Gavines

MIGURENA Gaviotas 

dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Aquest poema ve d'aquí

N'has triat cinc.

Com tanka de cinc versos.

Ales bateguen

en un cel inspirat

que m'apropa als teus ulls.

Amb aquest  vol de gavines us desitjo una bona entrada d'any  i que el 2023 ens porti a tots un munt de coses bones, que bona falta ens fan.

MOLT BON ANY 2023! 

Pou al Ventalló

Hi ha un pou amagat

entre el sol i l'ombra.

Escletxes de llum

me l'ornen de perles.

Des del fons del pou

puja l'aigua clara.

I de dins, endins

l'aliment de l'ànima.

Nadales

 

Lytras Nikiforos (1832-1904) - Nadales

- Al vint-i-sis de desembre, fum, fum, fum...

- Que no, nano, que canvies la lletra és  vint-i-cinc,  Nadal és vint-i-cinc!

- I què?  Avui és vint-i-sis.  Al vint-i-sis de desembre fum, fum, fum...

- Li donaria un clatellot,  però no serviria de res...  cridaré més que ell:  AL VINT-I-CIIIIIIINC DE DESEMBRE , FUUUUM, FUUUUM, FUUUUM...

- Ja pots cridar, ja, que demà si tornem a cantar ho cantaré amb vint-i-set... 

- Ets un carallot, però cantes bé.

Bon Nadal

Arbre i calendari d'Advent ben avinguts

Obrim amb il·lusió les darreres capsetes del calendari d'Advent.

Us desitjo que les millors sorpreses i  llaminadures siguin 

pau,  felicitat  i...

UN BON NADAL PER A TOTHOM

Entrada

S'asseia a la petita entradeta  a  badar i a mirar el moviment de la plaça.  Era un poble tranquil i  els moviments eren bastant limitats.  Però li agradava veure passar la gent i fins i tot escoltar els bocins de conversa que caçava al vol.

Escoltant a la gent,  no només des d'allà, sinó a tot arreu on anava, tot adonant-se dels tics culturals que tenim, dels prejudicis, dels papers  adjudicats  a uns i altres, als homes, a les dones, va entendre d'on li sortia, de sobte, aquella mena de por,  tan difosa, tan poc urgent, tan  suau fins i tot, però tant potent com per bloquejar algunes decisions importants.  

Pensava que no havia tingut mai gaires pors que no fossin perills reals.  Una vegada la va mossegar un gos i sí, en veure l'atac real va tenir por, esclar. Però si no hi havia un motiu real, ella no tenia gaires pors. També li feien por les serps,  però per sort no hi havia de conviure gaire  amb aquests animalons.  Però aquesta por era una altra, era una por de ser, de fer, de dir  o de no ser o de no fer o de no dir,  una por apresa des d'abans de nèixer. Des que la divisió cel·lular de l'embrió, la va fer femella.  Vigila què fas, vigila què dius!   

Tot just estava a la meitat de la seva vida,  però va veure que això havia de canviar.  I com més aviat millor,  que tenia pressa.

Núvol

Tremola el núvol a dins de l'aigua.

Pel cel viatja pausadament i majestuós.

Jo soc un núvol  de dues cares

amb plenitud i serenor

i un tremolor, imprecís,  endins

que sempre m'acompanya.

Silueta

L'Imma havia nascut en un poble bonic i envoltat de masies i terres  de conreu que li feien d'embolcall. Segur que s'hi hauria sentit molt bé,  arrelant i fent-se una més dels veïns que formaven aquesta comunitat.

Però això no va passar, perquè la vida (o els seus pares) la van portar a destinacions diferents, tantes, en tan pocs anys que per una part se sentia una mica desarrelada i forastera arreu, però com a contrapartida,  a tot arreu del seu país se sent a casa, sense distingir gaire un lloc d'un altre:  a les ciutats, al camp,  a les serralades boscoses,  a la muntanya. 

Quan viatja pel seu país i admira la seva bellesa tan variada, sempre pensa:  aquí  hi podria viure  o aquí  m'agradaria viure-hi. 

