Caseta a Ordis
A moments, m'amagaria
entre les branques i les flors,
tan suaus com són, el pètals,
tan oloroses, les flors.
Com si així, desapareixent,
el meu temps se m'aturés
i aquest instant que gaudeixo
de l'acaronament del sol
i dels dibuixos d'ombra
que saben commoure l'ànima
l'instant...
aquest instant...
el meu instant...
durés per sempre.
Aturar els bons moments, sería tot un plaer per les nostres vides. De moment els aturem en el record
ResponSuprimeixDoncs sí, Joan, de moment ho fem així. Més val això que res.
SuprimeixUn instant per sempre: la llum i l'ombra.
ResponSuprimeixEl fem etern si l'acceptem com és...
SuprimeixM'hi apunto, Carme! Si ho aconsegueixes avisa'm. Desaparèixer per sempre enmig d'un instant que hom aconsegueix fer seu...
ResponSuprimeixContinuarem en l'intent, Montse. Prometo avisar-te si hi ha novetats... desaparèixer és una cosa que l'he pensat moltes vegades i en mo,ts sentits de la paraula desaparèixer... he, he, he...
SuprimeixHa de ser bonic viure en una caseta tota envoltada de flors....I sortir a fora i gaudir de la seva olor i la seva ombra, encara que sigui per un instant, ja que en somnis els podem allargar perquè molts instants junts, fan un tros de vida!!!
ResponSuprimeixBona nit, Carme.
Aquesta caseta semblava de joguina...gràcies M Roser!
Suprimeix