Tots els colors d'un sol moment

Una foto d'en Xavier Pujol

Radical, la tendresa,
s'escampa ...
inundant espais i gestos
més enllà d'ella mateixa.
És un doll que omplena 
pous profunds 
malalts de sequeres persistents
i assaona platges infinites
del paisatge de l'ànima.

Paraigüer - 2

Aquesta idea ve d'aquí:

L'abraçada d'arribada,
amb pètals sempre grocs.
Hem tastat la llum als ulls,
hem mirat llavis encesos.
i ens hem dit la força al braç
a l'amor com a la guerra.

Enlluernada

El jardí japonés de Givergny

M'enduré les fulles roges,

les branques que s'inclinen, 

els cortinatges protectors,

perquè el teu sol no m'enlluerni.

I perquè la posta 

em sigui consol i esperança.

Un repòs, un silenci.

Miraré les fulles roges

i les branques com s'inclinen

i l'aigua, mirall, de tantes incerteses.

Relats Conjunts: Santiago Rusiñol, 1892, Interior d'un cafè

Santiago Rusiñol, 1892, Interior d'un cafè

La xafardera de la meva veïna, aquí fent temps com aquell que res. Només per vigilar-me a veure si em trobo amb algú. N'estic fins al capdamunt d'ella, ho xerra tot als meus pares i després em controlen encara més. He hagut de demanar una consumició que no volia, per culpa d'ella. Ara, també cal dir aquest xarop amb sifó està boníssim, això sí!  Si me'n vaig  es capaç de seguir-me. Ella pensa que m'he de trobar amb algú, aquí, però no sap que jo he vingut fins aquí perquè he vist que em seguia i no volia que arribés, darrere meu, fins al lloc on anava. I em fa patir arribar tard... i perdre el poc temps que tenim. Quins nervis, quin neguit!!!

- Elionor, maca, com estàs? que esperes algú?

(no, si ara, a sobre, em donarà conversa)

- Molt bé senyora Engràcia, i vosté?  Sí, sí, espero la meva amiga Matilde, anirem adonar un volt.

- Ah!  Estaré encantada de saludar-la!

(quina pesada, aquesta dona!!!)

- Vaig a veure si la veig venir pel carrer.

- Ves, ves, noieta, ja us espero aquí, aniré a saludar la Maria, mentrestant, ara que té un moment de repòs darrere el taulell.

(aquesta és la meva, surto i fujo corrents, que em perdi la pista...)

- Hola senyora Patrícia, que arribo tard? - diu esbufegant l'Elionor.

- Tot just 5 minutets reina, passa, passa, 

- És que  la senyora Engràcia no em deixava de petja...

- Ui, la bruixa de l'Engràcia no em pot veure.

- Oh!  i si els diu als meus pares que vaig a veure una vident i em gasto els diners així, em maten!

- L'has esquitllada prou bé doncs, no la veig en cap racó de tot el carrer.  - diu la Patrícia mirant per la finestra - Som-hi Elionor, què vols saber?

- Si us plau...  Per quant temps hauré de suportar aquesta meva veïna?

Islàndia

Bon 11è aniversari de blog, XeXu!!! Per molts posts!

Post per celebrar l'11 aniversari del Bona nit i tapa't:  Quin viatge és el vostre preferit?

ISLÀNDIA!!!!

Si em pregunteu, com és que (jo, que no soc viatgera)  des de sempre havia tingut ganes d'anar a Islàndia, no sabria dir-vos-ho. Va ser el meu regal de 50 anys.  Una setmaneta. Me n'hi hagués quedat dues més i encara, ara, hi tornaria.

Va ser molt especial, perquè mai no havia vist una natura tan verge. Tan poc tocada per l'home i tan diferent de la que estic acostumada. Tot era especial: volcans, llacs calents, salts d'aigua immensos, geleres, icebergs, geisers, fumeroles,  basses de fang que bullen, els prats i l'absència de boscos i sobretot, ningú enlloc.

Emoció constant i una descoberta rere l'altra. Cada dia, cada hora, cada minut.  I em va fascinar fins i tot aquella llengua impronunciable,  descobrir paraules, descobrir les diferents parts d'una paraula...

