Veig que se'ns acumulen les branques i els esbarzers
arran de terra i que ens costa d'avançar.
Recordo amb nostàlgia quan m'envoltaven els peus
els colors més bells, de fulles de tardor i paraules lliures al vent.
Ara, ens han crescut massa els cabells, ens cauen sobre els ulls
i sembla que ja no podem veure més enllà del nas.
I l'hivern ha okupat sense permís totes les altres estacions.
Però el dia creix, en ple hivern,
i potser quan sigui llarg,
tornaran una darrere l'altra:
primavera, estiu, tardor...
Potser...
