dilluns, 30 d’abril del 2018

Conques (Aveyron)




Era un poblet penjat en una muntanya, quiet, tranquil, una mica perdut, però només una mica, perquè quan era l'època turística esdevenia un formiguer de gent, anant i venint. Però ell ja ho sabia i havia triat acuradament els dies, primavera, dies llargs, lluny de festes i de vacances. En Lluís va triar passar quinze dies sol, amb les seves lectures i les seves reflexions.


Un dels llibres que portava era "La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana de Josep M Esquirol. Era un llibret no gaire llarg, ni gaire dens, però hi va connectar de seguida. "Tota revolució comença per comprendre. Per comprendre'ns nosaltres mateixos, el nostre món, els nostres afores, la nostra condició. Comprendre, sobretot, la solidaritat en la intempèrie."



"Cadascun de nosaltres es troba vivint.  S'hi troba sense decidir-ho. Però heus aquí que, des d'aquesta situació, és possible generar, crear. Som  nous a la vida, i podem correspondre essent també nosaltres mateixos generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa. Això ja és molt més que estar viu: es ser capaç de vida."





En Lluís es plantejava, des de l'antiga hostatgeria del monestir si això era suficient. Des de sempre havia intentat crear aquestes coses i mai no s'havia sentit ni acomplert ni realitzat.
Però llegia també en el mateix llibre que la condició humana porta sempre inclosa 
aquesta falta de perfeccció i de plenitud. La plenitud no forma part de la vida humana, 
perquè el paradís no existeix. La bellesa hi és en la portalada romànica i en el vell balcó de fusta. Què se n'ha de fer del desig de l'anhel d'infinit... 





Algunes de les nostres relacions amb el món, tal com ho sentia en Lluís, tenen caràcter de mancança, però la força del desig és de  generació i creació. En Lluís sent intensament que el desig sorgeix de les afeccions infinites i creu  poder-lo satisfer en coses i situacions i no el satisfà mai del tot. Desig és construcció. Cal experimentar i no pas analitzar. Deixar-se de romanços i crear. Crear pot ser fer art, o fer ciència, o fer literatura,  però crear és fer relació més que cap altra cosa.

Ho sabia des de sempre, però aquest llibre l'havia fet tornar al seu camí: "Al final, la poesia més excelsa no és la que s'escriu, sinó la que es fa."

Vola lentament la barca sobre l'aigua amb un anar i venir incessant. De vegades,  gairebé buida, només dues persones  que fan petar la x...