Era un dinar multitudinari, una trobada de no sabia ben bé què i en Rafel s'hi havia trobat embolicat per la seva dona. No en tenia ganes i hi va anar a contracor. Li va agradar, això ho havia de reconèixer, l'indret: un menjador molt bonic amb una tribuna preciosa que donava a un jardí molt agradable. Però la gent que no coneixia de res no el motivaven gens. Va buscar un lloc, quasi d'esquena a tothom i quasi de cara a la paret, però no era ben bé paret, perquè hi havia el mirall.
Es va imaginar que mirava una pantalla i que en realitat estava sol, només mirant una pel·lícula on es feia una trobada de no sabia ben bé què. Alguna cosa de tant en tant el feia tornar a la realitat: els canelons eren prou bons!
