"Hi ha un precipici en mig de dues muntanyes abruptes: la ciutat és en el buit lligada a dues crestes amb cordes, cadenes i pasarel·les. Hom camina pels travessers de fusta, curós de no posar els peus en els forats o s'agafa a les malles de cànem. Sota no hi ha res a centenars i centenars de metres: passa algun núvol; s'entreveu més avall el fons de l'estimball.
Aquesta és la base de la ciuat: una xarxa que serveix de passatge i de sosteniment. Tota la resta, en comptes d'elevar-se cap amunt, penja cap a baix: escales de corda, hamaques, cases fetes de sac, penja-robes, terrasses com naus petites, odres d'aigua, aixetes del gas, rostidors, cistelles penjades de cordills, muntacàrregues, dutxes, trapezis i anelles per a jocs, telefèrics, làmpares de llum, testos de plantes de fullam penjant.
Suspesa a l'abisme, la vida dels habitants d'Ottàvia és menys incerta que en d'altres ciutats. Saben que la xarxa només sosté això."
Italo Calvino
M'agrada molt aquest final de la descripció d'Ottàvia.
A vegades els abismes habituals, els vertígens tan coneguts, les inseguretats ben assumides, fan que la vida no només no sigui més incerta, sinó que ho sigui menys. La certesa de la incertesa, en podríem dir.
Aprendre a viure-la és tot un art, que els habitants d'Ottàvia coneixen molt bé.
