Esclats de blau a les ninetes,
enlluernant els ulls i l'ànima.
La nit ja no és tan fosca
i la teva calidesa interior
omple el meu univers.
Recordo que la nit de Cap d'any, sopant tranquil·lament amb uns amics, a un d'ells, la conversa li va fer venir un record de quan els seus fills eren petits i va tenir ganes d'explicar-lo. Aleshores, va proposar que cadascú expliqués un record, el primer que li vingués. I a mi, em venir aquest que us explicaré, que va passar a Olot amb les oques del Parc Nou. Ara, per la similitud de la proposta m'ha tornat a venir el mateix.
Era una tarda agradable de primavera, i el meu home, jo i el meu fill, que aleshores tenia uns dos anys passejàvem pel parc. Ens va cridat l'atenció una escena curiosa i és que hi havia 7 o 8 oques que s'estaven ben juntes i ben quietes davant d'un pintor, que les estava pintant. Realment posaven pel pintor o al menys ho semblava. L'Oriol atret per les oques, s'hi va voler acostar i jo poc a poc el vaig acompanyar fins a una distància prudencial, per no destorbar. L'Oriol els deia "Hola oques!” I elles contestaven "quuuuaaaaaac!” En veure que tenia èxit, el nen ho repetia incansablement i cada cop li contestaven. Tot era bonic i plàcid, fins que el seu pare, que s'havia quedat un tros lluny fent fotografies, li va semblar que el nen destorbaria el quadre del pintor i va venir a bon pas, va agafar el nen a coll i se'l va endur lluny de les oques. Les oques, quan van veure que se'ls enduien el seu nou amic d’aquella manera tan precipitada, es van enrabiar molt i (les oques tenen molt mal geni) els van començat a empaitar enfadades i ofeses com si el volguessin atacar. Vam acabar marxant del Parc abans del que estava previst.
Resum: el pintor sense models, les oques enfadades, jo morta de riure, i ells fugint i fugint de les oques.
No veig la claror més neta, aquella que necessitem.
Els colors, arreu, són cridaners
i tantes veus esdevenen escandalosament falses.
De groc i de verd pinten la muntanya
i els arbres s'amaguen perquè no hi ha sol.
Les roques ben quietes, semblen impassibles.
Però el terra s'esquerda, i la Terra també.
I ningú no sap... com posar-hi remei.
Calma i placidesa sense perdre les emocions.
Aprendre sempre a acceptar les coses que no puc canviar.
Rumiar a la mida justa i necessària, ni poc ni massa.
Mirar, mirar i mirar la natura, les persones... el món.
Escoltar i emocionar-se sense perdre la calma.
L’Adelaida anava cada dia, d’amagat i quan podia, fins al lloc que havien acordat que es deixarien els missatges. Li era difícil sortir sola, a vegades no hi podia anar, altres vegades hi anava i no trobava res. Ella persistia, perquè l’estimava molt. Els missatges que trobava eren bonics, però sovint semblava com si no sabés com explicar-se.
Aquest dia, va trobar que el missatge era molt llarg i en va estar contenta i atabalada a l’hora... Tindria temps de llegir-lo sense interrupcions?
Estimada Adelaida,
M’agradaria dir-te moltes coses i sovint em falten les paraules, però em penso que avui sí, que les he trobades:
De
colors són els meus somnis
Tot
i que ja m'he llevat
I
la son no ve a veure'm
Quan
la lluna s'ha aixecat
Salto
i salto sobre els núvols
Sembla
que pugui volar
El
meu cor fa pampallugues
I
no deixa de ballar.
(1)
Estic tan content d’estimar-te, tan content que tu m’estimis, i que sigui possible enviar-nos missatges i veure’ns encara que sigui de manera escadussera que:
No ho puc amagar
Sí,
has aconseguit alguna cosa.
Crec que ho entendràs
Quan
sento tantes coses
Vull agafar-te la mà (2)
I potser em vaig precipitar amb aquell primer petó, però a hores d’ara tu ja saps prou bé que era veritat allò que ens vam dir:
Sé
que només és un petó
Però no és
només un petó
Per a mi. (4)
I el que sento i he sentit sempre és alguna cosa com això:
Sento
el so d'una paraula suau
Sobre el vent que aixeca el teu
perfum per l'aire
Estic agafant bones vibracions (5)
Podràs
tornar a marxar allà al fons del teu núvol
I
podràs tornar a somriure a molts altres rostres.
Donar
al teu voltant una mica de la teva tendresa
Quan algú et vulgui amagar la seva tristesa. (6)
Volar
amb el vent i les noves llavors
Qui
sap on el vent em portarà
A
dins el cor d'una terra antiga (7)
I també sé que un dia ens trobarem i tindrem un temps que serà nostre. I on jo sigui serà casa teva.
