No sabia pas com s'ho havia fet, però ella, la Kila, la gran somiadora, la que havia aconseguit inventar el futur través dels seus somnis, la que havia volat fins l'infinit, la que havia, fins i tot, guiat als aprenents de somiadors, ella, ara, els havia perdut: se li escapaven tot just començats, marxaven volant, però sense ella, ella es quedava aturada, amb els peus a terra i el cap també.
Estava sorpresa, però gens amoïnada, sabia que d'una manera o altra havien de tornar. Era impossible que haguessin desaparegut per sempre. Clar que potser hauria de fer alguna cosa, no esperava pas que li caiguessin del cel. Si alguna errada havia fet per perdre'ls, algun encert hauria de fer per recuperar-los.
Ja en començava a tenir uns quants de pendents, de tota mena: somnis de la seva vida més personal, somnis sobre la seva família més propera, somnis sobre la seva vida social i fins i tot somnis sobre la vida col·lectiva del seu poble. Com ancorar-los a ella perquè no li fugissin?
Va marxar, un dia de tardor, sola al bosc i va buscar una fageda on inspirar-se. Va veure els colors: tots els tons dels daurats, dels rovellats, dels ocres, dels ataronjats. I li va semblar una bona manera d'ancorar somnis. Va somiar amb els ulls ben oberts i va somiar que era allà mateix, però en compayia. Va convocar la persona amb qui li agradaria més parlar i immediatement, ella va seure al seu costat. La conversa va fluir com si fos real. Tanta estona com va voler. "Ja està! Ja ho tinc!" es va dir satisfeta.
En arribar a casa seva, va continuar provant els diferents somnis que tenia pendents i es va adonar, que només fluïen, si els vestia de tardor. Els somnis ens parlen de futur, però han d'estar connectats amb el present. Els colors de la tardor li van servir depunt de partida, li van acompanyar tots els somnis de tardor.
Com s'ho faria, quan arribés l'hivern?