Però el seu objectiu  més concret, és tornar al seu poble i conèixer més a fons la seva gent. 

En recorda bé els colors, la silueta, però li manquen els detalls.

Dins i fora

A vegades és útil esborrar els límits,

potser dins i fora no són contraris 

ni estan tan separats.

Ni dalt i baix

ni petit i gran

ni dreta i esquerra

ni blanc ni negre,

tot és en tot,

com el ying i el yang.

Porta o no…

"Segons la concepció de Benjamin, estar perdut significa ser totalment present, i ser totalment present significa ser capaç de viure immers en incerteses i misteris"  

 fragment del llibre "Sobre l'art de perdre's" de Rebecca Solnit

Les portes, com les persones, també es poden perdre...  i a vegades, tot i perdudes, encara embelleixen.

Afores

Als afores dels poblets, passejades tranquil·les.

Als afores de la vida...

la tranquil·litat 

a vegades ens falta 

i a vegades ens pesa massa.

Lletres i fils de desembre

 

A tots ens agrada més l’aire net i cel blau i el sol que no pas els fums i la contaminació, esclar. Això no ens genera dubtes. Però potser sí que em genera molts dubtes la manera com es gestiona tot plegat. Hauríem de trobar un punt raonable d'utilització de cada mitjà de transport. Ni tots podem anar en bici, ni la bici pot servir per tota mena de trajectes. Tots necessitem del cotxe, molt més sovint del què voldríem: per la gent gran, pels malalts, per portar coses massa pesants o voluminoses, per trajectes en horaris poc habituals, etc. 

Sembla que tothom s’atreveixi a anar contra els cotxes i en canvi, ningú s’atreveixi a anar contra els avions,  per exemple, o altres mitjans molt contaminants. Quanta gent agafarà milers d'avions innecessaris per anar a l'altre punta del món a fer turisme i després tornaran a casa i es tornaran a posar la disfressa d'ecologista i prohibiran que passin cotxes pel carrer que hagin triat aquesta setmana aleatòriament? 

Potser també podríem començar a pensar en fer turisme de km 0. I si cal i és molt necessari, en bici, per què, no?

Teranyina

Fràgil i immensa.

Trampa ben parada.

Si no fos que el sol s'hi gronxa

no la veuríem.

Finestra verda

Només està entreoberta

no pas de bat a bat.

A la jardinera hi creix vida

d'un verd potent

que no s'apaga.

Reserves els mots

però no l'existència.

Tanca amb vinques blanques

Pètals de llum

s'escapen de la tanca.

Cerquen camins.

Tantes fugides

per no seguir el ramat

les fa més belles.

Rere la tanca
de bellesa florida:
la llibertat
La força del destí
deixa escrita una tanka. ........ Xavier Pujol

La Guixa

Una masia,  a Osona,  teulada  a dues aigües, com si volgués arrapar-se millor a la terra.  Les finestres petites i desendreçades  i el camp,  just a davant, em torna la meva mirada d'infant, la llibertat, la felicitat,  l'arrel més fonda.

Racó de carrer

Si tu m'hi esperes, 

en aquest racó del carrer.

Riuran les flors i cantaran ocells.

Hi haurà murmuri de fulles i mots.

I silencis discrets de finestres tancades.

Entrada a Santa Eulàlia de Riuprimer

Vidre o mirall.

Entrada o recer.

Inici o final.

Instant o eternitat.

Hi cap un tot en un espai ben petit.

El safareig de la rectoria de Malla

He buscat informació,  allà sobre el terreny, amb un senyor molt amable que vam trobar i que ens va obrir l'església i el petit museu de Malla i ens ho va explicar tot molt bé. Jo li vaig preguntar sobre aquesta peça que hi havia allà al costat i em va dir que era l'antic safareig de la rectoria.  No sé si tots sabeu la meva afecció pels safaretjos  (però la tinc i els col·lecciono a l'Instagram)   i en arribar a casa vaig començar a buscar més informació a Google, per veure si algú m'explicava per què aquest safareig tenia unes escales que baixaven a dins i per què  hi havia aquesta font, justament posada al davant del lloc de rentar.

