Ella havia dibuixat una porta, que no era cap porta. Eren línies de tinta tacades d'un cert color discret. Davant de la porta hi havia tres torratxes grosses, que tampoc no ho eren, esclar, i de dintre de cadascuna d'elles en sortia una planta de fulles verdes, que no eren res més que una altra ratlla de tinta amb taques de color verd. Res només per jugar i per pasar l'estona.
Però algú es va entestar en dir que allò era una porta de veritat, i que se la volia posar a casa seva. Costava pocs diners i faria veure que n'havia costat el doble als que l'havien de pagar. Els seus parents, amics veïns o simplement ciutadans, li deien que no fes aquesta bestiesa, que si els posava aquesta porta a casa seva, no els serviria de porta, ni per entrar ni per sortir i a més a més no podria encaixar-la mai a la seva paret.
Però aquest algú, que podia ser un o podien ser molts, perquè no es notés que era ximple del tot i que l'únic que li importava era fer veure que treballava, que en sabia molt i que buscava la millor porta i anar cobrant un sou excessiu de totes totes, va decidir fer-se fort en aquesta opció. Per posar aquesta porta van pagar entre tots, una morterada de diners i efectivament com tothom sabia des de sempre, d'aquelles cases, ja no es va poder entrar ni sortir mai més i totes les persones que hi havia van morir d'inanició.
Però no us penséssiu pas que això va servir d'alguna cosa, no... en aquell indret no gens remot, van continuar comprant i instal·lant portes que no s'obrien, finestres precintades, cotxes sense motor, trens sense via, vaixells que no suraven, taules sense potes i cadires ben encoixinades per a posar-hi el seu cul.
