Caseta a Ordis
A moments, m'amagaria
entre les branques i les flors,
tan suaus com són, el pètals,
tan oloroses, les flors.
Com si així, desapareixent,
el meu temps se m'aturés
i aquest instant que gaudeixo
de l'acaronament del sol
i dels dibuixos d'ombra
que saben commoure l'ànima
l'instant...
aquest instant...
el meu instant...
durés per sempre.
Aturar els bons moments, sería tot un plaer per les nostres vides. De moment els aturem en el record
ResponEliminaDoncs sí, Joan, de moment ho fem així. Més val això que res.
EliminaUn instant per sempre: la llum i l'ombra.
ResponEliminaEl fem etern si l'acceptem com és...
EliminaM'hi apunto, Carme! Si ho aconsegueixes avisa'm. Desaparèixer per sempre enmig d'un instant que hom aconsegueix fer seu...
ResponEliminaContinuarem en l'intent, Montse. Prometo avisar-te si hi ha novetats... desaparèixer és una cosa que l'he pensat moltes vegades i en mo,ts sentits de la paraula desaparèixer... he, he, he...
EliminaHa de ser bonic viure en una caseta tota envoltada de flors....I sortir a fora i gaudir de la seva olor i la seva ombra, encara que sigui per un instant, ja que en somnis els podem allargar perquè molts instants junts, fan un tros de vida!!!
ResponEliminaBona nit, Carme.
Aquesta caseta semblava de joguina...gràcies M Roser!
Elimina