Pujaré a dalt les golfes, aniré al racó on hi ha la nina antiga i el mirall ovalat de l'àvia i el bagul tancat amb clau, amb la taca espatllada i que ningú ha obert de fa anys i panys.
Hi aniré, no pas per trobar ni mirar-me totes aquestes coses del passat sinó, per mirar per la finesteta, si pot ser sense ser vista.
Des del lloc més alt de tot el poble, puc veure les cases i la gent com si fossin de joguina, i veig els moviments, i si tinc constància acabo per saber els horaris que fan i on van i amb qui parlen i amb qui es troben. Quina tafanera que soc, pensareu vosaltres!
Però no! Aneu ben errats, visc en una casa petita i ja no m'hi cap ni un llibre més, la tinc folrada de llibres per tot arreu i només m'interessen els moviments de la gent per saber on he de deixar els meus llibres perquè els trobi la gent i també per saber qui els ha agafat. Els vaig abandonant de mica en mica i sempre algú els agafa. M'encanta saber qui ha estat, és com si així no els perdés mai del tot.
