- Vull volar amb tu, va dir la Liv, un bon dia, quan li va semblar que la seva relació tocava massa de peus a terra.
En Jeff no va contestar, només va somriure. Ella no va saber mai què en pensava, de volar junts. No sabia si el seu silenci volia dir que li semblava una ximpleria o el seu somriure volia dir que ho trobava bonic, però impossible. En tot cas ell no s'hi va entusismar. I ella no va preguntar res. Va preferir pensar que ja procuraria de trobar la manera de volar junts.
I no en van parlar mai més.
Però, en realitat, volar va ser més fàcil del que pensaven: mirar-se als ulls, escoltar-se, sentir-se i procurar que qualsevol intercanvi entre ells dos fos sense filtres i sobretot no tenir por de perdre peu, ni de perdre el món de vista, ni de perdre la noció del temps. Ni de confondre els instants i l'eternitat.
- Ho veus? Al final sí que hem sabut volar! T'ho pots creure?
- Ets tu la que voles i jo vinc amb tu i m'agafo ben fort, si no fos així, jo crec que cauria.
- Jo crec que no, però millor que no ho provis... on vols que anem?
- Marxem de la ciutat. A la muntanya?
- Al Ripollès et va bé? O prefereixes el Pallars? O l'Himalaia?
- A l'Himalaia fa massa fred, em va bé el Ripollès. Has portat el GPS?
