Tribuneta

Passen els núvols del temps
sobre la pell tan vulnerable.
I recordo quan el tacte era suau 
i els meus colors més nítids.
Però habia oblidat 
que podia ser, 
ja, 
tan a prop, 
la vellesa.

Aigua de margarides

Una fotografia d'en Xavier Pujol, trobada al blog Fita

Aigua de margarides i
cortina de transparències.
Doll de nitideses
per amarar-nos l'ànima.
Seré allà, sobre les flors
amb els peus descalços
retrobant la frescor 
i  la innocència perduda.

Parella de corbs

Volen molt junts, prenguin la direcció que prenguin. 
Pugen, baixen, giravolten i es tornen a enfilar aire amunt i des de 50 metres més avall, on sóc jo, se sent l'olor tendra del festeig. 
No es miren gaire, se senten, es pressenten, se saben.  
De seguida que el vol de l'un o de l'altre els aparta un xic, rectifiquen i tornen a volar junts, a tocar.  
Se saben units i això els dona força i alegria. 
Respiren l'aire més pur  i més net, molt per damunt dels altres éssers vius. 
Ni el sol els enlluerna, perquè ells mateixos treuen llum. 
Me'ls miro i me'ls miro amb l'enveja de qui ha de dur rellotge. 
Ells només porten ales i plomes que els fan lliures per volar i volar tanta estona com vulguin. Tan lluny com vulguin. Tan a prop com en tinguin ganes.

Relats Conjunts de juny: Galileu en front de la inquisició

Cristiano Banti, 1857, Galileo galilei davanti all'Inquisizione

La ignorància i el poder s'acostumen a donar la mà per fer recular qualsevol engruna de saviesa que pugui qüestionar-los. De què serveix que després la història li hagi donat la raó? El mal ja està fet.

Des de la més remota prehistòria, fins ara mateix, els poders i la ignorància han canviat d'aspecte, de formes, però mai de fons.  De judicis marcats n'hi ha hagut sempre i no fa cap efecte que hagin d'acabar-se.

Galileo Galilei, pregueu per nosaltres.  

#freegalileogalilei #freeassange #freejovesaltsasu #llibertatostatges #lesserhumànotéarreglo #nomhasortitcaprelat #sempreestemigual #quinmalrotlloqueporten #acabemjadunavegadacoi

Margarida

Una fotografia d'en Xavier Pujol, del seu blog Fita

Hi ha un futur de fulles seques
de pètals caiguts, 
de camins aspres
que ens deixen els peus esgarrinxats.
I sí, caminem descalços,
i no sabem com evitar-ho.
No sabem encara si la margarida és real.
Pot ser de roba o de paper  o de miratge
o tan seca com els pètals més pansits.
No ho sabem però ens acostarem a tocar-la.
La margarida és un esquitx del futur més bell.

La Tremblade - caseta

Potser sí que seria fàcil tancar portes i finestres i quedar-me en el meu petit espai de colors acollidors, deixant la bellesa de l'arbust florit a fora, rere les cortines, talment com si no hi fos. Però sé que hi és i el tancament seria d'una facilitat malaguanyada. Com si es perdessin molts bocins de vida.

Església amb balcó

L'església parroquial de Santa Maria de Camprodon


A vegades hi ha finestres o balcons inutilitzats. Hi són com una possibilitat de mirades, de contactes, d'obertura i d'aire fresc. I aquesta possibilitat no es realitza mai. Mai ningú no mira, mai ningú no obre, però el balcó ni s'esborra ni desapareix.  És manté callat i mut, com una presència antiga, com un fantasma, com un record que ja no sabem què vol dir. Fins que un dia la gent que passa ni el veu, ni el mira, ni l'entén, ni el recorda. I el balcó queda oblidat, talment com si no hi fos. Un balcó inexistent, perdut en el temps. Com un present que ja ha passat o com un passat que se'ns fa present cada dia.

Ens assetgen

Malèvols, s'amaguen

dins del seu cau, més negre que el carbó.

Però quan arribarà la llum,

no sabran com sobreviure.

La claror els aclapara.

Canal i pont d'aigua a Moissac

Hi ha claror en cada respir
i un reflex mutu a cada instant.
Avui més que mai, som miralls de vida.

Cistells de flors

Quan em senti les mans buides, plantaré llavors.
Mentre les rego, l'aigua em mantindrà l'ànima desperta.
Si tinc nostàlgia, els poms que colliré perfumaran l'absència.
Cada pètal guardat entre les pàgines d'un llibre és un tresor que perdura.

Rosa groga

Mai res no és tan negre com per tapar totes les flors.

Font i colom

Brolla sense estridències l'aigua de la nostra font.
A vegades més alta, d'altres quasi ran de terra.
Brolla sense aturar-se per amarar tot l'entorn de miralls i reflexos.
Segueixo poc a poc el colom que es banya i beu.
I jo bec els colors tan càlids, mirall de realitats llunyanes