Pont

Si tots els ponts que ens proposen són tan trencats...
Baixarem el barranc i el remuntarem de nou.
Molt més segur que confiar en qui et vol mal.

Tandem Haiku - Bonsai

Aquesta és la meva participació a la proposta que ens fa en Tomàs Camacho en el seu bloc per col·laborar amb els amics del bonsai d'Alcanar.

Neta i torcada
la seva verdor arriba.
Però no creix mai.

..................................................................................................Xavier Pujol

L'arbre petit
es retorça amb frisança,
voldria créixer.

.........................................................................Maria Roser

Porta sota el túnel de La Roca

Carrer del túnel,
sota la porta antiga
d'entrar a La Roca.

Conviuen àgils

el temps que ja ha passat

les cintes tendres.

També en nosaltres:

tots els anys que duem,

l'instant present.

El pescaestel: Solució

L'ANC de SANT FELIU DE PALLEROLS ha convertit el Pescalluna amb un Pescaestel...

Heu trobat la solució. I tant! Això estava cantat i sou uns quants.
Per l'ordre que l'heu anat dient, poso els guanyadors.

1. Teresa Ribera
2. McAbeu
3. Barbollaire
4. XeXu
5. Pere
6. Maria Roser
7. Ramon

El pescalluna

Aquesta és la pista final i gairebé la solució al mateix temps..

9.- S'explica que una nit de lluna plena, un habitant d'aquesta població, vorejava el riu Brugent, quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit va quedar de la claror de la lluna en la fosca del riu que va intentar pescar-la en un cove...

Refranys inventats, del segle XXI:

Si el cove és massa petit, no t'hi cabran els somnis, ni la lluna.

Deixo anar els ulls absorts 
sobre la lluna al mar: 
unes nits brilla i salta, 
les altres nits és mat.
Un mariner se la mira, 
amb el cor enyorat:
les ones porten, fondes,
tot de vidres trencats.

...........................................Lo Gayter del balcó de l'Olga Xirinacs

La sagrera

8.- Aquests són uns quants racons del que s'anomenava La Sagrera: Al segle XI i gràcies a les assemblees de pau i treva promogudes per l'Abat Oliba, es concedí protecció i immunitat a aquells que habitessin a 30 passes a la rodona de l'església, afavorint la creació d'una "sagrera" o "espai sagrat" i per tant lliure de violència.

Les cases es posaven molt juntes a l'església i els carrerons, com podeu veure, són molt estrets. Aquesta església i el nom del seu patró dona nom al poble.

Era tan just el camí
que no podia passar-hi.
Fins les heures tan verdes
me  l'estrenyien massa.
Si hi creixessin les flors
molt més m'agradaria.
Però de tan prim com és 
ben despullat lluïa.
Acompanya'm, amor.
Un bes potser hi cabria.

El firal i el Santuari

6.- Aquesta és la Plaça de l'ajuntament i la capella del Roser. De la plaça en diuen El Firal.

7.- A dalt de la muntanya podeu veure un Santuari amb molt bones vistes sobre la comarca.


Asira i els cavallets (en aquest conte si que hi ha pistes)

L'Asira tenia només 13 anys,  ja feia un parell d'anys que havia arribat al poble, però no sortia gaire de casa, perquè la seva mare la necessitava molt sovint per tenir cura dels seus germans petits, en Yassim, que en tenia 10 i els bessons nen i nena, la Zayra i en Yasid que acabaven de fer-ne 4.

A l'Asira li agradava anar a l'escola, però no sempre podia anar-hi. Quan algun dels seus germans estava malalt, ella havia de quedar-se a fer-li companyia, ja que els pares havien de treballar. Li agradava aprendre tot el que li ensenyaven i sobretot li agradava aprendre a parlar la llengua del seu nou país. Ella volia poder jugar al carrer com feien els seus amics i volia jugar en català com ells. 