No n'he tret l'aigua clara.  Només vaig trobar una entrada d'un blog amb unes fotos antigues on es veia que la font era a fora del safareig,  amb la mateixa llosa,  i amb la mateixa pica de sota, però  just al costat.  No es veia si en aquell moment de la foto ja hi havia les escales o no...  i no he pogut trobar res més.  

Ara, em sap greu de no haver-li insistit més al senyor Adjutori  a veure si ell tenia més informació.  

Carrer a Cotlliure

D'una foto de la Marta Sempere @sempere_marta

A vegades, el cel és com un aire que ens eleva, com un indret per volar, com un refugi esperat, com una fugida de llibertat, mentre que els peus troben el terra aspre i pedregós i les passes se'ns fan feixugues i cansades.

Altres vegades, resulta que el cel ens pesa massa sobre el cap i sobre l'esquena i ens sembla massa espès per a poder-hi volar  i en canvi les nostres passes, sobre les realitats quotidianes, caminen lleugeres sobre un terra llis i pla.

Volar i caminar alhora, el somni, el futur i el repte.

Relats conjunts de novembre: Crani fumant un cigarret

 

Vincent van Gogh: Crani fumant un cigarret

- Faci el favor de marxar d'aquí,  si vol fumar, vosté mateix, però fumi a casa seva o on sigui...

- Miri senyor, jo fumo on em dona la gana,  ja tenim prou llocs prohibits,  com perquè no es pugui fumar ni al carrer, fumaré assegut en aquest banc  i ningú pot fer res per evitar-ho,  ni vosté tampoc.

- Home, però aquí, davant del meu estanc...  que no veu que m'espanta els pocs clients que em queden, amb aquesta pinta que fa? 

- I a mi què m'explica!  Reinventi's, no ho diuen així, ara?  Dediqui's a una altra cosa.   Una botiga de fruita i verdura, per exemple.....  No li fa vergonya dedicar-se a un negoci que mata la gent?

- Ei, ei, ei...  que jo no mato a ningú.  

- No poc! Miri, jo mateix vaig ser client seu durant molts anys.  I l'adicció que tinc és tan forta  que torno i torno,  sempre, fins a la seva botiga,  per sort ara ja no em cal comprar res...  el cigarret i jo estem morts i enterrats,  som només uns fantasmes.

-  Sí que em sap greu, senyor fantasma!  ja em semblava a mi que li veia molt mala cara...  per cert com se deia vosté quan era viu?  Em sap greu però està tan canviat que no l'acabo de reconèixer. 

Camí

Se me'n va l'esguard cap als camins que no puc recórrer...

desconeguts,  entrellucats, només,  en la seva bellesa.

Cal guardar-ne, molt bé,  la imatge i l'essència.

Qui sap si en el futur hi haurà ocasió de caminar-los...

Relats conjunts d'octubre: L'últim viatge del Temerari (segona versió de la mateixa història)

Cantava feliç el Temerari, buit de la seva tripulació,  despullat de les seves veles, la seva cançó vora de l'aigua.

El remolcador li va preguntar:

- Temerari, sembles content  i no entenc què et pot alegrar en aquesta situació que et trobes.

El Temerari cantava i cantava...

- Tu no ho entendries, encara que t'ho expliqués.

- Prova-ho!

- T'agrada la feina que fas, remolcador?

- Pse...  no està malament. Ajudar a arribar a port a qui ja no pot navegar, m'agrada, Portar a desballestar  vaixells valuosos  i importants com tu, ja no m'agrada tant.

- Doncs, alegra't amb mi, perquè a mi em fa feliç aquest final. Mai no he estat feliç amb la feina que em van assignar. No m'agrada la guerra, no m'agrada la violència i no he parat de rebre cops i de veure disparar els meus canons. Ara,  tu em portes suaument,  lliscant sobre l'aigua, a poc a poc, dintre la  claror daurada que ens acompanya. Desitjo aquest repòs i fins i tot el que ha de venir.

-Descansa en pau, Temerari.

