Molt Bona entrada d'any i Feliç 2022!

Escriuré per les parets i per les cases, pel camp i per la ciutat els meus millors desitjos:

També hauria pogut escriure:

VOLEM UN 2022 LLIURE!

o

VOLEM UN 2022 QUE RESPECTI LA DE DEMOCRÀCIA!

o

VOLEM UN 2022 MÉS JUST PER A TOTHOM

o

Mil reivindicacions més, que no me'n falten…

Bon Any a tothom i sobretot Molta Salut que ens fa falta…

Fulles

D'una foto de la @montseunamicadetot a l'Instagram

Entre la fosca 

tiges i fulles tendres

ja són claror.

En l'enyorança

busquem en cada mot

fer-nos presents.

Flors damunt de l'aigua

D'una foto de la @montseunamicadetot a l'Instagram

Damunt de l'aigua, 

d'un corrent invisible

llisquen les flors.

Bon Nadal

Pinto flors i fulles amb els colors de Nadal.

Com si pogués pintar, també, els dies,

com si el vermell durés per sempre

i el verd es mantingués tendre tot l'any.

Us desitjo de tot cor un Bon Nadal, que sigui dels colors més bonics 

i us demano que pintem i repintem el 2022, perquè no es descoloreixi.

Pd: Hauria d'haver dit perquè no es descoloreixi "més" del que ja estem descolorits… 

Bon Nadal, malgrat  la Covid i malgrat els polítics. 

Cuideu-vos molt aquests dies de trobades i de gent

Un dia el gat, un dia el gat, un dia el gat estava enfadat (Pot Petit)

I els amics del seu carrer, volien que estigués més bé… (Pot petit)

Jo no era amiga d'ell, ni tampoc vivia al seu carrer, però ja m'agradaria que estigués més bé. Em va mirar amb aquesta desconfiança de desconeguts i li vaig poder fer la foto pels pèls, perquè va fugir esperitat com si l'hagués d'atacar.  I no, la veritat, malgrat les males cares, ni jo el vaig atacar a ell, ni ell a mi. A vegades, les persones som civilitzades malgrat la desconfiança. Sovint hi ha molta gent que es comporta de molt més mala manera que el gat i que jo.  De la desconfiança i la por en fan armes per atacar-se.  Però això ara, em desvio del tema del pobre gat que estava enfadat… 

PD: o potser és una cara normal de gat content i jo no hi entenc res…. He, he, he…

Relats conjunts de desembre: parets mitgeres

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

Me la miro i no sé perquè m'agrada, no li veig cap atractiu, fins que de sobte me n'adono:  l'he d'estimar per força és la meva germana.  Jo també soc una paret mitgera.  No soc bonica, no tinc res d'interessant, més aviat soc avorrida. Però res no és ben bé el què sembla. Per dins, em passen moltes coses. M'agraden les meves cicatrius perquè em donen força i sé que la meva funció és protectora. Tenir una funció i un propòsit és molt important. És el tot.  No, no els puc protegir de tots els perills, però sí d'algunes coses:  de mirades alienes, del vent i del fred i també del sol. Ella té una escletxa que jo no tinc,  és més atrevida i ensenya una mica la vida que porta dins.  Me la miro encuriosida, amb el seu moviment lent i pausat de les persianes i finestres.  

La meva ombra l'acarona com un comiat.  Diuen que pujaran els pisos d'aquest espai entre mig de les dues.  No hi fa res.  Serem igualment a prop, serem iguament a la mateixa distància. Continuarem la nostra feina protectora...  tenim un propòsit, que no se'ns perdi mai.
 

Encara

D'una foto de l'instagram de la @montseunamicadetot

Després que ens sembli tot perdut, encara ens queda molt:  podem posar unes flors damunt de la barana i mirar com la claror balla amb el vent, entre les fulles de les palmeres. Prop de la terra. Lluny del món.

La Caula

Cau l'aigua lentament al saltant, després de la sequera i surten els colors pastel que ella ha anat pintant amb el temps.  

Després de la pluja, saltarà l'aigua rabent i pintarà i pintarà, sota el seu so  de murmuri o xerrameca tots els colors que mentrestant no veurem.

Tardor sobre de l'aigua

S’arreplega la tardor al fons del gorg.

Com si es guardés els colors amagats per l’any que ve.

Deixa pas a l'hivern, que arriba feixuc de xacres

amb ventades i freds que el precedeixen dies ha.

En cada instant hi és tot: hi ha un estiu amagat sota l'aigua

i una primavera en cada pedra del sallent.

Aquest hivern que ja voldríem deixar enrere

ens dibuixa branques despullades sobre la pell.

I el fred. No sabem quan de fred ens assetja.

No podem deixar apagar el caliu, en cap espera.

Mar

Tenim el mar de company

més lluny o més a prop

sempre acabem tocant-lo.

I tu ets el mar i el mar ets tu.

I sempre hi ets quan camino la sorra.

i sempre hi soc quan mires  l'horitzó.

Onades suaus m'acaronen els peus

i jo soc de sorra, 

perquè la mar 

em belluga i em canvia.

Lletres i fils #10

Hi ha un estel que no té cua.

I no corre esbojarrat.

I ens il·lumina la nit.

A mi em sembla el millor estel 

per demanar-li un desig.

Que les malalties passin de llarg

i que la salut es quedi per sempre.

I que hi hagi temps per la pau 

en mig de tantes tempestes.

 

Gotes

Rebo les gotes de la teva pluja

a mans plenes

tenen un blau de serenor,

un rosa afectuós,

i un taronja ple de vida.

Amarada de tu.

Mont-roig

D'una fotografia de Marta Pàramo

Sempre és estiu al teu esguard tan càlid,

encara que la tempesta ens faci trontollar la vida,

serem els joncs que saben redreçar-se.

Hem recollit pedres de tots colors,

i petxines i tresors quasi desconeguts.

I els duem tan endins que ja mai no els podrem perdre.

Serem lluna, serem estrella, serem tresor

serem ànima, si encara ens manca el cos.

Paisatge

D'una fotografia de la Marta Pàramo a Vilanova de Bellpuig

Un cel ben net

un arbre que s'hi enfila.

I voler mirar ben lluny

com si, invencibles,

poguessim veure, ja,  

el moment feliç

de saber que som qui som

i que podrem viure 

en  pau i llibertat.