Havia fet unes quantes amigues i el dia de la festa major, va poder sortir a voltar amb elles. Es va trobar al carrer a l'hora que de l'ajuntament sortien cap al Firal i cap als carrers un munt de cavallets de cartró i uns gegants que travessaven la plaça per anar cap a l'altra plaça, la de l'església a fer el ball tradicional.

No havia vist mai uns gegants com aquells ni aquella dansa, l'Alsira s'ho mirava amb uns ulls com unes taronges. Cavallets de cartró, que tenien dues cames i que ballaven al ritme de la música! S'ha de dir que a més a més També tenien dos caps, el de cavallet de cartró i el de la persona que el duia.  En Joan, entre ball i ball va veure com es mirava l'espectacle i així que les seves mirades es van creuar, el Joan li va somriure i li va fer una aclucada d'ull. L'Asira es va posar vermella però va somriure-li també. 

Va preguntar a les amigues si coneixien aquell noiet tan simpàtic i li van dir que sí: és en Joan, en Joan de can Ginoi.  

Va pensar en aprofitar aquell cap de setmana llarg de Festa major per veure si es tornaven a trobar. Els cavallets van tornar a sortir a ballar l'endemà diumenge. 

L'Asira ja el buscava amb la mirada i el va veure de seguida. En Joan també, i es va desviar del seu recorregut imperceptiblement per anar a fer una petita reverència amb el seu cavall davant de les noies. Com van riure, elles en adonar-se'n!!   Quanta broma li van fer a l'Asira!

Però el dilluns, quan els cavallets van sortir per últim cop en aquella festa,  en Joan no duia cap cavallet. En Joan no ballava. En Joan no hi era.

L'Asira va pensar que ja no en veuria i que ja no sabria com fer-ho per trobar-lo. Les amigues li deien que no fes massa cas d'en Joan, era molt seriot i molt avorrit, però ella no s'ho creia. 

A la meitat del ball dels cavallets, algú li estirava la camisa per darrere... l'Asira es va girar i va veure en Joan. 

-  Vine, que no em poden veure, he dit que estava malalt perquè em substituissin al cavallet...

Van anar a l'embarcador que a aquesta hora estava desert, per poder parlar-se... va ser el començament d'una bonica i encara que complicada història...

El riu

5.- El riu que la travessa és un afluent del Ter.

Soc riu, soc reflex i mirall
aboca't, mira'm i et veuràs.
T'explicaré com ets i com et veuen.
Sabràs el com i el perquè de cada gest.
Soc riu i em torno arbre: braques i fulles creixen en mi.
Soc riu i em torno casa: finestres i murs ballen amb mi.
Soc riu i només en la fosca soc jo mateix.
Quan ningú no em veu, soc.
Quan ningú no em veu, 
aleshores, sé que escolten el meu so.

El meu concurs de la segona quinzena d'agost: endevinar una població de Catalunya

Torna el meu concurs d'estiu d'endevinar una població de Catalunya:

1.- Aquesta població no és una capital de comarca.

2.- D'aquest lloc que veieu a les fotos en diuen l'embarcador.

3.- És una població de menys de 2.000 habitants

4.- Pertany a una de les comarques del nord de Catalunya

Aniré posant fotografies i pistes aquesta setmana: avui, dimarts, dimecres, dijous i divendres.

He posat moderació de comentaris perquè pugueu contestar directament aquí, sense haver-ho de fer per mail com els altres anys.

I diumenge: la solució.

Mentrestant us explico un conte. El conte no és  cap pista. No vull confondre ningú.

L'embarcador

Hi havia hagut un embarcador, en temps antics. Un embarcador on ells dos s'hi trobaven, per embarcar somnis en vaixells minúsculs de paper. No hi cabia cap barca gaire gran a la riera. Però ells en tenien prou. Vaixells fràgils i efímers, que acabaven per mullar-se sempre i mentre el paper s'anava desfent, els somnis aprenien a navegar, a nedar, a sobreviure ran d'aigua sense suport ni intermediaris.

Ara ja no quedava gaire res de l'embarcador i ells  ja no feien vaixells de paper. Ara els seus somnis ja no navegaven i s'havien tornat somnis estàtics, sense viatge ni futur ni recorregut.