A dalt he posat el text per en XeXu. Ja m'he passat una mica de paraules, però aquí us afegeixo unes fotos d'algunes pàgines dels dos albums gruixuts, gruixuts que vam fer.

Les cases antigues al camp o a la muntanya, estaven gairebé enterrades a terra, en alguns llocs la teulada era una continuació més de la mateixa herba del prat.

El volcà VITI, que vol dir infern. Amb aigua d'un blau turquesa preciós.

Poblets petits i de colors, com de joguina...

Flors d'ametller

El primer ametller florit, aquest any, vora el camí, dalt de la carena, el vaig veure a mig gener. Encara, ara, a finals de  març, en veig d'altres que floreixen. Des de la tanca d'un jardí, unes quantes branques treien la seva joia ran de la vorera.

De casa l'Helena Bonals i de casa Novesflors, aquest any havia manllevat
idees,  seguint la inspiració dels seus haikus.

El blanc de neu
de puresa tan fràgil.
El blanc de flor. 

Flor de cristalls.
L'hivern us agermana.
Neu d'ametller.

Capella de la Mare de Déu de Montgrony

Una foto d'en Xavier Pujol

Mantinc el fil, que m'enllaça,
des dels orígens fins al final.
Des de la cova, fins al cim.
De l'embrió fins a mi.
De les meves arrels fins al present.
De la meva cultura fins a l'expressió.
No pas un lligam que em fermi,
sinó el cordó umbilical que m'alimenta.
M'alimento, avui de la nena que vaig ser.
De la llengua que vaig aprendre,
de la força de les arrels ...
i dels anhels de llibertat.

Masia

D'una foto d'en Xavier Pujol

Rodes de palla
ens expliquen la feina
malgrat l'absència.

Tot  és absència.

Encara que ens enganyi 

l'instant present.

Sant Pere de Montgrony

D'una foto d'en Xavier Pujol

Si mai em perdo que sigui dalt d'un turó
on l'aire és més net i la terra més vibrant.
Si mai em torno a perdre 
que el moviment del vent a les branques
em retorni la lleugeresa de ser.
I quan torni a ser forastera a tot arreu
que un bocí de cel i de prat em recordin que sóc a casa.

Diumenge

Vora l'acàcia

Vora l'acàcia

ones de brollador

reflex inquiet.
.................................Carme

Jo no l'abasto,

oceans de joguina

posen distància.
Carme............................

La passejada
amb bona companyia
a casa teva.

....................................Xavier

La companyia
que sap fer volar versos.
en peu de pau.

Carme............................

Flors grogues

Voleien pètals de vent
com ales de papallona groga.
Pessigolleig ardent
d'onades que bateguen com cors
sobre la pell de la sorra.

Relats conjunts: Autoretrat amb un amic.

Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic

Tinc una antiga adicció mai del tot oblidada que consisteix en continuar històries alienes. Si voleu saber d'on surt aquesta emprenyada tan sobtada del començament de la meva història, aneu a cal XeXu: Origen i continuació.

