L'Agnès mirava la posta de sol en un capvespre de finals d'estiu lent i lluminós. Estava ella sola, només acompanyada dels seus pensaments, de les seves il·lusions i dels seus records. De vegades se li barrejava tot plegat i li semblava que tot: present, passat i futur se li fonien en un sol instant.
Quan el sol ja va ser amagat darrere la petita carena més propera, encara va contemplar uns moments més el canvi de llums i colors del cel, quan de sobte va sentir “allò". Aquella vibració interior al pit vora l'estómac, aquella emoció espontània, que semblava que no corresponia a cap fet que acabés de succeir. Però ella ja s'havia adonat altres vegades que una certa telepatia, no pas de mots ni d'idees, sinó d'emocions circulava entre ella i alguns dels seus mics i amigues.
Va mirar ràpidament el correu i sí, acabava de rebre una carta esperada amb il·lusió. Una carta tendra i preciosa. L'Agnès es va sentir feliç d'haver-ho endevinat un altre cop.
Va contestar de pressa, només una frase de complicitat: t'he sentit arribar… i mentre estava com embadalida llegint i rellegint la carta, el somriure se li va eixamplar més i més, en rebre una altra frase encara més curteta: jo també!
PD: Aquest ja és l'últim repte dels 30 i no m'ha semblat possible ni factible escriure el text que m'agradaria llegir. A mi em sembla que precisament m'agrada llegir els textos que jo no sabria escriure. Per tant he escrit un text ( a seques) i ja està. M'ho he passat bé amb els reptes i ara els dono per acabats.
