Començo l'any

D'una foto de la @montseunamicadetot de l'Instagram

A dins del blau

amb pas pausat

camino l'any

que ara comença.

No sé volar

i no tinc ales.

No soc de ploma,

tinc la pell nua.

Camino l'any

de peus a terra

i els ulls que suren

damunt de l'aigua.

Els ulls que suren 

i un cor que vola.

I el pensament

que no s'atura.

No hi ha arribada 

que jo conegui.

Núvols vermells

ens embolcallen.

I els mars calmats

també ens acullen.

I hi ha la pau

que es fa tan fonda.

I aquell fluir

d'aigua tan clara

de tots els rius

que conflueixen.

Lletres i fils - Gener 2022

Dins de la llum del migdia d'hivern,

vora el portal, hi havia una estranya quietud.

Ens havíem allunyat molt del brogit de la plaça

i també de la xerrameca de la senyora que parlava

amb els vianants des de la seva finestra.

El nostre passeig havia canviat totalment d'aspecte.

La solitud d'aquest racó ens feia oblidar la festa

i retrobar la  calma d'un poble plàcid i tranquil.

De sobte un cant va trencar el silenci, des de dalt d'una teulada.

Una merla mascle cantava a tot pulmó sense cap recança.

Una femella, que saltironava per la vorera, atreta per aquest cant, 

es va enlairar, tot volant ràpidament a la seva recerca.

L'ordre d'algunes coses, a  vegades, sembla encertat.

Només ens cal mirar, escoltar, sentir, sense destorbar. 

Fulles

D'una foto de la @montseunamicadetot a l'Instagram

Entre la fosca 

tiges i fulles tendres

ja són claror.

En l'enyorança

busquem en cada mot

fer-nos presents.

Flors damunt de l'aigua

D'una foto de la @montseunamicadetot a l'Instagram

Damunt de l'aigua, 

d'un corrent invisible

llisquen les flors.

Encara

D'una foto de l'instagram de la @montseunamicadetot

Després que ens sembli tot perdut, encara ens queda molt:  podem posar unes flors damunt de la barana i mirar com la claror balla amb el vent, entre les fulles de les palmeres. Prop de la terra. Lluny del món.

Mont-roig

D'una fotografia de Marta Pàramo

Sempre és estiu al teu esguard tan càlid,

encara que la tempesta ens faci trontollar la vida,

serem els joncs que saben redreçar-se.

Hem recollit pedres de tots colors,

i petxines i tresors quasi desconeguts.

I els duem tan endins que ja mai no els podrem perdre.

Serem lluna, serem estrella, serem tresor

serem ànima, si encara ens manca el cos.

Paisatge

D'una fotografia de la Marta Pàramo a Vilanova de Bellpuig

Un cel ben net

un arbre que s'hi enfila.

I voler mirar ben lluny

com si, invencibles,

poguessim veure, ja,  

el moment feliç

de saber que som qui som

i que podrem viure 

en  pau i llibertat.

Torre a La Floresta

Vius entre els arbres,

mig amagada

De vegades sembla que no hi siguis, 

però un arbre et va  trencar el barret.

I te'n refàs i treus el cap i se't pots veure, ben sencera.

De prop o de lluny, tu i els teus arbres sou un.

Deixem que corri l'aigua del temps per la llera de l'ànima.

Porta verda

"Què hi haurà, darrere la porta verda?" Grup Cul de sac

Diu la cançó que darrere la porta verda se sent un piano.  I el misteri es renova cada dia, cada cop que sona una sola nota o tota una peça de música.  Però ella sap la solució del misteri. No hi fa res que se senti un piano: darrere la porta verda no hi ha ningú, quasi mai no hi ha ningú. Només és manté el dubte, si accepta d'una vegada per totes que no hi ha ningú o si truca i truca per comprovar-ho un cop i un altre. Tant se val.   No hi ha sorpresa, el resultat es sempre el mateix.  

Porta i finestra

D'una foto de la Montse una mica de tot trobada a l'Instagram

Encara que sembli de joguina, 
encara que jo no hi pugui entrar.
Encara que el temps ja em jugui en contra...
No hi fa res.
Escriuré flors i dibuixaré paraules.
Miraré totes les músiques i escoltaré tots els colors.
Et deixaré tots els mots del silenci a la finestra,
perquè els pètals en trobin el sentit.
Obriré cada dia les cortines, 
perquè encara que estigui núvol,
en el meu cel sempre hi canten els ocells.

Flors a dos nivells

Es busquen i no s’atenyen.
Cadascuna en el seu lloc floreix
amb voluntat de bellesa.
Els pètals caiguts
els recorden que el temps 
és sempre limitat.

Finestra i cabàs

Les paraules són com les flors a dins del cistell.
Darrere cada flor hi ha un pensament,
darrere de cada fulla, un sentiment.
Posades amb cura, 
amb prudència i atreviment a la vegada.
No tothom les sap entendre.

Finestreta ocupada

Tapats, rere el fullam de vida quotidiana, 
sempre hi som, ben endins.
Propers i inabastables.
Eterns, de tan efímers.

Gavina a la sorra

D'una foto de l'Instagram de la Montse - una mica de tot

En solitud, arran d'aigua
envoltada de colors indefinits.
Sense el seu crit
només contempla,
sense expectatives.
Espera, o no espera...
tot allò que pugui venir.

Massa paciència

Dibuix d'una foto de la Montse trobada al seu Instagram

No va marxar mai de davant de la porta, encara que la veia tancada. 
Trucar o no trucar només depenia  dels seus impulsos de cada moment.

Campaneta blava

D'una foto de la Montse, trobada al seu Instagram

Em quedo només amb la suavitat dels pètals.
Vora el camí, les campanetes blaves 
vessen del mur,  tot fent un espectacle
efímer, que ens embadoca. 

Dringuen, en silenci, bellesa exuberant.
Criden, la nostra atenció, 
i sense saber-ho omplen buits
i desperten anhels.
Potser me n’emporto una... o ...
potser hi deixo una engruna de mi.

Franges de mar

D'una foto de la Montse Una mica de tot trobada al seu Instagram


Cal que dibuixi horitzons ben amplis,
perque la mar onduli el meu espai.
El meu món és tan petit i tan tancat 
que gairebé ni jo mateixa hi tinc cabuda.

 Miro lluny, miro ben lluny
i només la natura m'aixopluga.
Tantes coses m'han caigut de les mans
que ja no puc ni recollir-les.

Em quedo, només, amb la suavitat dels pètals.

Geranis

Dibuixo somriures de colors
com si fossin de veritat.
No ho són.

Encara que m’enganyi amb insistència
el futur és molt gris, molt buit, molt inhòspit.

El pintem de somriures, de paraules boniques
creem un petit àmbit, al voltant nostre, d'amor i de bona fe.
i intentem, així, oblidar-nos de la realitat
de tant d’enguany, de tanta maldat, de tanta mentida.
De tanta buidor darrere cada paraula.

Geranis de pensament

Miro el cel: hi ha uns núvols grisos
i molt pesants a sobre nostre.
Com si hagués perdut l'agilitat
em costa mourem del lloc on estic ancorada.

Creixen alegres els geranis de pensament.
Minúsculs, com si fossin una metàfora.

Begònies

Em reconec, 
encara que desdibuixada.
Sense trobar les paraules 
que em facin de mirall.