Érem en un lloc preciós, on el nostre riu fluia lentament i s'eixamplava. I tot fent-se un mirall ple de placidesa acollia i acollia: les oques presumides, els petits patinadors, els peixos aquí i allà. Tot era calma i la bellesa em provocava una intensitat que em feia sentir-la, com sempre, inaccessible.
Hi havia molts espais on no s'hi podia arribar. Barreres, sovint boniques, ens impedien el pas. No se'ns acudiria mai apartar-les. No, no pujarem l'escala ni obrirem la porta que ja sabem on duu. Sabem que vindrà el moment de fer-ho i ara mateix, dibuixar la porta amb els dits, és ja obrir-la una mica.
