El pou

Els mecanismes del pou,  

fa temps que han callat,  

no se'n treuen galledes que regalimen,  

ni puja i baixa la corriola.  

I la font ja no raja.

Al fons de tot 

encara hi ha un reflex de llum

una esperança d'aigua.

Fulles

Admiro el verd

que es pot tornar vermell

sense deixar

de ser el mateix verd.

Segons com el mirem.

.................................................................Carme

Admiro els versos
que es poden tornar poemes
sense deixar
de ser lletres.
Segons com les llegim.

..................................................................Xavier

Admiro la llum,
que espanta la foscor
i reflecteix les ombres
de núvols blancs,
sobra la neu.
En les nits gèlides.

.................................................................M Roser

Admiro el roig
que pot tornar verdós
sense deixar
de ser tan vehement.
Segons com el sentim.

.................................................................Helena

Admiro una gosseta de 13 anys
que ha quedat cega fa menys d'un mes
i la seva resignació davant de la seva existència actual
així com el seu comportament i qualitats
excel·lents que pels seus instints naturals
sap manejar millor que humans en la seva situació.
Abandonada en una benzinera de molt petita
gràcies Boa per potser fer-nos millors.

...................................................................Antonio

Lloc sense nom

Si  m'invento un lloc, 

m'he d'inventar un nom?  

Potser no caldria,

el lloc ja existeix 

dins la meva ment 

i ella ja sap on el trobaria. 

Quan vull sentir pau

i viure l'instant

saber on anar 

no sembla difícil.

Només cal cercar

i trobar el moment.

Llum a la tomba

El mestre li havia dit que trobaria un missatge ocult en aquest text gravat a la pedra de la tomba,  mirant sempre l'escletxa de sol a les 11 del matí.  El dia que les lletres il·luminades a aquesta hora tinguessin un sentit per elles mateixes,  al marge del text sencer,  aquest sentit seria el que el portaria a trobar la seva missió a la vida.  

Mai no va saber trobar aquest fragment de lletres il·luminades amb sentit.  Quants dies en tot aquest any d'observació havien estat núvols?  Ho tenia apuntat, havien estat 72... 

Es va adonar que el temps atmosfèric també estava en contra seva... li havia boicotejat aquest coneixement.

Relats conjunts de gener: La fumadora

Elin Danielson-Gambogi, 1890, Avslutad frukost

Me la vaig quedar mirant i tota la fascinació que m'havia produït aquesta dona el primer dia que la vaig conèixer, aquell desig d'aprofundir o de saber, aquell desig d'apropament i de confiança, es va anar dissolvent poc  a poc en una sola observació,  amb una sola, encara que llarga, mirada. 

A cada bufada de fum, mentre s'escapava i es desfeia  el núvol, se m'escapava i es desfeia la meva admiració.  No només era pel fum, esclar,  tot i que fumar dins del menjador i empudegar a tothom amb el seu fum, no em semblava gens correcte,  no era pas només això,  era sobretot, la seva indiferència.  No havia pensat mai abans quanta indiferència pot haver-hi sota un posat de placidesa i de serenitat.  I a mi, que admiro i adoro la serenitat en les persones, se'm va glaçar el cor quan vaig veure aquella fredor amb la que havia tractat, aquell matí d'hivern a la seva filleta  que tot just tenia més son que no pas gana i no se'n sortia amb l'esmorzar.  I al seu home que  volia ajudar la petita.  

Ens vam quedar soles a la taula i no em va dirigir, a mi tampoc cap paraula. Em vaig aixecar, vaig preparar-li un esmorzar perquè la nena se l'endugués a l'escola i vaig marxar d'aquella casa,  segurament per a no tornar-hi mai més.  Simplement li vaig dir adéu Sira,  torno a casa meva.  Adéu va dir ella sense estranyar-se'n gens.

Gotes

Fa un dia núvol,

i cauen gotes.

Fa una plujeta molt minsa,

que no cobreix 

ni les mínimes necessitats d'aigua 

del bosc i del camp.

Cauen gotes, 

però els colors de la posta 

no fallen a la cita de cada dia.

Les gotes, sobre les branques, reflecteixen

el color carbassa que els envia  el sol ponent.

Ivars d'Urgell

Les heures cobreixen el temps

i ja no podem reconèixer les hores viscudes.

Els arbres fan una barrera, mig transparent

mig invisible, que ens deixa quiets,

sempre a la mateixa banda.

Vindrà demà

i els peus encara toquen a terra

i amb un pas darrere l'altre

construirem un present viscut

i un futur incert, però esperançat.

Finestres

Som tan diferents

i vivim al mateix pas.

Jo soc rodona i tu quadrat

però sentim el mateix vent.

Més protegits o exposats

se'ns acorden els batecs. 

Si cada mot i cada gest

ja ens neixen ben compassats.

potser no cal, ja dir res més

viure, mirar, sentir

i respirar ja ho serà tot.

Entrada

Clucs, els ulls
ens preservem del món exterior.
La serenor dels anys viscuts
ha saltat pedres i murs i ja reposa, segura,  ran de terra.

Potser un dia no necessitarem cap mot
perquè nosaltres mateixos serem tot el missatge.

Tot tu, tota tu, tot jo, tota jo.

Belluga massa, el món, a fora.
Una imatge borrosa, un esguard

Ja ens dona totes les respostes.
I som qui som, i som vius, encara.

Castell

Aquest poema ve del Racó de sa lluna

Tot es fa vell tan aviat!

El cor no sap gaire res del temps que passa.

Destriem pensaments

perquè no facin cap troca massa embolicada.

I l'absència es fa gran

com un castell inexpugnable.

Una casa a La Tallada d'Empordà

Torratxes a la porta i un banc per seure

amb els veïns, al sol o a la fresca.

Ben cuidades i regades les fulles verdes

i ben neta ben penjada, la roba estesa.

El balcó cara migdia per veure el sol

i la finestra ben posada per mirar la lluna.

Els peus a terra, les mans actives.

I els ulls, i el cor i l'ànima que somien.

Era tardor

Era tardor i milers d'ocells ocupaven un arbre amb una piuladissa eixordadora.  Era tardor i un sol arbre en tot el parc ens ho cridava amb veu ataronjada.  Era tardor i retenir l'instant tot pintant-lo de groc i carbassa, (encara que aquests colors estaven en minoria) va ser un objectiu aconseguit.

Façana buida

Si mirem el balcó, sembla un gran senyor,  si mirem les  escletxes de les portes obertes,  ho veiem tot buit, una casa absent amb una façana que vol recordar allò que va ser, però sense sostres, sense teulada ni vida, per més que perduri  i que presumeixi ser allò que era, ja serà per sempre res,  una pura façana sense suc ni bruc.  

I mentre anava pensant aquestes paraules que escric em va semblar sentir que el balcó em contestava.  

Això és el que tu et penses,  forastera, no saps encara quanta gent, en mirar-me recorda tantes coses i tantes persones que ja no hi són i també fets importants per al meu poble.  Mentre algú recorda, res no està mort de veritat.  I aguantaré ferma el record de la gent que em veu en passar.