 |
| Àncora a la ciutadella de Roses |
Quan s'apaga la tarda i tanco els ulls,
sé que allò que hi ha més potent en mi perdura
i que l'instant més efímer sempre floreix.
I tot és nou i antic a la vegada;
sobre les arrels més fondes
ens neix la rosa més recent plena de llum.