- Què????  Em perdones, dius? Quina barra que tens!!! Fora de la meva vista o tornaràs a rebre...
- Però si t'estaves disculpant!  Si deies que t'havies passat molt fotent-me un ventallot. I ara, per no res, et tornes a enfadar?
- Per no res, dius? Sí és que això ja passa de mida, és la sisena vegada que em copies la disfressa.
- Perdona, company, no te la copio, la complemento. Quina gràcia té un batman sense Robin?  O un os Yogui sense....
- No, si a sobre em voldràs convèncer! Fot el camp del meu davant!
- No penso marxar.
- Doncs me n'aniré jo!
- Tu mateix... tu sabràs el que vols. 
- Però és que no sé com t'ho fas? si avui, ni tant sols és carnestoltes,  i ningú sabia que jo vindria a aquesta festa...
- M'ofèn molt, però molt, tio, que creguis que t'espio, o que ho faig expressament per molestar o que tinc alguna estratègia.
- Home, a sobre t'ofens, però que et penses que sóc idiota? Com podria ser d'una altra manera?
- No dius tu mateix que no ho has dit a ningú?  Com podria espiar-te? Jo no faig res de res.
- I com pot ser?
- Doncs estic tan sorprès com tu! Reconec que m'ho prenc com un repte això sí. A veure si l'encerto, aquest cop. Però res més.
- I es pot saber com ho fas per encertar-la?  Un cop és casualitat, però 6 vegades, al menys 6 vegades, si no me n'oblido de cap, no pot ser casualitat
- Doncs sí te n'oblides una. La primera, com que no em coneixies de res, no t'hi vas ni fixar.
- 7 vegades?  T'han dit mai que ets un plasta monumental?
- Sí, m'ho han dit, però no puc evitar-ho. No vols saber quina era la setena? Bé la setena no, la primera...
- Digues, va!
- Era a l'escola, tu feies P5 i et vas disfressar de llapis. Jo feia primer i anava disfressat de goma d'esborrar Milan. Em va fer tanta il·lusió, estava tan content de tenir un llapis imaginari per poder esborrar i no sentir-me una goma inútil, que tota la vida vaig somiar continuar seguint les teves disfresses. El segon cop, que per a tu va ser el primer i t'ho vas prendre amb bon humor, vaig pensar que t'agradava...
- Però no te n'adones que molestes?
- No, per què et molesto?  Jo no faig res, em penso una disfressa i lliga amb la teva, no faig res, t'ho juro.
- No fas res? i ho dius així tant tranquil ... no sé ni què dir... estic en estat de xoc, m'he quedat a quadres, no entenc res, però et crec, perquè et veig sincer.
- Buf! menys mal que em creus...
- O sigui, la qüestió és que, que, que...  tu tens telepatia i em llegeixes els pensaments. 
- Jo? pobre de mi!  No t'ho creguis no... mai no he pensat una cosa així.
- Doncs potser això és la confirmació que la telepatia existeix. Mai no hi he cregut, però veig que existeix. Ara me n'adono, com no ho havia pensat abans?  7 vegades encertant la disfressa i a sobre així alegrement, com si fos tan fàcil... com un repte, a veure si l'encerto.... ostres amic meu, m'has d'explicar  com t'ho fas. Jo també vull saber-ho fer. Jo també vull ser telepàtic!!!
- Doncs no ho sé, no ho sé... a mi em surt així. Però, potser ets tu el telepàtic!
- No em vinguis amb històries, tu has estat insistent i pesat, i jo també puc ser-ho, no pararé fins que m'expliquis els secrets de la telepatia. Quedem per fer unes birres un dia d'aquest i m'ho expliques.
- D'acord! quedem, no sé ben bé què et sabré dir, però  quedem...

Quan es van trobar allà al carrer Verdi, i portaven la mateixa samarreta verd pistatxo, amb unes petjades d'uns peus dibuixats a la part de davant, texans negres i bambes fluorescents, no sabien si tornar-se  a atonyinar, fugir l'un de l'altre corrents o fer-se una abraçada.

************************************************************************************

Abans que en XeXu em donés idees, havia escrit això, que evidentment no té res a veure...

- Estigues quiet que quedaràs mogut!  Si fóssim al segle XXI, et dirien hiperactiu, amic meu.
- Jo ja et vaig dir que no servia per fer de model.
- Però és que et necessito. Si no em faig un autoretrat no sóc ningú, que no veus que tots els pintors se'l fan?
- Però, Raffaello, per fer-te un autoretrat, a mi no em necessites per a res. Deixa'm marxar, ja.
- No marxis, aquest serà el primer de tots els dobles retrats que penso fer.
- Però per què? Quina mania és aquesta? Amb mi no hi comptis més, eh? Un cop i prou!
- Què has sentit a dir, tu dels meus retrats?
- Que estan molt bé, però que copien  l'estil i la composició del retrat de La Gioconda de Leonardo da Vinci.
- Ho veus? Quines bestieses! mai no he copiat res, jo! Però tu no sé si saps, que ni el flipat del Leonardo, ni l'envejós del Miquel Àngelo, que no em pot veure, han pintat mai dels mais un doble retrat. I molt menys un doble retrat amb autoretrat. O sigui que no et mous d'aquí fins que no estigui llest.  Et faràs famós, amic! Passaràs a la història!!!
- Doncs afanyat que jo no tinc gaire paciència i en lloc d'un retrat doble, tindràs un mig retrat perquè tocaré el dos...