La claror grisa, sense ombres,
llisca pels carrers i per les eres.
El so de l'aigua, inexistent,
ens porta enyorances remotes,
quasi indefinibles.
Les passes em duen fins al safareig,
com si, només, la sola proximitat,
pugués fer bugada de la vida.
dilluns, 16 de març del 2026
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c... -
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ... -
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...