Cada tarda venen les orenetes,
a les branques més altes de la nostra alzina morta.
Potser la vetllen o potser li donen vida.
Alço el cap i l'esquelet de fusta
encara ens recorda com era ella.
Alzina mare de tantes altres
I una mica mare nostra
ens aixoplugava del sol d'estiu
I ens feia acollidor un pati
Que sense ella semblara desert.
