Placeta de colors a Garrigàs

La cançó silenciosa dels colors 

ens dona la benvinguda a la placeta.

I jo em quedo escoltant i mirant.

Vilajoan

Per a qui són aquestes flors?

Ofrena oblidada en el temps.

No es panseix mai, allò que no és natural.

Es cobreix de pols i de temps.

L'amor no caduca ni s'acaba,

les ofrenes queden orfes

allà:  en algun temps perdut,

en algun lloc recordat.

L'ombra i la claror i la cançó

A partir del meu poema,  en Xavier hi ha posat la música i  a més a més ha buscat les  fotografies  que hi anaven bé,  s'ha acompanyat de la guitarra, de l'harmònica i  ens ho ha cantat.

Si m'ho posa tot tan fàcil,  qualsevol no munta un vídeo!

Moltes gràcies, Xavier!  

Ha quedat molt bonic.

El llimoner de la casa vermella

El llimoner de la casa vermella

ha fet llimones, com no havia fet mai.

El vent s'ha endut l'olor de les flors caigudes,

però em porta, avui,  l'altra olor 

de fruita nova com va creixent.

Relats conjunts de maig:

Casa de tres portes…

Casa de tres portes a Pontons (Alt Penedès) 

 Si tens dues portes per entrar, no t'ofusquis amb la que està tapiada.

Relats Conjunts de Març: Compra fins que caiguis

Banksy, Shop until you Drop

Des del meu viatge a Londres, ara ja fa uns quants anys,  que no he pogut deixar de mirar i admirar aquest mural de Banksy.  Des del primer moment  ja li vaig fer una fotografia,  i encara la tinc guardada,  però he buscat i buscat per internet múltiples imatges d'aquest mural,  per veure si es veia millor que la meva foto de mòbil.  El dibuix era molt amunt  i la meva imatge no era tant bona.

I sí,  tan quan el vaig veure al natural, com quan l'he vist en totes les reproduccions que he buscat, m'hi he vist,  a mi, en caiguda lliure,  amb els meus cabells com eriçats,  amb la faldilleta tan curta que portava en altres èpoques, les sabates de taló  i les mans....cadascú pot pensar el que vulgui, però jo reconec les meves mans.

Ara sé la causa de tot el que m'ha passat i de les dificultats que he tingut.  Els artistes tenen visions  que poden semblar imaginaries, però ara veig que són ben reals.  

Jo, en algun moment o en alguna altra vida, devia caure de molt amunt amb el meu carro del supermercat...  i és per això, per aquest trauma desconegut fins ara, que  mai no he pogut utilitzar aquesta mena de carros i que cada cop que intento posar les mans  a la barra per agafar-lo  tinc un atac de pànic  o marejos o desmais... 

Ara em falta investigar com, quan i on es pot caure des d'un terrat amb un carro de supermercat.  Bé  ho he d'aclarir. Trobar en Banksy, sembla que no és cap feina fàcil.  No dubteu que us tindré informats.

Baladre

No hi ha marxa enrere,

fa anys que hi visc:

arrelat a la terra,

arrecerat a la casa.

En silenci. 

Escoltant les queixes 

d'abandonament del gerani,

que no calla mai.

No hi ha marxa enrere.

Ja marxaria, ja, però…

Soc d'aquí i m'hi quedo.

Finestreta

Finestreta a Castellet (Alt Penedès)

No hi ha cap finestra tan petita que no hi puguin passar les paraules.

Cristal·lí

 

Ve de ca l'Helena

Nítid cristal·lí
en un món que s'esquerda.
Trista mirada.

La lluna sota un pi

- Ho veus com la lluna s'amaga sota del pi?

- A tu t'ho sembla, però no és així.  La lluna està molt més amunt.

- Però baixa quan vol, ve a deixar-nos missatges secrets  ell i a mi.

- A qui?

- Al pi i a mi.

- I quins missatges són aquests?

- Encara no els he entès, però els desxifraré.

- Me'ls ensenyes?

- Només es poden veure les nits de lluna plena.

- Falta poc.

- Exactament tres nits.

- Me'ls ensenyaràs?

- Has de venir preparat per enfilar-te pel tronc fins a la primera branca.

- Portaré uns grampons.