Malgrat això, ells dos es continuen trobant a l'embarcador. No els agrada pas viure del passat. I així sense gaire passat ni cap futur, viuen un present ingràvid. Pot semblar estantís, però no ho és. És  un present que acaba en ell mateix i els posa aquell tel de malenconia als ulls. És un present creador d'ell mateix. Un present que es descobreix i que s'accepta. Un present més fràgil, que qualsevol vaixell de paper, perquè pot acabar-se tot d'una, a qualsevol moment. Ara més que mai, amb tanta vida viscuda.

Des de la terrassa

(del dia de la lluna plena d'agost)

De la terrassa

es veu sortir la lluna

per Sant Antoni.

Sota el castell

la vila viu la nit.

Llums i nostàlgia.

Toca les hores,

la torre del rellotge.

Moments s'escapen.

Els Orgues d'Illa de Tet

Escolto la música dels orgues silenciosos.

Sé que sempre hi és però cal sentir-la.

Xemeneies de fades,

filigranes de pedra i cel.

S'esquinça la tarda com un full en blanc, 

on ja no podré escriure res més.

No és el vent ni la pluja que fan la música, 

el vent i la pluja, només, fan l'instrument.

Digues quin és aquest so, que em cal sentir o inventar de nou...

L'he perdut, de tant buscar-lo. I el silenci, avui,  ja no té música.

Relats de la Carme

En aquests Relats del mes d'Agost, us proposo tres imatges que no tenen res a veure:

La primera és feta a la platja d'Étrétat, a la Normandia.
La segona al poble de La Roca: una estelada al punt més alt del poble, gastada pel vent, amb el paisatge del Ripollès de fons.
La tercera és Can Roig de  Camprodon  (o el que en queda)

Proposo que trieu una  d' aquestes imatges com a protagonista del vostre relat, però que feu que el relat inclogui també una petita referència a les altres imatges.

Han participat:

1.- En Joan Gasull "Quan poc és molt"
2.- La Maria Roser que l'ha deixat aquí mateix, als comentaris
3.- En McAbeu "Edifici maleït"
4.- El Barbollaire "Gavià"
5.- En XeXu "Oferta enganyosa"

 

La Tona havia passat molts cops pel carrer Freixenet, i coneixia de sobres la casa, però per més cops que hi passés, cada vegada, en veure aquell casalot enrunat, se  li commovia alguna cosa molt endins. Era com ella. Ella també poc a poc s' havia construit un món interior com aquella casa. O al menys a ella li semblava. Era un món ric,  de bells espais,  de portes i finestres engrescadores d'obrir i de travessar, de filigranes, de curosos acabats. Res de tot allò era material, per descomptat. Però la comparació li semblava perfecta. I aquell seu món s'havia anat enrunant sense saber perquè. I per més que intentava mantenir-lo dempeus, el seu aspecte era més i més deplorable. Havia arribat a issar una bandera en senyal de victòria. Peró de res no li havia servit. 

Ara, finalment, més que un món bell i complex, sentia que tenia una cabaneta, petita, només  com un refugi. Sobre la teulada de palla, a vegades, venia a posar-s'hi un gavià argentat. Ben blanc, amb ales de color gris perla i li du cada nit, la remor del mar. D'aquest mar que cada nit li acompanya els somnis.

Estampats vegetals

Claror filtrada
sobre el teixit tan viu.
Belles textures.

Imprecís, mòbil,
estampat a ran d'aigua.
Fràgil i efímer.

Dibuix de vida

sobre la meva pell 

imperceptible.

La creueta del coll

Aquesta va ser la primera passejada de les vacances. Gairebé sempre, la primera, la fem al mateix lloc. M'agrada, perquè el trobo un indret màgic. És així com ho sento. Sento aquesta energia de la terra concentrada en aquest lloc. Potser un dia, que me'n sobrava molta, me la vaig deixar allà, oblidada i ara, quan hi vaig, la recupero. Potser hi és des de sempre, inesgotable, des del centre de la mateixa terra, fins allà, al coll. 

