Continuo, un estiu més, amb els relats de la Carme, per si a algú li ve de gust escriure un conte o un poema sobre aquesta imatge.
Sempre li havia semblat que allà dins hi havia de viure una princesa, i a vegades, somiava despert que la podia conèixer, que podia veure-la, escoltar-la, tocar-la…
Però el seu era un poble molt petit i no hi havia princeses. El casalot al què anomenaven castell era un altre, que no tenia finestres gòtiques.
I a més a més, en realitat, ell no tenia gaire bona opinió de les princeses.
I es va posar a somiar coses ben diferents, com ara que aniria a veure món. Però després no sabia si somiar que aniria fins a un món sense princeses de cap mena o bé somiar que si n'hi havia alguna, al menys fos de carn i ossos i no només imaginada.
Participacions:
1.- Sa lluna
3.- Xavier Pujol (deixat als comentaris i copiat aquí a sota)
5.- Helena: L'espill de l'ànima
6.- Núria: Cortines
Relat d'en Xavier Pujol inspirat en una cançó dels Beatles:
Vaig trucar a la teva porta i no responia ningú. Però sense veure't et percebia rere les cortines. La tarda s'emportava els vells records i el capvespre me'ls retornava.
No llegies els meus wadsaps i si et telefonava no agafaves el telèfon.
Sentia respirar les cortines, t'imaginava rere d'elles. De veritat que mai no vas pensar en mi?
Vaig trucar per darrer cop, i... Em vas deixar sense resposta.
No llegies els meus wadsaps i si et telefonava no agafaves el telèfon.
Sentia respirar les cortines, t'imaginava rere d'elles. De veritat que mai no vas pensar en mi?
Vaig trucar per darrer cop, i... Em vas deixar sense resposta.
