Quan al Serafí, li van dir que li havia tocat aquesta casa en herència d'un seu oncle que gaire bé no coneixia, li van passar tot d'idees negatives pel cap. No acceptar l'herència. Per què vull jo aquesta desferra? Acceptar-la i vendre-la pel valor que fos. Per poc que sigui, alguna cosa me'n donaran. Però en Serafí, se la va anar a mirar massa vegades i al final, se la va anar sentint seva, com si ho hagués estat sempre. El problema era, amb quins diners l'arreglaria, si no en tenia? Però què coi! De mica en mica, amb el temps i una canya, l'aniria millorant. La casa més vella del món tornaria a tenir vida. Encara que fos per la següent generació. I aquest projecte, tot de cop el va il·lusionar. I aquesta il·lusió, pensava ell, tenia més valor que la casa.
