Fluint com l'aigua

Aquella aigua que fa temps 

fluïa amb l'escuma dels safarejos

ara duu reflexos del color de les flors.

El nostre fluir

té un cel ben blau

i núvols viatgers.

I la frescor de l'aigua

que calma la set.

I la música de la pluja

sobre la teulada.

Som un sol riu.

I a la riba, un infinit

a la nostra mida.

Perquè alguna cosa sempre es perd...

Perquè alguna cosa sempre es perd...

Helena Bonals

Perquè alguna cosa sempre es perd...

ens podem quedar amb la pèrdua

per no continuar en l'intent i perdre més i més.

Acceptar-la, fer-ne el dol o no fer-lo

i anar per un altre camí, diferent.

Perquè alguna cosa sempre es perd

podem evitar el risc per sempre

i deixar enrere convencionalismes

maneres de fer quasi obligades

i inventar-nos la vida de nou

a la nostra manera. 

Perquè alguna cosa sempre es perd

també podem revoltar-nos

i perdut per perdut, continuar buscant,

buscant, fins que aquell dia, 

quan potser ja no hi creiem gaire,

ens amara endins una plenitud desconeguda.

I el cos, ja no és el cos, 

no és començament ni final

ni existeixen límits que ens separin.

En la plenitud, sempre, tot és ànima.

Jardinera

De les parets despintades en farem mapes, 

De les fustes clivellades i reseques, jardins.

I deixarem que la vida pugui viure-hi, endins.

Ca n'Alzamora de Rubí: Enamorada de les masies

Hi ha serenor en la teva mirada,

malgrat que res no és tan simple com sembla.

Ni la bellesa dels teus ulls 

ni la feina que s'ha bellugat  dintre teu.

Reposo en tu i en la calma que ofereixes.

Calla el soroll exterior, en contemplar-te.

Relats conjunts juny: La torre de Babel

Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel

Tants projectes abandonats per manca d'entesa!

No ens calen gaires llengües per confondre’ns.

Amb la nostra en tenim prou i ens confonem tots sols:

només cal utilitzar els mots per dir allò que no volem dir, 

només cal fer veure que tenen significats nous i diferents, 

només cal fer creure que hi ha pau mentre continua la guerra.

I la confusió i l'abandonament ens acompanyen. 

Llampaies

Dels mil embats contra la solitud

n'acaba vençuda, a cops, la llibertat.

Seguir camins marcats sense excepció.

Aïllar-nos massa per viure a la nostra manera.

Trobar el sempre amagat camí del mig.

Tautograma. Fil nº 6

 

Mentre movien màquines malmeses,

miraven mobles manipulats.

Morien monstres massegats,

mestres maleïts, mans maldestres.

Mentre minvaven misèries menudes,

mil marrecs mudats modelaven miratges,

menjaven maduixes marinades, madalenes...

Marxàvem mig marejats.

Murmuràvem molts mots mesurats

Moríem moments, mai merescuts. 

Carrer Tancat

Un carrer tancat.

Una porta oberta.

Un cancell de llum.

Un silenci de pau.

Una esperança que somriu.

Una joia que celebra l'instant.

Santa Maria de les Feixes a Cerdanyola

Poema inspirat en aquest, de l'Anna Molina.

Quina sort tenir-nos 

com aixopluc dels desconsols

d'aquest món, sempre massa injust.

Passaria mil camins

per estar amb tu 

i sentir el teu batec de pau.

Quina sort el bosc i les muntanyes

i els camps i les masies que ens vetllen.

Quina sort no necessitar gaire dels mots

i tenir-los, només,  com un tresor afegit.

Quina sort, l'abraçada i el riure...

Quina sort, la nostra sort!

Lletres i fils 6: Tautograma

Ara, arriba amb avió

aquella ànima anhelada

amic, amor, amant,  

abastament abrandada.

Abans, Alba, anava afligida

avui anirà amb ales

arreplegant abraçades

apaivagant ansietats

agraïnt acolliments

abastant afinitats alliberades.

Porta a Can Monmany

A veure si podem obrir la porta

que fa temps que està tancada.

El cadenat ja està obert

però ens cal desbrossar l'entrada.

Hi ha herbotes i esbarzers

i rovell a les xarneres

la fusta està ben malmesa

i estellada la gatera.

Poc a poc i bona lletra

fem neteja, obrim el pas

que quan serà ben oberta

podrem entrar dins del mas.

El mas de la nostra història

que no ha de quedar aturada.

Si aconseguim retrobar-nos

ja podrem tornar a engegar-la.

Castell de Sentmenat

Tot és ple de claror.

El castell ha resistit segles i segles,

l'ermita l'acompanya

sempre més propera i més accessible.

Tot és tancat, avui, seriós, reservat.

El somriure és només del gat,

que ens vigila, mig desconfiat

mirant-nos de fit a fit, atentament

però guardant les distàncies

a cada pas que ens apropem. 

Cabres a can Monmany

I si tot fa olor de blau...

encara que els gesssamins 

cridin - tot cantant - un blanc 

que s'escampa amb el vent,

vindràs a tastar tots els camins?

I si tot té aquell gust dolç

de primavera verda i vermella

i l'aire ens arrissa les  fulles i els cabells,

t'enfilaràs per les branques dels núvols

que viatgen on jo no sé arribar?