Estàvem dinant al porxo, a aquell porxo màgic, on no hi fa mai tanta calor com als altres llocs. En família, de vacances, contents i feliços d'estar junts. De sobte, et vas aixecar i vas dir tot caminant a grans gambades cap a la piscina:
- Em vaig a fer una bona remullada.
- Ei! Cristina, que t'has oblidat que ens falten les postres!
- No hi fa res, menjaré postres després de la remullada .
- Se't desfarà el gelat!
- Ja menjaré fruita, la fruita aquesta nova, perfecta i eterna. Amb la conya que és eterna, no trobem el moment de menjar-la, se'ns acumula i no ens la traiem mai de sobre… tu saps quants quilos en tenim?
- Doncs jo ja em faré una remullada després de les postres. I qui sap si repetiré després. Primer el gelat i després el “prunus persica semperaestas”, que per cert ja li estem canviant el nom, perquè és molt cansat, anomena-lo així.
- Ara que ja m'havia acostumat als préssecs xatos o paraguaians, ara m'hauré d'acostumar al préssec semprestiu, de fet és el seu nom en català. O potser melicotó semprestiu… tots dos noms m'agraden. Per cert, he de remarcar que són boníssims i tots amb el mateix sabor deliciós. No hi ha mai sorpreses desagradables. Ni massa verd, ni massa madur, ni massa àcid, ni poc gustós, ni res de tot això. Boníssims.