Dins del meu cor, ets el meu amor
I a la meva porta sempre ets benvinguda (8)
I no t’amoinis estimada, que tot arribarà i trobarem el nostre lloc i també sabrem els camins que ens hi han de portar:
Camins del meu país, porteu-me a casa
al lloc on jo pertanyo.(9)
T’hi esperaré, però si no arribes, et cercaré on sigui:
Com
si fos una au malferida
volaria,
encara, volaria.
Sota
el cel blau, amunt enllà,
Llum
als ulls i força al braç!
I
dins les venes, el mar.
(10)
Perdona’m per haver-te parlat amb cançons, però pots estar ben segura que m’han sortit del cor.
Fins molt aviat amor meu
Mirant les meves mans m'adono que hi guardo…
tanta vida viscuda:
les incomptables hores a la cuina,
la cura dels petitons de la casa,
els llapis, els bolígrafs, els pinzells,
les abraçades, les moixaines
la roba per plegar i planxar
i
l'amor i la tendresa, donada i rebuda
i
l'amor i la tendresa, per donar i per rebre
i
l'amor i la tendresa de cada dia.
Belluga l'herba
la teva veu cansada,
fila misteris
sense descabdellar-los.
Gotim de pluja blanca.
Una vegada hi havia una alzina que vivia entre pins molt alts i no li va tocar més remei que fer-se ella, també, molt alta per anar a buscar la claror del sol i no quedar tapada per aquella colla que estaven en majoria. Va haver de renunciar a la seva forma natural més aviat arrodonida i majestuosa, ja li sabia greu, ja, veure el seu cos lleig i esprimatxat, però la vida és més valuosa que les aparences.
Aleshores, els homes, que no paren mai quiets, van fer uns quants moviments de terres per aquella zona i van passar dues coses: la primera va ser que alguns pins van desaparèixer i l'alzina va respirar millor i la segona és que li van soterrar ben bé tres metres del seu tronc tant llarg. Va quedar com una alzina molt més ben proporcionada que abans. Els homes deien "ja la podríem tallar, que es morirà igual, aquest tronc enterrat se li podrirà". L'alzina pensava, m'he adaptat molt i molt, senyors, i ho continuaré fent. Els anys van anar passant i l'alzina no solament no es va morir ni se li va podrir el tronc, sinó que es va fer més forta i valenta que mai amb un tronc gruixut que donava gust de veure.
Un dels homes li va posar una caseta per ocells i també una menjadora. I l'alzina va ser feliç perquè sempre estava acompanyada de mallerengues, de pardals, i de pit-roigs, les mallerengues menjaven directament de la menjadora, els pardals i els pit-roigs, menjaven a ran de terra, de tot el que escampaven les mallerengues.
No servia de gran cosa ni queixar-se ni enfadar-se, o sigui que ... Resignats van quedar-se esperant... allò que no sabien, encara, és que haurien d'esperar tant...
Cada matí només llevar-me, em poso a fer una bona estona de bici estàtica, com que seria molt avorrit no moure's de lloc, em dedico pedalar amb les cames i a viatjar amb el cap: llegeixo habitualment o també jugo al Paraulògic. Com que en aquesta vida (com diu la guineu del Petit Príncep) res no és perfecte, al cap d'una bona estona se'm cansen els braços i les mans d'aguantar el pes de la tablet o del llibre. Aleshores, reposo les mans, i agafo el manillar de la bici: el seu TACTE i la posició més relaxada i natural, em proporcionen un moment benestar i de calma, m'hi agafo fort, a les dues coses, al manillar i al benestar.
Tot esmorzant, avui, he gaudit d'un GUST no gaire habitual per a mi, però que m'agrada molt. He menjat un moniato, que m'ha sortit dolç i boníssim. Hauré de repetir aquest moment, en altres ocasions.
Més tard, he anat a veure els meus nets petits, ja que la Joana estava malalta aquests dies passats i volia saber com estava avui. També he vist el seu germà Manel que acaba de fer tres mesos i m’ha regalat l'OÏDA, contestant-me amb els seus sons de bebè, cada cop que jo li parlava a ell.
Com por ser que en tot el dia no hi hagi hagut cap olor que m'hagi cridat l'atenció? Sí, com pot ser que no m'hagi fixat en cap de les olors del dia? Dec tenir el sentit de l'OLFACTE una mica adormit, perquè d'olors n'hi ha hagut: el sabó i el xampú a la dutxa, les olors del menjar: esmorzar, dinar i sopar, l'olor de la roba neta, l'olor de la terra, l'olor de la menta del meu test, la del sabó de rentar els plats... sé que hi eren, però no me n'he adonat.
I amb el sentit de la VISTA m'ha passat just a l'inrevés, he vist tantes coses que m'han semblat que definien un moment, un bon moment a recordar que no sé quina triar. El paisatge proper: els arbres, el bosc; el paisatge llunyà: el Vallès, Montserrat, la Mola; els llibres, els nens. Però sobretot, sí, al final en triaré una: el canvi de llum del dia, un matí que ha començat fosc, gris i ennuvolat i ha acabat lluminós, blau, diàfan.
.jpg)
