Còdols de colors

Mosaics del castell de Solivella

Mosaics de la Plaça de l'església de Montblanc

Ens dibuixarem sobre la pell

formes i signes ancestrals

que ens diuen els missatges més secrets.

Com camins de còdols de colors

de misteriosa bellesa.

Campanes marcianes

Campanes de l'església de Vilaverd

- Tu creus que els terrícoles ens descobriran?
- Ni pensar-ho! Hem quedat com unes campanes perfectes! Podem espiar tranquil·lament!
- Les campanes no tenien aquests ulls tan esverats que tenim nosaltres. Com no han de veure que els mirem?
- Tu has vist que ningú s'hi fixés?  Has vist algú que ens senyalés? Has vist algú que ens mirés fixament?
- De fet, tothom passa de llarg, tenen aquests mitjans de transport, amb què van i venen, com si només els importés on coi els deixaran, i no ho entenc gaire... 
- Un mitja de transport hauria de ser per bellugar-se, però ells passen més estona buscant on aturar-se que canviant de lloc.
- Pobra gent, estan endarrerits! En realitat què volen que espiem? El que hem de fer és anar a la nostra.
- Mira, tu!  Ara hi ha algú que ens ha descobert, ens apunta  amb un aparell estranyament primitiu, sort que som de ferro colat i resistirem el que calgui.
- Ah! ja està? no ha passat res?  Potser no són tan dolents com ens pensàvem, aquests humans...
- Tinc entès que sí, que es maten i es maten per qualsevol cosa.
- Amb nosaltres no, estem escampats per tot arreu, som campanes, som antenes, som pals de bandera, som creus de terme, som teulades i terrats, som qualsevol cosa que s'alci una mica i pugui veure i mai no ens han fet res.
- I què posarem a l'informe?
- Que són uns ignorants, que són molt primitius i que sí que són molt dolents, però envers ells mateixos. Nosaltres podem venir a fer el que vulguem. No correm cap perill.
- De fet només volem prendre el sol, per recarregar la nostra energia. Quan estiguem recarregades, apa adéu i ja us ho fareu, pallussos terrícoles!

Portal de l'església vella

L'Espluga de Francolí  - Església vella

Branques de til·ler gronxen l'aire
i en respirem la dansa subtil.

El portal acull tots els esguards
i es fan recer, només mirar-lo.

Tu i jo recorrem camins i places de llum
amb les mans plenes i l'ànima amarada.

Mirall - Rentador de Vimbodí

Brolla una mirada clara

que sadolla i és mirall.

M'embadaleixo de quietud

i suro dins l'instant

i en la calma de la imatge

que em retorna.

És bell el teu reflex, esguard

que ondeja suaument el temps

i fa bategar la llum.

Abocar

Una finestra del Celler modernista de l'Espluga de Francolí

Aboquem l'heura de l'amor per la mirada,

se'ns enfila per la pell,

se'ns esbulla amb els cabells.

A grans dolls, per abrigar-nos.

Relats conjunts - Paisatge de tardor

Sesshū Tōyō,1470-90, Shukei-sansui

L'horitzó confós i emboirat, 
ens fa caminar amb els ulls tancats.
Potser cal aturar-se en la tardor
i aprofitar la bellesa de l'entorn.
Les agulles de les coníferes
no canvien el seu verd
ni les roques esquerdades
repinten el seu gris apagat.
Diu que és tardor, però no la puc veure.
La tristor de cada traç 
porta a dins, una pau amagada.

M'oculto, a mi mateixa, una possible fugida, 
però el pal major orfe de vela, 
sobresurt impertinent per cridar-nos.
Veles avall, veler immòbil:
la coneguda covardia de quedar-se.

Segona versió:

Veles avall, veler immòbil:
la sorprenent valentia de quedar-se.

Fletxa

L'horitzó: el cel.

Hi ha un món immens endins.

Volen trobar-se.

Plaça

La plaça o el cor,

el batec i el silenci.

