Desconegut jardí
Desconegut jardí, on no puc reposar,
la bellesa s'esquitlla per les escletxes
i el veig de lluny, tot i tenir-lo a tocar.
Jardí tancat, berenador d'heures,
pins centenaris, buguenvíl·lees lliurement escabellades.
Tasto els colors, les olors i la pau,
ploro en silenci la font que no raja.
Sobre l'herba fresca, jo hi caminaria descalça.
Quines cases i quins jardins tan bonics que ens regales...De vegades quan veig alguna casa així, penso que feliç que seria si mi pogués passejar com dius tu descalça sobre l'herba! I al mateix temps em poso trista, perquè algunes sembla que no en tinguin gaire cura, que el jardí s'espavila tot sol...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
És el mateix jardí de la glorieta de l'últim post, que es veia des del carrer tant bonic! I sí, com tu dius, la casa tancada i tot una mica conservat pels pèls. No es veia abandonat, no. No arriba a tant
EliminaUn jardí de pau i tranquil·litat situat, en aquest cas, al bell mig del batibull turístic.
ResponEliminaSí, i tant! Sembla un lloc tranquil i potser, en algunes èpoques de l'any, no ho és tant.
EliminaCaminar descalça és una cosa molt atàvica, per això ens agrada tant.
ResponElimina"ploro en silenci la font que no raja": això és el que faria tota la teva poesia.
Doncs sí, hi estic d'acord... en les dues coses.
Eliminatrepitjar la terra humida i fresca amb els peu nus...goig de tornar a tenir els peus ben arrelats....un jardí on m'agradaria descansar ....bon any 2019 Carme!
ResponEliminaMolt Bon any 2019, Elfree! que tinguem sempre un "jardí" on descansar, encara que sigui metafòric.
EliminaNo voldríem deixar enrere els jardins que hem trepitjat ni els silencis de caminades que ens han fet pensar.
ResponEliminaSensacions recollides tot just en passar-hi a prop. Beneïdes caminades, les que ens obren els ulls, el cor i la ment.
EliminaCrec que és un poema molt bo. Dels que més m'han agradat.
ResponEliminaMoltes gràcies, Jordi! Em fa feliç que t'agradi.
Elimina