 

Lletres i fils de Novembre: Fulles que cauen

 

Miro les fulles que cauen, 

algunes petites com una pluja groga 

que sura sobre l'aigua mansa del riu.

D'altres cauen tan lentament

que no encertarem a veure-les mai en el seu vol fins a terra.

Però, heu vist mai els roures?

Com mantenen les seves fulles torrades 

dies i dies,  quasi tot l'hivern.

Ell ja no les necessita, elles tampoc a ell,

però perduren en la seva unió, 

molt més que la resta d'arbres de fulla caduca.

Plaça

No hi haurà recer ni tan sols sota les porxades.

La intempèrie ens atrapa a tot arreu on puguem anar.

Roda de campanes o ronlla

- Ja no canten els teus ocells

- Ningú no ve a fer rodar la roda...

- Ningú no ve, perquè ja no cantes.

- No canto perquè ningú no ve.

Nota:  Una ronlla és una mena d'eina musical,  no pas ben bé un instrument, ja que no necessita cap músic instrumentista per fer-la sonar.  Seria més aviat com una mena de capseta de música amb campanetes (se'n veu una per un dels forats) i una maneta per fet-la rodar (que també es pot apreciar ben bé al mig).  O potser també és podria definir  com un carilló  que només pot tocar una sola melodia. Deien que el seu so recordava  el cant dels ocells.  

Nota dos:  trobada a l'església de Sant Serni de Canillo  (Principat d'Andorra)

Finestra

No és pas el vent qui va obrir la finestra.

Són les flors que esperen...

No la tancarà ningú, 

fins que les flors morin

de massa calor o de massa fred.

Alehores, totes les portes romandran tancades.

Relats conjunts d'octubre: L'últim viatge del temerari

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Saber baixar les veles a temps,

saber abandonar tota lluita, tota activitat

i deixar-se portar ...

dintre la bellesa dels colors del capvespre,

per sobre del mar calmat que l'emmiralla.

El Temerari,  mai no ha temut  cap naufragi ni tampoc la mort

mentre guerrejava ferotgement sense saber ni per què.

Ara, tampoc tem aquesta mort anunciada.

Ha viscut el seu temps i l'ha esgotat ple i sadoll de tantes gestes.

El final, és quasi com un alliberament: el no res, la pau, la calma.

Tanka

Dels carrers buits,

del silenci, la calma,

en faig l'instant.

Testos i cossiols

l'acoloreixen de verd.

Tardor

També la tardor sembla segura, i és ben cert...

Arriba puntual sempre a la seva cita

Recorda perfectament a quin dia i quina hora exacta és esperada.

Despulla els arbres i els pinta de tots els seus colors

O potser no, no pas tots. Aquest any s'ha oblidat de la meva morera.

Recullo fulles grogues de terra, però l'arbre es manté verd a tothora.  Fins la darrera fulla. 

Plàtan vora el riu

Vine,

seurem sota els arbres, a la vora del riu,

per fer com si tot fos etern

i com si encara hi hagués un futur.

La remor del riu ens regalarà el seu somriure

i nosaltres oblidarem els dies i les setmanes 

i els anys que s'han buidat sense entendre per què.

Farem veure que tot va bé,

encara que res ja no tingui sentit.

Només la fresca remor del riu que ens bressola.

Olesa de Bonesvalls

Encara era estiu quan vam travessar el pont,

quan ens vam endinsar en aquest bell passat.

Encara era estiu

i els arbres assedegats no movien ni una fulla.

Vam caminar vells camins i carrers 

amb mirada nova.

Tot va canviar, sense que res hagués canviat.

Finalment, res ja no existeix, el passat ja no ens ajuda

i el futur ha desaparegut per sempre.

Només la passa 

que fa el peu 

que ara mateix s'aixeca 

existeix de veritat.

Ja era fosc

Ja era fosc, i aquell dia havia passat com un sospir.  

Quedaven els records  en forma d'imatges i de sensacions. 

Hi havia l'olor de tardor i aquell tacte especial de l'aire dels dies ennuvolats.

I la quietud i la calma i la placidesa de cada moment.  

