Somio damunt la sorra.
Tanco els ulls,
mentre prenc l'ombra
i l'aire suau m'acarona la pell.
Sento el so, tan proper,
del trencar de les ones.
Què em diuen? Què em volen dir?
(Tu ets la mar, digues)
Les escolto i voldria entendre.
No és el so tranquil·litzador de la calma.
No és la ira de cap déu ofès.
Em diuen la força i la potència mesurada.
I que no és de joguina el seu bes.
(I jo la platja, digues)
No només la placidesa importa,
hi ha també l'empenta del batec.
Es troben i es penetren: mar i sorra,
indestriables, de tan diferents.