Et faig les meves recomanacions i tu, te les creguis o no, em fas cas. T'estires i deixes que pugi l'energia o deixes que t'amari la meva il·lusió d'energia. 

La realitat és que desprès de la caminada, els nostres somriures s'han eixamplat. 

Llum de sol, llum de lluna

Aquest llibre  no ha estat gens un projecte pensat i programat. Ens ha crescut com per sorpresa, sense pensar que arribaria a ser llibre.

En Xavier, matiner, ciclista i fotògraf empedreït, aprofita el seu trajecte matinal de casa fins a la feina,  (que habitualment fa en bici si les circumstàncies diverses li ho permeten) per fer alguna foto que li crida l’atenció i generosament la comparteix per watsap amb una colla d’amics i familiars, la fotografia va sempre acompanyada d’un Bon dia i d’un haiku. És molt agradable, per a les seves víctimes, (com ell humorísticament ens anomena) víctimes afortunades (trobo jo) rebre un bon dia poètic. Tant la imatge com l’haiku, amdós en són, de poètics. Molt. Sembla que la majoria de la gent li respon el bon dia i li dona les gràcies. I jo vaig començar com un joc, sense cap més intencióo que divertir-me i correspondre-li, a retornar-li el bon dia i a seguir el tema del seu haiku amb un altre haiku.

I dia a dia, la col·lecció de fotografies, amb la seva parella d’haikus corresponents van anar augmentant i augmentant. I En un moment donat, en Xavier, va dir “I no en farem res de tots aquests haikus? Els podríem publicar i els tindríem a mà i endreçats.” Però n’hi havia tants i tants, que en vam haver de fer una selecció. Potser ens hem quedat curts amb la selecció, potser ens hem passat de llarg i us avorrirem, però hi hem posat ben bé els que ens ha vingut de gust posar-hi, seguint un criteri de preferències personals totalment subjectives.

En algun cas,  no gaires, quan estava en algun lloc bonic, era jo qui començava amb una imatge meva i un haiku meu, aleshores en Xavier em responia. Per això, hem posat els seus haikus amb una tipografia normal i els meus amb cursiva, per a poder distingir-los tinguin l’ordre que tinguin.

És només una autoedició i no es troba a les botigues... però ha quedat maco.

Presentació de "De teulades en amunt" i trobada blocaire

Estem preparant un acte doble:

La presentació del llibre de la Pilar Valero a Torelló, i una trobada blocaire posterior amb micro obert i lectura de poemes diversos i amb la possibilitat de dinar tots junts, després, en algun lloc de Torelló.

La presentació la faré jo mateixa, tot i que segurament demanaré ajuda i participació als companys blocaires.

L'Helena Bonals és l'artista que ha fet el cartell.

En Jordi Dorca s'ha encarregat de coordinar el local amb els de la Biblioteca de Torelló.

Avui dia 7 d'agost, falten dos mesos justos.

Qui s'hi anima?  Us hi apunteu?
Jo us donaré la tabarra per recordar-ho, ho aviso.

Mocador petit de fer farcells

Un farcellet de mida petita.
Amb dues roses per fer-ne el nus.

Hi cap un pou, i tanta aigua amagada.
Hi caben flors tot guardant els secrets.
La casa de llum, amb la finestra blava.
Blava d'un cel, que d'un sol glop s'ha pres.

Una casa i un pou a Canapost

Si són flors de Miquel Bezares

dolen,
lleugers,
les nits i els dies
si,
a una terra
calcinada,
pretenc l'arrel.

Sentir
el poderós vent
que espargeix
el que un dia
fou flama
mena a la pena.

És
palès que em fuges
de les mans
i que els besos
són de cendra
.

............................................Miquel Bezares


Hi ha arrels tan fondes
que cap incendi no pot cremar.

creixen nous brots
verds i tendres
que canviaran la terra
i la cendra alimentarà
nova vida.

No em cal fugir, no.
Les teves mans
renovaran el bes
que serà el caliu
de la tendresa.

...............................................Carme