Tot sovint, ell li portava flors. Uns ramets de flors preciosos. Un dia eren clavells, Un alte dia gerberes. Un altre dia un ram combinat de fors petites i silvestres.
A ella i agradaven molt les flors, però li feia molta pena que es pansissin tan de pressa. Li sabia greu dir-li, per no semblar que les hi despreciava. Ho feia amb tanta il·lusió i tanta dolçor que no sabia com fer-ho. Tot i així, un dia quan un dels ramets ja s'estava pansint, ella li va preguntar. No et sap greu que es panseixin les flors tan aviat i que les puguem gaudir tan poc? Ell va contestar que sí que era una llàstima, però no va allargar més la conversa.
A partir d'aquell moment, però, ell li va continuar portant flors, cada setmana, només que les d'ara, eren dibuixades. Dibuixades de flors reals i fins i tot inventades. Feia les flors més divertides que us pugueu imaginar.