Al cap de tres dies,  enfilats al  pi sobre l'escorça van poder llegir: 

το πεύκο είναι φίλος μου και εσύ. Αν φροντίσεις το πεύκο, θα βρεις δώρο κάθε πανσέληνο.

No van entendre res,  però colpits pel misteri,  van fer del pi el seu amic i li portaven aigua de tant en tant.

A la propera lluna plena,  sense ni haver d'enfilar-se, van veure escrit el mateix missatge i van trobar un bol molt gros ben ple de pinyons pelats. 

- Quin regal!  M'encanten els pinyons!

Els dos colors de l’Embassament de Foix

No es posaven d'acord,  uns el  volien claret  i uns altres més aviat fosc. 

I l'acord va arribar partint l'embassament en dues meitats, una de cada color.

I si no és així, com us ho expliqueu?

Històries d’abans

En Miquel tornava cap a casa amb l'ase ben carregat de llenya per encendre el forn.  Estava content i de bon humor, perquè havia acabat la feina força aviat i tindria temps, encara de fer moltes coses.

Pel camí va trobar en Bernat, el fill del terratinent, que no havia ajupit mai l'esquena,  i  va voler burlar-se una mica d'en Miquel,  que era de la seva edat i es coneixien des de petits i sempre havia tingut ganes de fer-li la guitza. 

-  Què, Miquel, treballant de valent, oi? 

- Sí i ben content de poder-ho fer,  que encara em queda molta feina a casa.

- Si d'això en dius treballar...  noi...  el que fa tota la feina es el teu ase Rovellat. Tu poca cosa has fet.

- Mira et faré una juguesca,  ara vens i pesarem la llenya que he dut.  Si demà, a la mateixa hora, tu portes a casa meva la mateixa quatitat de llenya i que sigui seca, et faig el pa de tot l'any sense pagar.  I si no la portes, aleshores tu em regales un  carro per a poder carretejar les coses més còmodament.

Em Bernat ho va donar per fet.  L'endemà  de bon matí en Bernat mig adormit va anar a buscar l'ase Rovellat per endur-se'l a fer llenya.  Però  no sabia ni quina llenya havia de buscar,  va perdre un munt de temps mirant de trobar una llenya que s'assemblés a la que duia en Miquel ahir.  Quan li va semblar que la trobava,  va agafar un mal d'esquena  que no havia tingut mai d'intentar tallar-la per a poder-la posar damunt del ruc.  I  allò que ell s'imaginava més fàcil, li va resultar quasi impossible,  col·locar-ho tot de manera que no li caigués, que no fes mal al ruc i que n'hi capigués tanta com ahir.  Però li va semblar que ho havia aconseguit.

Quan va arribar a can Miquel,  i es va girar a mirar el ruc i a ensenyar amb orgull fatxenda que havia aconseguit portar prou llenya,  va veure que només quedaven quatre tronquets escadussers i que tota la llenya s'havia perdut pel camí.  

Així que en Miquel  va aconseguir un carro nou...  o no, perquè  en Bernat no va mantenir la seva paraula, però va aconseguir que es deixés de ficar mb ell i que el deixés en pau.  Potser fins i tot era un millor regal. 

Som l'ombra i la claror i també som cançó

Del primer poema curt que vaig escriure, al Xavier Pujol li va sortir una cançó, com que quedava massa curta… vaig afegir-hi més lletra.

A veure com sortirà la cançó sencera. Us informarem al seu moment.

L'ombra i  la claror,

com el dia i la nit

com la joia i el neguit.

Com els mots i el silenci.

Com el vull i no puc.

Com uns dards llançats al buit,

com les flors que mai no hem collit.

Som l'ombra i la claror (bis)

Com la lluna i el sol.

L'ombra i la claror.

La solitud i l'amic

el ressó del què no hem dit.

Com el passat i el futur

com l'instant que no hem viscut.

Com el mar, i un gran desert

Com un erm i el bosc ben verd.

Som l'ombra i la claror (bis)

Com la vida i la mort.

L'ombra i la claror.

El record i l'oblit

com un dia sense sentit.

El dubte i la certesa

com la vida i la vellesa.

I aquell plor que mai no ha esclatat 

i el riure que costa fer brollar.

Som l'ombra i la claror (bis)

I també som cançó.