No hi havia ombra, el sol queia a plom, en aquell dia d'estiu.
Sobre la sorra del delta, es veia aigua i també un far.
I caminàvem i caminàvem cap a l'aigua i cap al far.
I mai no hi arribàvem,
el miratge s'allunyava exactament al mateix ritme de les nostres passes.
I la pell no tastava mai l'aigua, ni els ulls cap ombra.
Malgrat tot, el far hi era, allà sota els nostes ulls,
si el vèiem... és que devia ser en algun lloc.
Fins i tot els miratges tenen una escletxa de realitat.
