Fruiters florits

Una vegada més en Xavier Pujol  m'ha ofert el seu regal:   música  i fotografies seves per acompanyar els meus versos.

Com que els meus poemes són curts,  n'ha buscat més d'un que parlés de flors i els ha ajuntat  per a fer-ne cançó.  M'ha enviat les seves fotografies i  jo n'he fet el muntatge.

Moltes gràcies, Xavier!

Ciclamen

Perdura un bon dia vermell i silenciós davant de la porta,

les branques assenyalen un vent canviant,  suau a estones

amb sacsejades intermitens i més fortes.

M'ho miro tot des de la protecció d'un interior calmat.

Qui em pot tornar la meva mirada 

i fer que torni a ser,  com abans,

vermella de pètals i arrauxada de vent?

Safareig d'Abrera

Ets un miratge viu,

un reflex i una claror

que sovint cerco a les palpentes.

Les teves branques omplen els racons

de l'aigua que les acull,  amb una certesa

que les fa reals i absents a la vegada.

Cap moviment a la superfície de l'ànima

que ens destorbi les imatges.

Només el silenci i la foscor

acabaran per destruir-les.

Col·lecció de dibuixos de flors

Tirallonga:

Una rosa

una fulla

un ciclamen 

i un ramet.

Un gerani

branques  d'heura

campaneta

i molts colors.

L'ikebana

un altre ram

les trompetes

i alguns mots.

Relats conjunts del mes de març: Mort i foc

 

Paul Klee, 1940, Tod und Feuer

I tu què vols, un mort, un foc o foc i mort?

No vull cap foc, ni morts que cremin sota d'un foc.

Val més ser mort

que restar viu sota del foc.

Val més morir

que tastar la violència d'un mal veí.

Pareu el foc, pareu els morts

que viure en pau és molt millor.

Futur

No vull perdre ni un bri de tanta vida 

que ha transcorregut intensament.

Si tot, en el meu passat, em sembla bell o ric 

o útil per haver caminat endavant,

per què, ara,  no puc veure cap futur que també m'ho sembli?

Malgrat les fulles caigudes a la tardor, 

encara queden noves flors, sempre, com una nova vida.

Les flors són efímeres, com els nostres moments. 

L'efímer és allò més cert 

i també més net que tenim.

El futur no existeix.

Poca cosa més

Sota les flors

la tarda és vermella i olorosa

i algunes gotes encara cauen

de les fulles xopes de pluja.

I poca cosa més:

L'espera,  de ja no sabem què,

l'espera d'un final que no sabem quan arribarà,

i un fer endreçat i quotidià que ens consola

i el desencís de tanta realitat malmesa.

I sí,  també l'amor i l'amor i l'amor

tres voltes impotent per arribar on caldria.

Els rams més petits

Eres tan petitona que cabies dins d'un mocador.

I passejàvem i passejàvem  i ja t'agradaven les flors.

En recollíem unes quantes, petites i salvatges: pixallits, campanetes o boixacs,  a la vora dels camins.

I també algunes herbes que ens semblaven boniques.

Eren estones de passeig limitades pel confinament.  

Eren estones de tresors petits i valuosos. 

Tu i jo, la teva alegria, la teva curiositat,  el teu repòs, el teu son, a  vegades.

Tu i jo i les teves primeres imatges del món.

Gerro

Buscaré flors de núvol

i pètals de sol amb gotes de pluja.

I fulles de foc i tiges d'argent.

Un groc d'estel, 

un verd de mar.

I aquell lila tan meu

que m’acabarà el ram.

Per tenir-ho tot present:

no oblidar cap somni, 

ni cap claror descoberta, 

ni la calidesa 

ni la profunditat. 

Ni la vida viscuda.

 

Rosa

Ningú no sent el que passa durant el fulgor  d'una trobada. 

L'eternitat es contrau fins al vertigen diví i després es necessita

el temps d'una vida per tornar a desplegar-se en la durada dels humans.

Muriel Barbery 

Quan la rosa va trobar la pau, és cert que ningú  no va sentir res. Però l'eternitat de cada segon va perdurar  tot el  temps de les seves vides. Si l'eternitat es va tornar a desplegar o no, i si va tornar al seu temps habitual, ells ja no ho sabran mai.  Savis i rics en els seus instants eterns.  

Lletres i fils: Març 2022

 

Art urbà a Manresa (Via de Sant Ignasi)

Que bé! Mai no havia venut uns mobles tan a prop del taller, que no costessin cap diner de transportar. 

Ha estat ben senzill. Mai no havia comprat uns mobles tan a prop de casa, i a sobre aprofitant la mateixa corriola dels veïns. 

Mai no havia pujat uns mobles tan lleugers com aquests, quina sort! Els mobles dibuixats no pesen gens: en farem via. 

Quina sort que hagin vingut veïns al pis de dalt, jo em sentia molt sola essent l'única que vivia en aquesta casa.

Si em poso a dibuixar la vida, la faré ben fàcil, que les coses siguin senzilles i agradables i que les persones estiguin contentes. Per disgustos, ja tenim la realitat. I la gent ho veurà i ho viurà cada dia. 

Geranis de pensament

2

Campaneta blava

T'aboques sobre els murs i

cobreixes les vores dels camins.

El teu color blau repica alegre

d'un so que m’entra pels ulls.