També la intensitat de la caminada i 

dels acompliments i arribades a cada indret.

El record era poc precís de detalls,  

només les sensacions viscudes omplien aquella estona,  

llarga de tanta nit. 

Lletres i fils d'octubre: llibres

Tenia la casa plena de llibres, deixant de banda les diferents prestatgeries ben plenes, els llibres ocupaven la tauleta de nit i gran part de la taula de treball.  A sobre la taula, vora el racó de la paret, havia començat a deixar llibres plans l'un sobre l'altre a l'espera de saber on posar-los. Quan la columna de llibres fou massa alta per a poder gestionar-la bé, va decidir que li calia desprendre's d'alguns llibres. 

Els va triar bé i els va deixar  a fora, al carrer, per si algú els volia. Primer a la vorera, just davant de casa, després damunt d'un banc de la plaça, al final va construir una espècie d’armariet on deixar-los. Va tenir tan èxit que el Consell de barri en va fer construir un de més gran, més sòlid i més durador. Va ser una mini biblioteca popular on tothom podia anar a agafar i  a deixar els llibres que volia.  

Safrà de muntanya

Dibuix inspirat en una foto d'en Xavier Pujol

Cal que neixin flors a cada instant 

Ll. Ll. 

Fràgil, fràgil, fràgil, com totes les flors.

Persistent en la seva renaixença de cada any, damunt dels prats.

No cal pintar el seu nom en lletres d'or, tampoc el nostre.

Només deixar prou llavors, arreu, per tornar a néixer.

Porxada

Passejava i s'explicava històries inventades,  també es feia preguntes sense altra resposta que la seva imaginació. 

Per què, en aquesta porxada tan gran i tan bonica, no hi ha mai ningú ni dinant, ni sopant, ni prenent la fresca, ni mirant la pluja a recer,  ni tan sols estenent roba? 

Si jo la tingués...  que n'hi faria de coses! Que n'hi passaria, jo, d'estones!

Tot això ja ha passat,  li contestava el porxo en silenci.  Tot això ja es va fer,  es va fer quan hi havia tota la família, eren vuit de colla  i gairebé a totes hores hi havia algú que tenia ganes de ser a fora.  Potser no pas a ple hivern, però  sí en totes les altres estacions de l'any.  Ara només queden els vells i ja tant els fa estar dins com a fora,  o millor dit, no,  prefereixen estar a dins perquè se senten més protegits.  Ara sempre tenen fred, encara que sigui estiu. 

Però va passar un vespre,  havia fet un dia de moltíssima calor i tot just semblava que es girava una mica d'airet… quan els va veure,  tots dos asseguts prenent la fresca... 

Mirall

Era un dinar multitudinari, una trobada de no sabia ben bé què i en Rafel s'hi havia trobat embolicat per la seva dona. No en tenia ganes i hi va anar a contracor.  Li va agradar, això ho havia de reconèixer,  l'indret:  un menjador molt bonic amb una tribuna preciosa que donava a un jardí molt agradable. Però la gent que no coneixia de res no el motivaven gens.  Va buscar un lloc, quasi d'esquena a tothom  i quasi de cara a la paret, però no era ben bé paret, perquè hi havia el mirall.

Es va imaginar que mirava una pantalla i que en realitat estava sol,  només mirant una pel·lícula  on es feia una trobada de no sabia ben bé què.  Alguna cosa de tant en tant el feia tornar a la realitat: els canelons eren prou bons!

 

Tribuna

Seuré i miraré el jardí de la vida, 

agombolada per un interior amable,

quan arribi aquest moment.

 

Flors liles

Són tan petites, les flors,

i són tan intensos els seus colors

que perduren a l'ànima.

La flor de l'instant té un groc molt brillant  

un carbassa que em dona llum

i un blau lila indefinit, però preciós

amb un punt de misteri.

Potser sí, que el temps desgasta els colors,

però jo els veig sempre, com el primer dia.

Tan ben desats, els tinc.

Ribera del Catllar

Si l'aigua és tan freda, 

si obaga és la vall

quan l'estiu retorni

amb calor sufocant

et vindrem a veure.

