Feia al menys tres o quatre anys que no es veien i es van trobar aquí, en aquesta sala lluminosa del refugi. Cadascú amb el seu grup i també cadascú amb la seva parella. Es van saludar educadament. Van compartir una estona tots junts, un grup i l'altre, fins que després de sopar, l'Ariadna es va adonar que en Feliu no hi era. Va tenir un impuls sobtat, va pensar que potser havia anat a fora a veure la nit i sense pensar-s'ho, va sortir ella també, a veure si el veia. Va baixar fins al llac a la llum de la lluna plena i sí, allà el va veure assegut en una pedra, vora de l'aigua:
- Hola Feliu! Quan he vist que no hi eres, ja he pensat que et trobaria a fora.
- No pensava que sortissis, tot i que em venia de gust parlar amb tu.
- De què? Del que va passar o del que no va passar mai?
- No, de res, només per saber com estàs.
- Esti bé, tinc parella, ja el coneixes, però encara penso en tu, ben sovint. I tu?
- Ara bé, ben recuperat. També he trobat una noia que m'agrada i que ens entenem prou bé. No entenia pas què t'havia passat, per deixar-ho sense dir- me res.
- Sense dir res? Jo sí que et vaig dir que t'estimava. Jo crec que vas ser tu el que no em va dir res. Escoltant el teu silenci com a resposta, vaig pensar que tu no.
- Tenia 15 anys, era molt, insegur i no m'ho podia creure. No podia ser que una noia bonica com tu, m'estimés, em vaig bloquejar. No em sortien les paraules, però vaig pensar que continuaríem junts.
- Uff! Doncs quin malentès!
- Un malentès que ens ha canviat la vida… qui sap si a millor o a pitjor…
- No ho sabrem mai. Et puc fer un petó?
- Sí, el primer i l'últim. M'he alegrat de veure't i sobretot que estiguis bé. Em sap greu haver estat tan sapastre.
- Sapastres tots dos…
