A la Laura li agradaven les portes. En fotografiava a dotzenes i en dibuixava també una bona colla. A vegades li agradaven per la fusta vella i gastada, a vegades per la forma del portal, a vegades pels colors de tot plegat. Sovint pensava que quan penjava aquestes portes, per a ella anònimes, a les xarxes, algú les podia reconèixer. I aleshores la porta deixava de ser anònima i en obrir-la tenia tota una història al darrere, real o inventada.
Un dia, una persona, va reconèixer una de les seves portes. Era, va dir, la porta de la casa dels seus avis, on anava quan era petit. I just a partir d'aquell moment, la seva porta es va omplir de records. El de menys era que aquests records fossin explicats i compartits. No, no ho van ser, aquell senyor, ja gran, es va limitar a explicar que aquella porta el duia directament a la seva infància i a les visites que ell i els seus pares feien als seus avis.
Això era tot, però aquella porta ja tenia una bona història.