Peus nus i valents

vindran a buscar-te

i el cos, més poruc,

sols podrà tastar-te.

Un dia i l'endemà

El mateix paisatge en 24 hores justes de diferència.

La boira ens confon quan som a dins, però ens assenyala les valls i les terres baixes si la mirem des de fora.

Un dia  més clar no defineix pas millor el paisatge.  

Amb la boira és veuen unes coses i sense unes altres. Aprofitem el millor de cada cosa.

Jornada literària a Camprodon

Van venir en Joan-Lluís Lluís i la Irene Solà a parlar-nos dels les llibres “El dia de l’ós” i “Canto jo i la muntanya balla”.

Van explicar una mica el que buscaven el que volien i com havien construït la novel·la.  En Joan-Lluís és tot emoció, i emociona i diverteix i fa riure i commou.  La Irene és més racional i intel·lectual, però també arriba molt tot el que diu i ho fa interessant.  Ha aconseguit que rellegeixi el seu llibre, per gaudir-lo més encara que la primera vegada.

Va ser un dia bonic, en un lloc bonic. Sí mai teniu ocasió de sentir aquests autors en directe, no us els perdeu. Aprendreu coses i us divertireu. 

Fulla

- Ets un gerani, no pots volar.

- I tu què saps? Que no veus que ja tinc una ploma?

- És igual ni que en tinguessis deu...

- Deixa'm tranquil,  jo volaré!

I va arribar el dia que es van obrir totes les flors que ja apuntaven  i per a ell va ser com volar.  

I va arribar, encara,  el dia que els pètals, abans de marcir-se,  van volar amb el vent, cel enllà. 

- Oooooh!!!!  (va dir el descregut)

El gerani no va dir res 

estava massa emocionat 

per parlar d'allò que estava vivint.

Relats conjunts de setembre: El ball nupcial

C6-Bruegel-06- El ball nupcial 1566

La festa havia estat un gran èxit i aprofitant el bon temps,  (als Països Baixos,  el bon temps era escàs)  havien fet la ballada final  a l'exterior, entre els arbres.  Els músics  tocaven amb ganes i fins i tot ells miraven de fer torns per a poder ballar una mica.  

Els nuvis, però, després d'haver obert el ball,  s'havien fet fonedissos. 

Els amics d'ell, els amics d'ella estaven inquiets, no entenien el què passava.

-  Dona, els nuvis ja devien tenir ganes d'estar sols... deuen haver marxar al seu palau,a casa seva!

-  No, no crec que sigui això, deien les amigues.

-  Per què no?  Que t'has casat mai, tu?

-  No pas, gràcies a Déu.  Que si fóssim al segle XXi potser em casaria per gust, però al segle XVI  et fan casar per força.

- Au va!  Això són bajanades!

- Doncs a mi no em farà cap gràcia que em facin casar amb qui no vull. Espero que triguin molt

I les amigues que sabien els secrets,  van anar a cercar  un noiet humil del poble, a veure si sabia ell, alguna cosa de la núvia.   I tampoc el van trobar.  Enlloc.

I llavors, de l'indret més espès i frondós del bosc,  vam arribar unes rialles contingudes.

L'Anneke que era la més atrevida de totes va anar a espiar a veure qui era que reia amagat entre els arbustos.  I  els va trobar a tots quatre:  el nuvi, la núvia, el noiet del poble i la pastora que repartia la llet.  Semblava que estiguessin fent uns contractes de treball, la noia i el noi treballarien a casa seva.  

En realitat, el tracte de veritat no estava escrit enlloc, ells eren ben feliços i estaven molt contents, perquè havien arribat a l'acord que malgrat el matrimoni oficial, ells estarien lliures de viure i d'estar  cadascú  amb qui s'estimava.  

I van viure tots quatre feliços i van menjar anissos. 

La Muga

Joia, la vora del riu.

Joia a la vora del riu.

Arbredes duplicades s'enlairen 

cap al cel de dalt i cap al cel de sota.

Imagino seure i viure en aquesta riba.

I només la puc mirar, sense saber-la, sense saber-me.