Franges de mar

D'una foto de la Montse Una mica de tot trobada al seu Instagram


Cal que dibuixi horitzons ben amplis,
perque la mar onduli el meu espai.
El meu món és tan petit i tan tancat 
que gairebé ni jo mateixa hi tinc cabuda.

 Miro lluny, miro ben lluny
i només la natura m'aixopluga.
Tantes coses m'han caigut de les mans
que ja no puc ni recollir-les.

Em quedo, només, amb la suavitat dels pètals.

Flors de l’Alzina

Cau, suau, la pols del pol·len.
I per tot arreu s'escampa.
Cobreix de groc flors i arbres,
cotxes, cases i camins.
Fins que un dia ve la pluja
tan a raig i tan potent
que fa tremolar les branques
i el groc ens envolta els peus.

Quan els penjolls són a terra, 
una espessa estora fan.
I si ens hi estirem a sobre
tenyeix de groc els cabells.
Sobre el llit de flors d'alzina,
un regal encoixinat,
aprofitem l’acollida
del bosc que sembla encantat. 

Ara que tot ens canvia,
ara que tenim davant
un compte enrere tan curt
que no sé com començar,
descalcem-nos sense por,
tastem la terra guarnida,
inventem un  nou matí
i una nit sense cap fi.

Farigola

S'eixampla, 
eixampla els seus dominis, la farigola.
Envaeix l'espai dels iris
el dels cotoneàsters
el dels espígols...
Qui gosaria posar-li límits, 
a ella, tan olorosa, tan florida, 
tan adaptada a casa nostra?

Relats conjunts de maig: El jueu errant

- A veure què et suggereix aquesta pintura...
- Em suggereix coses que no tinc ganes ni de pensar ni d'escriure.
- Ah!  Això vol dir que no participaràs als Relats Conjunts?
- Exactament. Després de molts anys de no fallar-ne cap (encara que sembli que sí, perquè a vegades m’oblido de deixar-ne constància al seu blog)   per fi em donaré permís per trencar la meva regularitat i participar només quan em vingui de gust.
- Em sembla bé! Finalment només és un joc.
- I tant! No val la pena d'amoïnar-s'hi.
- Per cert saps que aquest quadre, l'han robat del museu on es trobava, a Israel?
- No, no ho sabia...
- Creus que els dels Relats Conjunts poden tenir-hi alguna cosa a veure?
- Home no siguis així, ells no el necessiten per a res el quadre real.
- Però no creus que és molta casualitat?
- No, a vegades ells, ja posen imatges relacionades amb l'actualitat.
- No, no, no, no ho entens. Primer va sortir la imatge a Relats Conjunts, després el van robar.
- Ah! Jo no crec que siguin lladres de quadres, encara que sempre trafiquen amb imatges. Són bona gent!  Si és que hi ha alguna relació, jo dubtaria més aviat d'algun dels participants en els relats...
- Per què?
- Com a senyal de protesta de tantes imatges llastimoses i lúgubres que posen.
- Qui?
- No ho sé, però quedem quatre gats, no serà difícil la investigació.
- Va! Ens hi posem!

Menta

Acarono les fulles de menta, 
suau i lentament.
Podràs olorar-la a les meves mans.
Afanya't, abans que s'evapori l'olor.

Ombres

Les meves ombres
són tan a prop de mi, 
que se'm barregen entre els dits,
m'entrebanquen els peus
i es confonen amb els meus cabells.

Però no són jo, només són ombres.

Pitòspor

Perfumades d'amor, les paraules, 
com un promet de petites i oloroses flors,
creixen a la vora els camins més incerts.

La coca de carbassa de l'Ada, en format individual

Doncs, finalment he fet la coca esbojarrada de l'Ada. L'he fet en format Magdalena. Les que són ondulades  tenen xocolata a dins i les que són llises no.

Després que la Laura s'hi posés m'hi vaig posar jo.  

Avisos: No us cregueu que la carbassa ha d'estar tantes hores al forn...  La recepta boja tenia les seves cosetes... he, he, he. 

Ah! I si  fas servir oli d’oliva, no explota pas. Comprovat!

Per celebrar que avui és 13 de maig i  fa 13 anys que tinc un blog on col·lecciono moments! Esteu convidats. Ha quedat molt bona!

Geranis

Dibuixo somriures de colors
com si fossin de veritat.
No ho són.

Encara que m’enganyi amb insistència
el futur és molt gris, molt buit, molt inhòspit.

El pintem de somriures, de paraules boniques
creem un petit àmbit, al voltant nostre, d'amor i de bona fe.
i intentem, així, oblidar-nos de la realitat
de tant d’enguany, de tanta maldat, de tanta mentida.
De tanta buidor darrere cada paraula.

Geranis de pensament

Miro el cel: hi ha uns núvols grisos
i molt pesants a sobre nostre.
Com si hagués perdut l'agilitat
em costa mourem del lloc on estic ancorada.

Creixen alegres els geranis de pensament.
Minúsculs, com si fossin una metàfora.

Begònies

Em reconec, 
encara que desdibuixada.
Sense trobar les paraules 
que em facin de mirall.

La rosa

Cal tenir les llaminadures sempre a punt:
La suavitat dels pètals a les mans.
La dolçor de les paraules tan necessàries.
El record dels instants que ens acompanyen sempre.
Els somnis que encara no hem acomplert.

Bassa

Nedar a contracorrent sense corrent.
Beure's la claror del sol abans que s’escapi cap amunt.
Amagar-se en les ombres de les branques, per no ser vistos.
Escapar de la bassa, encara que els sembli que més enllà no hi ha res.
Més enllà hi ha un món. Escapar-se pot ser una obligació.