cel…. Feia bo, tenien temptacions de quedar-se a fora fent bivac, però no es van decidir… i si els desapareguts, també estaven fent bivac i alguna fera o algun monstre (humà o no) se'ls hagués endut?

Van anar a dormir, l'Eduard estava tranquil, però es va posar entremig dels dos amics. Eren joves, es van adormir profundament i de seguida.

L'endemà, però quan es van despertar l'Eduard no hi era. El van cridar. El van buscar, però l'Eduard no responia ni tornava.   Per més equips de rescat que es van mobilitzar,  ja no el van trobar. 

…. Continuarà….

Pd: com cada estiu,  faig la substitució  dels Relats Conjunts, amb les meves propostes de juliol i agost. Si us ve de gust participar-hi, sereu molt benvinguts.

Han participat: 

1.- Sean Jeating 

2.- Sa lluna

3.- McAbeu

4.- Artur

5.- Núria 

6.- Alfred Russel 

Alcanó i la poesia al carrer

 Inspirant-me en  Màrius Torres:

Hi ha un poble

molt lluny d’aquí 

petit i tranquil.

On els carrers

són plens de poesia

I els veïns fan la carn

a la brasa al carrer.

El sol de primavera

ens recorda l'estiu

I el silenci per tot

ens regala la calma.

I el pou, i el carrer

i la plaça reposen junts

en una misteriosa solitud.

Els passants simplement

ho mirem en silenci

No fos que destorbéssim

la seva pau serena.

I llegim i ens amara

l'emoció del poeta,

que lluny de sa casa

s'enyora del que era seu.

Tenebra

 

S'havien perdut per la muntanya i la nit ben fosca, sense estels ni lluna els havia engolit. No gosaven caminar, no veien res, no gosaven reposar, no veien bé el lloc on asseure’s o on estirar-se… i en mantenien drets i junts, sense fer res, només es parlaven fluixet, per mirar de donar-se ànims i força.

- Per sort som a l'estiu i no passarem fred.

- I la nit és curta i es farà clar ben aviat.

- Quan sigui clar, segur que trobarem el camí de tornada.

I mentre anaven xerrant d'aquesta manera, de sobte, allà lluny es van veure uns llums que s'encenien. Primer un de petit i vermell, després dos més a l' esquerra i al cap de pocs minuts un altre a la dreta. Van callar i observar silenciosos a veure si se n'encenia cap més. Però no, això va ser tot. La conversa va canviar.

Què deu ser? Una casa? Tan gran? Un Poblet? Un poble que encenen els llums  quasi tots a la vegada? Cap hipòtesi els semblava bona.  Els dubtes es van multiplicar… 

- Intentem arribar-hi? 

- Com?  Els llums ens indiquen la direcció, però continuem sense veure on podem els peus. Hauríem d'haver dut els frontals…

- No teníem previst que se'ns fes de nit, era una excursió de dia i relativament curta, no sé com ens hem embolicat.

- És que aquell trencant que havíem d'agafar cap a la dreta, havia desaparegut, no l’hem trobat ni anant endavant i endarrere.

- Els camins no desaparèixer així com així en unes hores.

- Aquest sí, ja ho heu vist, no hi era i continuar endavant i endavant ens ha allunyat de la tornada a casa. 

- Doncs ara ens trobem que hem d'anar endavant per arribar al lloc dels llums.

Els llums els guiaven com quatre petits fars, i molt lentament s'hi anaven apropant.  Quan ja eren just davant del llum més vermell i els altres ja els quedaven una mica allunyats a dreta i esquerra. Van haver de pujat un bon turó, força dret i els llums van desaparèixer.

Era matinada ja i clarejava, quan en van adonar que es trobaven en les runes d'un castell, unes restes ben senyalitzades i restaurades, però enlloc hi havia cap rastre dels llums que els havien guiat fins allà. On eren i d'on havien sortit aquells llums en la nit? 

Quan ja s'hi van veure del tot, van poder llegir els rètols  del castell i eren al Castell de Rocabruna. Com podia ser, si ells havien sortit del Vallès? Impossible haver recorregut tantes comarques a peu en un sol dia. El misteri no el resoldrien pas, prou feina tindrien per veure com tornaven a casa.

Els gegants de Camprodon

- Però, Joan, que no havíem quedat per ballar per tots els carrers i places fent cercavila amb els músics i la gent del poble que ens vol seguir?

- Sí, i qué? Ja soc aquí!

- Peró fa tres hores que estic esperant-te i se m'està pansint el ram de flors.

- No podia venir abans… 

- Com que no? Si ja sabies l'hora i a més a més fa mesos que no sortíem, ho hauries d'haver tingut tot a punt. Però Escolta’m, què és això que portes tan gros?

- És el Pont Nou de  Camprodon, Caterina,  i precisament aquest és el problema.

- No entenc perquè has de dur el pont a sobre, no el podries deixar al seu lloc?

-  Ja li deixo tot l'any, però a les sortides l'he d'agafar, em van construir així, amb el pont nou a sobre, no puc evitar-ho i creu-me que és una feinada, després l'hauré de tornar a posar bé, al seu lloc. I encara em renyes, a sobre!

- Doncs la propera vegada t'ho agafes amb més temps, ens estàs fent fer tard a tots.

- Com amb més temps? Si hi he anat amb hores de temps, però estava ple de turistes i no me'ls podia pas endur a tots. M'haurien caigut tots per terra com ninotets.

-  Joan, som mestres d'escola, saps què et dic, que l’any que ve… agafis un llibre.

Lliri d'un dia

A ran de l'aigua,

a la vora de salt

tot és en flor.

Lliri d'un dia

el teu nom assenyala

la teva fi.

carme …………………………………

Tu que canvies

la vida efímera

per la bellesa.

……………………………sa lluna

Sag mir, Lilie:

Findest du mich auch so schön,

wie ich dich finde?

Sean……………………………………..

Lletres i fils d'estiu 2025

 

Estàvem dinant al porxo, a aquell porxo màgic,  on no hi fa mai tanta calor com als altres llocs. En família,  de vacances, contents i feliços d'estar junts.  De sobte, et vas aixecar i  vas dir tot caminant a grans gambades  cap a la piscina:

- Em vaig a fer una bona remullada.

- Ei!  Cristina, que t'has oblidat que ens falten les postres!

- No hi fa res,  menjaré postres després de la remullada . 

- Se't desfarà el gelat!

- Ja menjaré fruita, la fruita aquesta nova, perfecta i eterna. Amb la conya que és eterna, no trobem el moment de menjar-la, se'ns acumula i no ens la traiem mai de sobre… tu saps quants quilos en tenim?

- Doncs jo ja em faré una remullada després de les postres.  I qui sap si repetiré després.  Primer el gelat i després el “prunus persica semperaestas”, que per cert ja li estem canviant el nom, perquè és molt cansat, anomena-lo així.

- Ara que ja m'havia acostumat als préssecs xatos o paraguaians, ara m'hauré d'acostumar al préssec semprestiu, de fet és el seu nom en català. O potser melicotó semprestiu… tots dos noms m'agraden. Per cert, he de remarcar que són boníssims i tots amb el mateix sabor deliciós. No hi ha mai sorpreses desagradables. Ni massa verd, ni massa madur, ni massa àcid, ni poc gustós, ni res de tot això. Boníssims.

La roca de la Roca dels moros

Centre d'interpretació de les pintures rupestres d'El Cogul, tradicionalment anomenat La Roca dels moros

I si no cal?

I si no cal, treure els obstacles

per a construir la teva vida?

Passa-hi per sobre...