L'Aida tenia 10 anys i tenia molts projectes i moltes il·lusions. Volia ser metgessa i investigar moltes coses sobre l'envelliment, la pèrdua de facultats i la falta d'agilitat i de memòria. Convivia amb el seu avi i li feia molta pena veure com envellia cada any una mica més. L'hauria volgut alliberar d'aquest envelliment i va pensar que quan seria gran es dedicaria a això.
- Ui! d'aquí que siguis gran pots canviar moltes vegades d'opinió - li deien a casa seva.
I va ser per això que va decidir escriure's una carta a ella matexa, a l'Aida de 20 anys, per a recordar-li que havia de ser metgessa. Va ser una carta molt curta, només deia: no t'oblidis dels nostres somnis i de ser metgessa de gent gran i la va voler escriure a màquina perquè s'entengués molt bé la lletra. I perquè li sembava molt més divertit que escriure a mà. El problema era on deixar-la perquè l'Aida de 20 anys la pogués trobar... Primer va deixar-la al primer calaix, de la calaixera de la seva habitació. Però al cap d'uns dies la va posar al prestatge de l'armari, a sota dels jerseis... cap lloc li semblava bé. I si als 20 anys ja no visc aquí? Al final com si fos un retorn a l'inici, li va semblar que el calaix era el millor lloc. I quan anava a deixar la carta, va veure que hi havia un altre sobre que no l'havia pas deixat ella. El va obrir i va llegir:
Aida petita, soc l'Aida de 20 anys, he trobat la carta al calaix allà on la vam deixar. Vull dir-te que no només no he oblidat el teu somni, sinó que ja he aconseguit entrar a la facultat de Medicina i que estic estudiant molt per a poder treballar en allò que sempre hem volgut, tant tu com jo. Confia sempre en nosaltres. Ho farem molt bé.
Va anar corrents a ensenyar-li al seu avi, ell que va pensar que s'ho inventava tot i no hi va haver manera de convèncer-lo.