Hi soc i m'hi trobo.

Potser massa bé,

i no en sortiria.

Però l'atzar i el temps

ho remou tot, tot ho canvia.

Hivern

Encara és tardor 

i ja duc una imatge d'hivern en el meu cor.

D'un despullament, 

d'una fragilitat al descobert.

Guardo cada fulla que cau

com un record càlid

que pugui escalfar 

el fred de la neu d'un hivern sense fi.

Alliberat i somrient

A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra?  Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.

Va quedar a terra, desorientat i perdut,  però lliure!  La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer.  Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.  

I  fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.

Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.

Nenúfars

Potser hi ha peixos vermells sota els nenúfars,
però les fulles rodones, s'apleguen i s'acumulen en poc espai
i els peixos es fan quasi invisibles, tot just un reflex, un tremolor de l'aigua.

Les fulles s'adapten a la superfície de l'aigua, com domesticades
per la calma, pel nivell, per complaure, per agradar...
Fins que es volen verdes i lluentes, i s'alcen reivindicant el seu dret a ser diferents: amb volum, amb força, amb alçada.

Quan neixin les flors, enlairaran els seus pètals més amunt del que mai havien somiat.

Parc de les papallones de Castelló d'Empúries

Veure de prop papallones boniques em va agradar. La de la primera foto és immensa.  Potser feia un pam. Les meves fotos de mòbil són bastant desastre...

Explicaven, els rètols del parc, que si en comptes de menjar nèctar, mengen la fruita que els hi posen, les papallones viuen molts més dies.

Estem tancats com en una gàbia com aquesta, tan gran per les papallones, amb il·lusió de llibertat.

De tancats n'estem tots. 
Tenim presons de veritat, de murs i reixes. 
També presons de calúmnies, de mentides, de mala fe. 
Presons de por, presons d'incomprensió i de desacord. 
Tenim tantes presons, que enderrocar tots els murs està costant molt de temps, molt de patiment i molta feina. 
Però continuem picant pedra per enderrocar-los.

Relats conjunts - Resposta al rei

Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King

En Daniel no havia cregut mai, ni en mags, ni en vidents, ni en druides, ni en profetes, a ell li agradava tocar de peus a terra i tot plegat li semblava un invent i un enganya babaus. 

Per això aquell dia, quan un que s'anomenava vident li digué sense conèixer-lo de res: "Vos atraieu els animals"; no se'l va creure pas gens i li va contestar "Au va! si a mi els animals no em diuen res, mai no m'han agradat" I ja marxava tot deixant-lo plantat, mentre ell li contestava. "Jo no he dit que a vos us agradin els animals, he dit que vos agradeu als animals." "Au, va!"  va tornar a dir...

Però ara, tancat en aquesta cel·la, amb aquests set lleons que no feien ni un sol gest per atacar-lo, va maleir els ossos a aquell home, perquè li feia molta ràbia que si sobrevivia començaria a creure en ell.  Abans mort i cruspit que no pas babau!  

I a més a més, ell no tenia cap rei a qui respondre!

Rentador de Castelló d'Empúries el dia de la festa Terra de trobadors

Jo en diria safareig, però vaig sentir que en diuen rentador, doncs respecto el nom autòcton...

Em posaré aquella roba d'altres temps, 
endreçada en llocs molt amagats.
I aleshores, seré jo, més que mai 
i seré una altra que no he sigut mai.
Buscaré l'aigua més clara
per fer bugada de roba blanca, 
de roba fosca i de roba clara.
Retornant els colors a cada peça.
Buscaré un indret bell i tranquil,
vora les branques potents 
d'un plàtan gegant i protector
i amb les meves mans
rentaré, plegaré, planxaré
i endreçaré al seu lloc cadascun
dels meus mots tal com ho faig
amb la roba neta de cada setmana.

Quin rentador més bonic el de Castelló d'Empúries!  El dia de la festa de Terra de Trobadors, el vam veure en actiu.