Volen molt junts, prenguin la direcció que prenguin.
Pugen, baixen, giravolten i es tornen a enfilar aire amunt i des de 50 metres més avall, on sóc jo, se sent l'olor tendra del festeig.
No es miren gaire, se senten, es pressenten, se saben.
De seguida que el vol de l'un o de l'altre els aparta un xic, rectifiquen i tornen a volar junts, a tocar.
Se saben units i això els dona força i alegria.
Respiren l'aire més pur i més net, molt per damunt dels altres éssers vius.
Ni el sol els enlluerna, perquè ells mateixos treuen llum.
Me'ls miro i me'ls miro amb l'enveja de qui ha de dur rellotge.
Ells només porten ales i plomes que els fan lliures per volar i volar tanta estona com vulguin. Tan lluny com vulguin. Tan a prop com en tinguin ganes.
